Partint d'aquesta constatació, la governança sorgeix en el debat europeu com un nou estil de govern, diferent del model de control jeràrquic i del mercat, que es caracteritza per un grau més gran de cooperació entre els governs i les administracions públiques, i els actors no governamentals, en el desenvolupament de les polítiques públiques.

L'element distintiu és la complexitat i la interdependència entre les esferes polítiques, els nivells de govern i els actors que participen en el procés decisori, amb interessos divergents. S'espera que, mitjançant un procés basat en la col·laboració, el consens i la participació de diferents actors, millorin els resultats i l'acompliment de les polítiques i, en definitiva, es garanteixi la governabilitat del sistema polític.

Tanmateix, la matriu de la idea i els criteris orientadors de la governança han tingut unes característiques diferents a l'Amèrica Llatina respecte a Europa. A la regió, el debat acadèmic ha estat més aviat escàs i la noció dominant ha estat difosa pels donants de la cooperació internacional, mitjançant la transferència de la noció de bon govern.

Des d'aquest enfocament, la governança o el bon govern impliquen determinades reformes institucionals, i un estat que garanteixi l'estat de dret, actuï amb transparència i estigui lliure de corrupció. Aquestes recomanacions no tenen una relació específica amb l'enfortiment dels processos democràtics, sinó que més aviat són una condició fonamental per obtenir més eficiència econòmica, la qual és necessària per consolidar les forces del mercat i, per tant, fer més efectiva la cooperació internacional.

És així com la governança neoliberal o de mercat es converteix en el model dominant a la regió per resoldre els problemes públics. De forma genèrica, es tracta d'implementar una sèrie de reformes institucions basades en la creença que el desplegament de l'interès privat promourà adequadament l'interès públic. Per tant, es lliura al mercat la gestió de bona part de la provisió de serveis i la implementació de les polítiques, amb l'argument que les solucions privades als problemes públics obtenen millors resultats. Es tracta d'exposar els organismes estatals a una competència més gran amb el mercat, per tal d'incrementar-ne l'eficàcia i l'eficiència, substituint el model jeràrquic i burocràtic de gestió pública per la nova gestió pública.

Aquests nous formats de governança sorgeixen en un context sociopolític i en un desenvolupament institucional concrets. La regió viu un doble procés de transformació, deguda a una sèrie de canvis associats a la democratització dels règims polítics, seguits d'un canvi en el sistema socioeconòmic, que ha passat d'un model de desenvolupament centrat en l'estat a un model centrat en el mercat.

L'execució d'aquestes transformacions ha provocat canvis importants en el paper de l'estat a tota la regió, el qual ha perdut camp d'acció, alhora que s'ha anat incrementant la participació del sector privat i de les ONG en la provisió de béns i serveis públics. Específicament, el sector privat s'ha involucrat en els serveis d'infraestructura, mentre que la societat civil ho ha fet en els programes locals i en les polítiques socials. Però les experiències analitzades -privatització de serveis públics, processos de descentralització i polítiques adreçades a combatre la pobresa- a l'Amèrica Llatina han demostrat que la transferència dels formats de governança dels organismes internacionals no han tingut els resultats esperats, pel que fa a assolir unes polítiques públiques més eficaces, eficients i democràtiques.

La debilitat més gran és suposar que les recomanacions es poden transferir d'un país o d'una regió a un altre, d'una manera dogmàtica, sense considerar els processos històrics i les relacions de poder en que es basa la presa de decisions.

En altres paraules: el llegat històric és important per comprendre els formats de governança que es desenvolupen a Amèrica Llatina. Després de vint anys de recomanacions i transformacions, és clar que la reforma de l'estat a l'Amèrica Llatina continua estant a l'agenda i persisteix el repte d'assolir un estat més eficient i més democràtic.

Aquests aprenentatges haurien de ser, doncs, un punt de partida per iniciar un debat a l'Amèrica Llatina sobre el rol de l'estat en les estratègies de desenvolupament, i per debatre sobre les fortes tensions no resoltes entre el creixement, l'equitat i la governabilitat, que són els tres components de l'equació capitalisme (com a forma de producció), social (com a forma de redistribució equitativa de l'excedent) i democràtic (com a forma de governabilitat).

En aquest nou mil·lenni, la regió viu un "retorn de l'estat", associat als nous governs d'esquerra, amb un discurs amb algunes innovacions clares, com les aspiracions nacionals de creixement centrades en el benestar i en la ciutadania, i l'enfortiment de la capacitat estatal per al desenvolupament nacional. En conseqüència, l'estat resulta més visible i actiu en la política pública. Per tant, cal preguntar-se pel paper que han d'acomplir les diverses dinàmiques de participació social en la reorientació del procés polític i els nous nexes que es podrien establir amb l'estat i el mercat.

En primer lloc, si bé el mercat ha reculat i l'estat s'ha revalorat, persisteix un marc institucional que genera una forma d'interacció social que fa menys probable l'emergència de l'interès comú. D'aquí la importància de reflexionar seriosament sobre un canvi de les institucions com a procés polític.

En segon lloc, és important comprendre millor la coproducció dels serveis públics i les polítiques des de la perspectiva de la governança (governança en xarxa, interactiva), entesa com les sinergies entre actors públics, privats i socials per a la producció de béns públics, superant una visió dicotòmica entre l'estat, el mercat i la societat.[1]

En tercer lloc, cal enfortir el rol de conducció de l'estat com a garant del bé públic. Així doncs, la governança interactiva, en xarxa (coproducció), no implica una governança sense govern.[2] Encara que els serveis i les polítiques públiques són cada vegada més el resultat de xarxes d'actors estatals, privats i socials, cal enfortir el rol de conducció (steering) de l'estat per tal de garantir el bé públic.

Passar d'una governança neoliberal a una governança de la cosa pública esdevé un repte i una necessitat per a l'Amèrica Llatina, que equival a la capacitat d'un sistema social d'arribar, a través de l'acció col·lectiva, a acords comuns per a fer un ús públic dels seus recursos.