La contribució de l'ombudsman a la millora de la gestió pública
L¿ombudsman presenta les característiques següents:
§ Gran facilitat d¿accés
§ Àmplies facultats d¿investigació
§ Independència dels poders públics
§ Caràcter no vinculant i publicitat de les seves decisions
La seva expansió va lligada a l¿extensió de l¿Estat social i democràtic de dret. El grau de consolidació dels diversos tipus de drets en les societats en què actua determina que l¿ombudsman presti més atenció a uns o a uns altres. En els llocs on els drets civils i polítics estan substancialment consolidats, i en la mesura en què ho estan, se centrarà més en la segona generació de drets humans (econòmics i socials).[2] Contràriament, en societats en transició cap a la democràcia, prestarà una atenció preferent als primers (civils i polítics).[3] De tota manera, la flexibilitat de la institució i l¿amplitud del seu mandat determinen que l¿emergència de situacions noves de vulneració de drets que semblaven al marge de qualsevol mena d¿atac, com, per exemple, les que acompanyen els nous fluxos migratoris (tràfic de persones, afebliment de garanties en cas de detenció i privació de llibertat, explotació laboral, etc.), en comportin la reorientació de les prioritats.[4]
Els actius
En els informes anuals que els ombudsmen presenten als seus parlaments respectius, es constata que les consideracions a les administracions que supervisen o al mateix parlament al qual informen són les següents:
§ Recordar un deure legal que s¿ha vulnerat
§ Plantejar un canvi en la interpretació o recomanar la modificació de l¿ordenament jurídic
§ Proposar un acord, en el marc de la legislació, que permeti una solució ràpida del conflicte
Quan la persona que acudeix a l¿ombudsman pot exhibir un dret subjectiu a una prestació dels poders públics que no s¿ha satisfet, la recomanació consistirà a instar-ne la realització (resoldre l¿expedient de concessió de llicència urbanística, retornar un ingrés tributari indegut, atorgar una beca escolar o efectuar una prestació sanitària). La intervenció de l¿ombudsman, més enllà de la contribució a la solució del problema concret, permet diagnosticar els punts febles del sector públic en qüestió i cridar l¿atenció de l¿Administració, el Govern i el Parlament quant a insuficiències de gestió, de normatives i de recursos.
Quan no hi ha un dret a la prestació concreta que es demanda, sinó un mandat als poders públics d¿actuar en una línia que faci possible assolir cotes més altes de benestar i progrés (por exemple, dret a un habitatge digne o a disposar d¿un medi ambient adequat per al desenvolupament de la persona), en alguns ordenaments, l¿ombudsman està habilitat per indicar si la transposició en obligacions concretes dels principis constitucionals en aquest sector específic de l¿activitat pública és més o menys àgil i donar fe dels progressos i, eventualment, retrocessos experimentats. En aquest cas, fins a cert punt, assumeix un paper de consciència crítica dels poders públics en relació amb el seu compromís amb l¿Estat social i democràtic de dret.
A més, l¿ombudsman és un instrument de participació ciutadana, mentre que són les queixes dels ciutadans les que en susciten la intervenció i que, en bona mesura, en nodreixen l¿acció.
La labor de denúncia de les insuficiències de gestió, normatives o recursos la duen a terme els ombudsmen, habitualment, amb rigor, i els seus informes constitueixen un escàner del que succeeix en la interacció entre el sector públic i la societat i un baròmetre de tendències que indiquen possibles conflictes futurs. La seva tasca d¿intermediació i de diagnòstic li atorga la doble condició de supervisor i col·laborador dels poders públics a l¿hora d¿aturar o prevenir greuges.
Alguns riscos
El balanç positiu de la seva gestió, en general, en els llocs on s¿ha establert, no n¿ha d¿ocultar alguns riscos, dels quals citaré un parell.
§ El segrest tecnocràtic de l¿ombudsman. És a dir, la seva transformació en una càtedra des de la qual algú (o alguns) amb coneixements sobre el sector públic pontifica com s¿ha de gestionar aquest sector, de manera que transforma una finestra oberta a les necessitats i percepcions dels persones -una eina de participació ciutadana- en un instrument burocràtic nou que es nodreix dels prejudicis (judicis previs que poden estar perfectament argumentats) d¿una persona o d¿un grup no representatiu de la totalitat de la societat.
§ La demanda d¿expansió il·limitada del públic: que l¿ombudsman es converteixi en un agent actiu de la línia de pensament que impulsa una sobrecàrrega normativa -red tape- i un plantejament incrementalista dels recursos destinats al sector públic. La tendència a confiar a la legislació, sovint establint més tràmits i controls, la solució de problemes de tota mena (de seguretat, de salut pública, mediambientals, etc.) l¿hem experimentat tots els que hem treballat en àmbits públics amb competència normativa. La visió centrada en l¿estat de despeses del pressupost, preocupada per administrar bé, però ignorant dels esforços per reunir ingressos i dels efectes que el seu drenatge produeix en el conjunt de la societat, també està molt estesa.
Camins iniciats que convé prosseguir
De tot el que s¿ha dit anteriorment neix l¿interès per estudiar la interacció entre l¿ombudsman i la millora de la gestió pública, la qual ha de donar lloc a millors resultats amb menys recursos, utilitzats amb més eficiència. Certament, no correspon a l¿ombudsman liderar el procés de canvi en el sector públic, però sí que pot incentivar la posada en marxa d¿aquest procés i donar suport al seu desenvolupament.
En aquest sentit, iniciatives com ara el suport a observatoris per a la qualitat dels serveis públics, l¿estímul i la difusió de les millors pràctiques[5] o l¿impuls i la divulgació de cartes de serveis[6] poden constituir una contribució menys aparent en termes mediàtics, però potser més efectiva, des de la perspectiva de la satisfacció de les necessitats de les persones i de la moral de l¿organització supervisada en qüestió, que la mera denúncia de disfuncions.
En tot cas, l¿ombudsman ha de predicar amb l¿exemple: ha de ser transparent en la gestió dels recursos públics confiats, però també en els estàndards de valoració de l¿actuació administrativa considerada, i contribuir, amb la seva publicitat, a introduir certesa i seguretat en la seva relació amb les administracions, com també encoratjar aquestes administracions a adoptar unes maneres d¿actuar determinades i inhibir-ne d¿altres.[7]
Així mateix, ha de donar compte de l¿acompliment de les seves obligacions legals: el grau d¿accessibilitat, el temps de resolució, l¿efectivitat, etc. Per aconseguir-ho, tècniques com ara l¿aprovació d¿un codi de bona conducta administrativa que estableixi els seus compromisos envers els que acudeixen als seus serveis poden ser un estímul intern per a la seva organització i un exemple per a aquells que supervisa.[8] Igualment, avaluacions externes periòdiques del grau d¿acompliment d¿aquests compromisos i de la valoració de la seva activitat a càrrec dels qui la demanden seran, sens dubte, un esperó saludable de millora contínua.
Enric R . Bartlett Castellà és professor de Dret Públic de
[1] El lloc web de l¿Institut Internacional de l¿ombudsman (www.law.ualberta.ca/centres/ioi), d¿on he extret la definició, recull més de noranta institucions nacionals, a part de regionals i locals, agrupades en sis regions: Àfrica, Àsia, Australàsia i el Pacífic, el Carib i l¿Amèrica Llatina, Europa i Amèrica del Nord.
[2] Vegeu, en aquest sentit, l¿Informe al Parlament del síndic de greuges de Catalunya corresponent a l¿any 2004 (www.sindicgreugescat.org).
[3] Un exemple d¿actuacions davant d¿atacs als drets humans més bàsics (vida, llibertat i integritat física) es pot consultar a les activitats del defensor del poble de Colòmbia (www.defensoria.org.co).
[4] Vegeu el capítol 6 (¿Immigració i Estrangeria¿) de l¿Informe del defensor del poble d¿Espanya corresponent a l¿any 2004 (www.defensordelpueblo.es) com a bon exemple de l¿atenció prestada per una institució d¿ombudsman als efectes del fenomen migratori en els drets humans.
[5] La col·laboració de diversos ombudsmen espanyols, iniciada l¿any 1999 pel síndic de greuges de Catalunya i el defensor del ciutadà i del turista de Calvià (Mallorca), amb l¿Observatori per a
[6] Vegeu un apunt sobre la labor de l¿ombudsman en relació amb les anomenades ¿cartes de serveis¿ i el principi d¿eficàcia en l¿actuació de l¿Administració pública, i com a creador de regles de conducta administrativa a Bartlett Castellà, Enric R. El síndic de greuges. Madrid-Barcelona: Ed. Marcial Pons - Institut d¿Estudis Autonòmics, 2001, pàg. 117-118 i 304-308.
[7] En la línia dels treballs desenvolupats al principi dels anys vuitanta del segle passat pels ombudsmen de British Columbia i d¿Ontario per decidir si l¿actuació administrativa investigada era apropiada o no, l¿ombudsman Nacional dels Països Baixos disposa d¿una llista d¿estàndards de conducta apropiada que es remunta a l¿any 1988, actualitzada i refinada l¿any
[8] D¿acord amb la resolució de 16 d¿octubre de 2001, publicada al Boletín Oficial de las Cortes de Aragón, número 173, de 5 de novembre de 2001, el justícia d¿Aragó se sotmet a una sèrie d¿exigències pel que fa a la manera d¿actuar en les seves relacions amb el públic que van més enllà de les previsions de la llei que regula el procediment de les administracions públiques, i convida el Govern d¿Aragó i les administracions públiques aragoneses a redactar un codi de bones pràctiques propi. Un exemple d¿esforç per concretar els nivells de qualitat oferts i per definir indicadors de la seva realització es troba en els articles 24 i 26 de
És obligatori estar registrat per comentar.
Fes clic aquí per registrar-te i rebre la nostra newsletter.
Fes clic aquí per accedir.