És lícit, doncs, que en la nostra societat occidental, i més concretament europea, ens preguntem quin ha de ser el paper de la planificació en la gestió pública, i quina és la seva utilitat en un entorn tan complex i canviant. Un entorn en el qual, no ho oblidem, els governs de molts països es plantegen la reducció radical d’aquesta gestió pública, fins i tot la seva eliminació. És a dir, un escenari en què la planificació esdevé impossible.

D’alguna manera, hem de tenir en compte que la crisi de la planificació ja venia d’abans. L’han provocada l’acceleració dels processos productius per causa de la digitalització i un increment exponencial de la informació associat a la quarta revolució industrial. Més productivitat, més immediatesa i més informació (no sempre de bona qualitat) han ferit de mort l’esquema tradicional de plans, programes i projectes. Ens cal reconèixer que el fràgil equilibri entre aquestes tres fases s’ha decantat cap al final, esborrant la necessitat de disposar dels instruments inicials de planificació per la senzilla raó que no tenim temps i que (és una percepció) tenim informació de sobra. Fins i tot m’atreviria a dir que els plans o els processos planificadors s’acaben convertint en un destorb per gestionar bones polítiques públiques.

Els gestors públics hauríem de tenir en compte aquesta tendència, interioritzar-la i adaptar-nos a una nova situació que probablement no té marxa enrere. No podem mantenir uns esquemes planificadors l’elaboració dels quals dura un temps excessiu i que, quan es comencen a aplicar, ja es veuen superats, ni que sigui perquè la informació ha canviat de forma radical. A més, molts d’aquests instruments no són vinculants, cosa que encara els sotmet a més desprestigi. Evidentment, aquesta adaptació ha de ser diferent segons el camp d’activitat que gestionem: no són el mateix l’urbanisme, la sanitat, l’habitatge, la mobilitat o la gestió de les migracions. Però, com a reflexió general, és necessari evolucionar cap a una planificació molt més flexible i immediata, potser basada en uns plans directors senzills, que estiguin sotmesos a una elaboració ràpida i a una revisió continuada.

En aquest context, la qualitat dels projectes esdevé un factor fonamental. Sempre he pensat que els projectes de bona qualitat constitueixen en si una bona planificació, ja que els seus exemples sovint s’expandeixen, es ramifiquen i serveixen d’imitació, més enllà de l’actuació inicial. En definitiva, acaben creant un corpus de referència. Una mica com la constitució del Regne Unit, que no és única i es compon de documents diversos, entre lleis, sentències i tractats. La refosa dels projectes reeixits en un corpus de planificació sota el paraigua d’uns plans directors podria ser una fórmula que permetés adaptar la gestió pública al nostre entorn complex i canviant.

Sigui quina sigui la solució, els gestors públics hem demostrat a bastament que som capaços de navegar en situacions de crisi, com va ser el cas de la pandèmia. En aquell cas, la planificació no existia, com és lògic, però es van adoptar mesures en matèria sanitària, laboral o de mobilitat que van permetre superar la crisi, profunda i imprevista. Tanmateix, la capacitat de prendre decisions ràpides i efectives sembla que després s’ha tornat a diluir, ofegada per la burocràcia i la inestabilitat política. La conseqüència d’aquesta incapacitat de prendre decisions i gestionar-les, la manca de llibertat d’acció per desenvolupar bons projectes i programes de forma ràpida, acaba tenint uns efectes que són prou coneguts: els populismes i les solucions màgiques, la conspiranoia i la falta de confiança en la res publica. En definitiva, la crisi de l’Estat tal com el coneixíem fins ara en el món occidental.

Joan M. Bigas és director de Mobilitat i Transport de l'AMB. Conseller delegat d'AMB Informació i Serveis, empresa pública de noves tecnologies en el camp de la informació de mobilitat.