Una nova línia de demarcació?

Però, que és la gestió pública quan ens enfrontem a un món no ergòdic, poc predictible, que passa d¿uns estats estables a uns altres estats estables més complexos ¿que és així com Schumpeter i els economistes evolutius descriuen el procés de desenvolupament? En aquest cas, el programa de recerca és bastant diferent, ja que necessitem introduir-hi nous paràmetres, com ara la complexitat evolutiva, la racionalitat limitada, el principi d¿incertesa i els sistemes de creences. Si atenem el corrent dominant, la gestió pública pertany a la tendència positivista, que es dedica a idear la millor forma d¿assolir un objectiu totalment comprensible. Per dir-lo clarament, en aquest marc no hi ha lloc per a l¿estratègia: la gestió del canvi pot consistir en una comprensió de les lleis històriques, en què el progrés tècnic és vist com un manà caigut del cel, i en allò que el corrent general denomina ¿un ajustament estructural¿.

En un món no ergòdic, l¿ordre de prioritats canvia completament: cal renunciar al positivisme per adoptar una epistemologia evolutiva. La comprensió del canvi ha de tenir en compte la generalització del principi de Heisenberg. Nosaltres interaccionem amb el món mitjançant els nostres sistemes de creences, i el nostre entorn està format per uns artefactes que són principalment les institucions que reflecteixen els nostres sistemes de creences. L¿aportació fonamental de Christopher Freeman va demostrar que les institucions evolucionen conjuntament amb el seu entorn: si el progrés tècnic es pot considerar una variable evolutiva autònoma, la tecnologia, com diu Mokyr, és coneixement, i el coneixement es construeix fonamentalment sobre creences.

D¿aquesta manera, apareix una nova línia de demarcació, que ja no està entre prosseguir amb l¿estat burocràtic actual, amb els seus interessos creats, o adoptar l¿anomenat enfocament neoliberal, amb els seus costos socials prohibitius, sinó entre seguir amb la tendència general del positivisme o adoptar un enfocament evolutiu.

Com aprèn l¿estat?

El fet de considerar, seguint els historiadors i els economistes evolutius com Aoki, que les institucions són sistemes de creences compartides, planteja preguntes com ara ¿Com evolucionen les creences?¿ L¿essencial aquí és preguntar-se si l¿estat és capaç de qüestionar el sistema de creences subjacent sobre el qual es basen les seves institucions o, per dir-lo en poques paraules, ¿com aprèn l¿Estat a canviar?¿

Les nostres investigacions sobre la gestió del canvi en el sector públic ens van portar a identificar una diferència profunda entre els processos de canvi en les organitzacions públiques i les institucions. Si les organitzacions públiques que afronten un nou entorn desafiador, ja sigui mitjançant una adequada gestió anticipada o perquè s¿enfronten a una crisi, mostren una certa habilitat d¿aprendre i construir nous sistemes de creences, que es plasmaran en nous sistemes de gestió; en canvi, aquest procés presenta uns resultats molt pobres i té molt poca relació amb el canvi institucional.

L¿aprenentatge en l¿organització és un element clau per fomentar un procés d¿aprenentatge adaptatiu. La introducció de les tecnologies de la informació en la gestió habitual de les administracions públiques fomenta un procés d¿aprenentatge d¿assaig-error que porta a la concepció de nous models empresarials, nous sistemes de gestió, nous patrons d¿interaccions entre les autoritats públiques i els stakeholders de les polítiques públiques. Pel mateix moviment de la innovació, el sistema de gestió integra el canvi de paradigma des de la segona revolució cap a la tercera de què parla Chris Freeman.

Però, com evoluciona l¿Estat en conjunt, com a marc institucional? El procés, en aquest cas, es basa fonamentalment en l¿evolució de les idees dominants compartides per polítics i líders d¿opinió. El procés evolutiu és el terreny de la filosofia política. L¿interès creixent per les obres de Leo Strauss assenyala el punt mort al qual ha arribat l¿enfocament positivista davant els reptes alteradors d¿un món no ergòdic. El canvi ja no obeeix a una llei natural determinista, sinó que torna a respondre la vella pregunta de la ¿bona societat¿ davant la concepció del bé comú. Aquestes preguntes, que la filosofia política clàssica ja s¿havia plantejat, el cientificisme de la filosofia política moderna les va ocultar.

La tasca de la gestió pública no és respondre a aquestes preguntes. Pretendre-ho seria caure de nou en el positivisme, i els gestors públics no hi estan legitimats. Però les experiències innovadores que la gestió pública pot promoure a escala organitzativa i les seves aportacions en l¿aparició de noves creences pot ajudar a plantejar les qüestions fonamentals que l¿Estat ha de respondre.

D¿acord amb aquest qüestionament en les seves àrees respectives, alguns economistes, com Kenneth Boulding i Amartya Sen, han proposat que l¿economia es consideri una ciència moral.

Jo proposo fermament que els experts en la gestió pública també ho facin.

Ocupa un càrrec de gestió en el Ministeri de Recerca a París i és assessor científic de diverses empreses de tecnologies de la informació.

La seva recerca se centra en la gestió de la innovació relacionada amb les tecnologies de la informació i en l¿evolució de les institucions.

Claude Rochet és Doctor en Administració d¿Empreses, Màster en Història i Llicenciat de l¿École Nationale d¿Administration.