L’era de la liberalització econòmica —que abasta, aproximadament, del 1978 al 2007— sovint també ha estat aclamada com un període de democratització generalitzada. Els experts van celebrar la “victòria desvergonyida” dels principis democràtics. En una conferència impartida a Varsòvia el 2000, els representants d’un centenar de nacions van afirmar que la voluntat de les persones era l’única base real del govern. Crèiem en la “saviesa de la multitud”, tal com ho va batejar James Surowiecki el 2004. 

A la pràctica, no obstant això, els governs van adoptar reformes que reflectien un escepticisme profund respecte de la sobirania popular. Quan els països van desplaçar el poder als bancs centrals independents, es va produir una revolució discreta en les polítiques econòmiques. Es va justificar afirmant que no es podia confiar que els càrrecs públics i els votants prenguessin les decisions doloroses, però necessàries, per combatre la inflació. El banc central modern, afirmen Paul Bowles i Gordon White, es va convertir en l’“encarnació del guardià de Plató... més enllà de les pressions polítiques habituals i dels requisits de les societats democràtiques.”

En molts països, el poder dels tecnòcrates del Ministeri de Finances també va augmentar. Un informe del Banc Mundial de 2005 va exposar la “perspectiva consensuada” que la disciplina fiscal s’aconseguia mantenint la responsabilitat pressupostària “sota la sòlida direcció del Ministeri de Finances”. Les crisis econòmiques i financeres —endèmiques a l’era de la liberalització— sovint esdevenen un pretext per executar “cops d’hisenda” (treasury coups). “No hem creat la crisi”, afirmava un funcionari del Ministeri d’Hisenda de Nova Zelanda, “però no ens n’hem estat d’aprofitar-nos-en”.

Les reformes implementades en altres camps sovint recorrien explícitament al model dels bancs centrals. Els governs van establir organismes reguladors independents l’orientació dels quals havia de ser “tecnocràtica en lloc de política”, en paraules de l’investigador Fabrizio Gilardi. Es va conferir autonomia als principals ports i aeroports, sota la premissa que no podien afrontar la comercialització creixent mentre estiguessin controlats per polítics. Es van traspassar altres infraestructures importants a operadors privats, que serien protegits de les influències polítiques indegudes. Els països altament endeutats van prometre llibertat als recaptadors d’impostos per poder incrementar els ingressos d’una manera més agressiva.

En resum, l’era de la liberalització també ha estat l’era del domini del guardià. En una economia globalitzada, determinats objectius —l’estabilitat dels preus, la disciplina fiscal, el comerç lliure, el tracte just dels inversos, el reemborsament immediat dels deutes dels governs— eren massa importants per deixar-los als processos democràtics. No es podia confiar que la població prendria eleccions difícils i les mantindria durant gaire temps. Els tecnòcrates, actuant sobre baluards forjats amb cursa, ho farien millor.

Aquest va ser en tots els casos l’argument esgrimit, impulsat enèrgicament pels interessos comercials i financers i per les institucions internacionals, com ara el Banc Mundial. A la pràctica, la campanya pel poder tecnocràtic tenia tres grans limitacions. La primera era que sovint era molt difícil consolidar la influència del guardià. Un estudi d’agències tributàries suposadament independents de l’Àfrica va detectar “molt poca pèrdua de control polític i burocràtic de les autoritats executives centrals.” Una revisió dels reguladors independents a l’Amèrica Llatina va exposar que “la pràctica és significativament diferent del que caldria esperar de les disposicions legals.”

Un segon problema estava relacionat amb la reacció en contra dels legisladors i dels votants, que es van prendre seriosament la retòrica de la democratització. Els canadencs es van rebel·lar en contra de “la dictadura cordial” instaurada després de la crisi financera de 1944. Al Regne Unit, els crítics van clamar contra la “crueltat estalinista” amb què va exercir el seu poder el Ministeri d’Hisenda sota el mandat de Gordon Brown. Els crítics van sobrenomenar Paulson,  secretari d’Hisenda dels Estats Units, “King Henry”, quan va sol·licitar més poders la tardor de 2008.

I encara hi havia un tercer problema: els guardians havien demostrat ser fal·libles. Tot el capital intel·lectual concentrat als principals bancs centrals no va aconseguir preveure la crisi de 2007-2009. L’economista Robert Shiller afirma que “les preocupacions sobre la talla professional” van calmar els escèptics que es preocupaven per les bombolles del mercat. “Els senyals eren perfectament clars”, va dir el 2009 William White, economista cap jubilat del Banc de Pagaments Internacionals. “El fet és que la gent no volia respondre als advertiments.”

L’agost de 2009, The Financial Times va anunciar que “l’era de la teocràcia econòmica, en què especialistes no escollits dirigien l’economia mundial, s’ha acabat”. Sort! Les antigues nocions sobre les virtuts del domini dels guardians no poden sobreviure en una època en què els ciutadans prefereixen la retòrica que la democratització. I ja no és tan evident que els tecnòcrates, si deixem que s’ho maneguin sols, produeixin l’únic que justifica la delegació de poder: unes decisions inequívocament millors sobre qüestions substancials de política pública.