Per al debat que ara ens ocupa, les dues característiques més rellevants del populisme són la xenofòbia i el antiintel·lectualisme (Borins, 2018). La xenofòbia s’expressa usualment en forma d’oposició a la immigració (restricció al moviment de persones) i a la globalització econòmica (restricció al moviment de capitals i béns). L’antiintel·lectualisme inclou la desconfiança en les institucions d’educació superior i en la seva producció, en particular la indagació intel·lectual i la recerca científica. Segons la seva òptica, el sentit comú de “la gent” val més que les conclusions dels experts, més complexes, basades en evidències i a vegades contràries a la intuïció.

El meu informe d’observació s’interessa per l’impacte del populisme tant en les innovacions que duen a terme els funcionaris de carrera com en les innovacions que emprenen els propis líders populistes. Té un títol deliberadament ambigu, perquè es refereix a la innovació en el sector públic en el context del populisme i en la possibilitat que el populisme elimini o soscavi la innovació al sector públic (o, parlant clar, que la sacrifiqui en benefici propi).

Els estudis sobre la innovació al sector públic han aplegat moltes dades que evidencien que el suport polític, els fons disponibles, les recompenses intrínseques i extrínseques i la mitigació del risc estimulen la innovació entre els servidors públics (Borins, 2014; OCDE, 2017). Per contra, l’administració Trump ha minat sistemàticament la innovació, degradant-ne intencionadament la capacitat organitzativa a través de retallades pressupostàries, reduint els nivells autoritzats de dotació de personal i no substituint els funcionaris públics que presenten la renúncia o que es jubilen, molt especialment al Departament d’Estat i a l’Agència de Protecció Ambiental. A més, les crítiques que el president ha expressat en termes difamatoris cap a alguns funcionaris de carrera que es limitaven a fer la seva feina, per exemple a l’ex- ambaixadora d’Ucraïna Marie Yovanovich, descoratjaran altres servidors públics a assumir els riscos inherents a la innovació.

La innovació al sector públic és en si un procés científic perquè suposa fer una cosa nova o d’una manera diferent, i fa servir els instruments de l’anàlisi política, com la “regla d’or” dels assajos clínics aleatoris, per determinar l’impacte de la innovació i, en conseqüència, si s’ha d’expandir o s’ha d’acabar. El “govern de la gent” concebut per Doug Ford constitueix un exemple terrible de com una administració populista posa en pràctica el seu antiintel·lectualisme. El govern Ford va acomiadar la seva científica en cap, una distingida professora d’enginyeria biomèdica, el primer dia que exercia el càrrec i mai no l’ha substituïda; ràpidament va posar fi a un experiment de fons garantit que estava fent assaigs clínics aleatoris; va reduir el finançament d’alguns programes de recerca, i va obligar a clausurar-ne d’altres. Dos dels tancaments que van tenir més conseqüències van ser la clausura inesperada de l’Institut universitari per a la Competitivitat i la Prosperitat, que donava suport a l’agenda econòmica del govern, i el tancament totalment previsible d’un institut de recerca sobre l’addicció al joc, que hauria fet critiques fonamentades a les iniciatives del govern per desregular el sector del joc i construir nous casinos. Semblantment, l’administració Trump està eliminant sistemàticament el rol del coneixement científic al govern, reduint els fons dedicats a la recerca, clausurant comitès científics assessors i pressionant els investigadors del govern perquè no parlin en públic (Plumer i Davenport, 2019).

Vegem ara el segon component del meu informe d’observació, és a dir, les innovacions promogudes pels governs populistes. Els defensors i els estudiosos de la innovació al sector públic, com jo mateix, usualment assumim que aquesta és beneficiosa per a la societat. Però si la innovació és un mitjà per aconseguir un fi, en darrera instància s’ha de jutjar en funció del valor d’aquest fi. Per exemple, els atacs de l’11-S al World Trade Center incorporaven una innovació clàssica, com era l’adopció de dues tàctiques terroristes perfectament conegudes, el segrest d’avions i l’atemptat suïcida, que combinava d’una manera totalment inesperada i devastadora. Per a Al-Qaida, aquests atacs eren un triomf, però per a la resta del món representaven la quinta essència del mal. 

Les innovacions populistes abasten tant la governança com la política. Al meu entendre, les dues innovacions principals de governança de l’administració Trump han estat l’ús de Twitter i l’ús dels aranzels com a armes. El diari The New York Times (2019) ha publicat recentment “The Twitter Presidency”, una secció especial que analitza més de 11.000 piulades presidencials de Trump. Revela que més de la meitat d’aquestes són atacs i que la immensa majoria han estat enviades a primera hora del matí, quan està sol i sense les pressions dels seus assessors. Moltes de les piulades de Trump són pures mentides, repeticions de les mentides dels seus seguidors i atacs difamatoris als seus crítics i opositors, amb la intenció d’excitar la base de votants del Partit Republicà. Tanmateix, moltes altres piulades són equiparables a ordres executives. Twitter ofereix al president l’oportunitat d’emetre un decret sense dilació, sense les que els seus assistents l’en puguin dissuadir i amb el món com a testimoni, cosa que obliga els seus subordinats a executar l’ordre. Per tant, l’ús de Twitter en mans de Trump és una extensió innovadora dels poders del president.

La segona innovació en la governança de Trump que també és una extensió del poder presidencial és la imposició freqüent d’aranzels per raons de seguretat nacional emparant-se en l’article 232 de la Llei d’expansió comercial del 1962. Aquesta mesura encaixa amb la primera innovació, atès que anuncia els aranzels a través de piulades, que sovint emet sense haver consultat abans la seva pròpia Administració. Molts observadors han criticat aquests aranzels perquè els han considerat una farsa (els han qualificat literalment de “trumped up”) ja que la majoria dels països als quals han estat imposats són els millors aliats d’Amèrica i no suposen cap amenaça a la seva seguretat. I mentre aquests dubtosos aranzels es poden aplicar immediatament, la seva reparació a través d’impugnacions davant l’Organització Mundial del Comerç (que l’administració Trump està buscant de destruir) i davant els tribunals nord-americans triguen més temps. Així doncs, els aranzels han actuat com una palanca econòmica innovadora en contra d’altres països per tal d’obtenir-ne concessions o obligar-los a renegociar els acords comercials amb els Estats Units.

Hi ha molts camps en què els governs populistes poden sostenir que les seves polítiques són innovadores. L’administració Trump argumenta que està alliberant la indústria d’unes normes ambientals innecessàries i contraproduents en àmbits com les emissions de carboni, la contaminació els cotxes i l’estalvi de combustible, o l’emissió d’efluents a l’aigua o al sòl. Així mateix, presumeix que els assassinats selectius amb drons dels comandaments militars enemics és una forma innovadora d’assolir els objectius militars minimitzant el risc directe per a les vides dels soldats nord-americans. Anàlogament, el govern Bolsonaro del Brasil sosté que les execucions extrajudicials de presumptes criminals per part de milícies formades per oficials fora de servei i retirats és una manera efectiva i eficient de combatre determinats crims, com el tràfic de drogues (Ahmed, 2019).

Cap a una agenda de la recerca

Segons el meu punt de vista, els estudiosos de la innovació al sector públic han d’anar més enllà dels informes d’observació i desenvolupar un programa de recerca a gran escala per tal d’estudiar la innovació sota el populisme. En el camp de les innovacions dels líders populistes, penso que és molt improbable que l’administració Trump sotmeti les seves innovacions –com l’ús de Twitter i dels aranzels com a armes, la supressió de les restriccions mediambientals a la indústria i els assassinats selectius amb drons– a l’escrutini dels premis a la innovació al sector públic, ni tan sols a una convocatòria tan prestigiosa com la de la Harvard Kennedy School. Per mesurar-ne l’impacte immediat i a més llarg termini, com també les possibles replicacions d’aquestes innovacions, es necessitaran els coneixements d’experts en els camps pertinents, com ara la governança, per analitzar l’ús de Twitter com a arma; l’economia internacional, per estudiar la guerra aranzelària; els estudis mediambientals, per abordar la desregulació, i els estudis estratègics, per analitzar els assassinats selectius amb drons. Una iniciativa com la de The New York Times d’estudiar l’ús que fa el president Trump de Twitter constitueix un bon punt de partida.

Estudiar l’impacte que té un govern populista sobre la innovació dels seus funcionaris públics és també difícil. Podríem imaginar-nos un nou estudi internacional inspirat en el de la Comissió Europea (2011) i basat en entrevistes, que analitzés la innovació al sector públic dels 28 països de la UE. Aquest nou estudi permetria als investigadors identificar diferències entre països amb governs molt populistes i altres països. L’estudi de la Comissió Europea demanava l’autorització dels governs dels estats membres perquè els funcionaris públics poguessin participar a les entrevistes. És difícil imaginar que els governs populistes, que han intentat eliminar la dissidència entre els seus servidors públics, concedeixin aquesta autorització, i encara menys que contribueixin a finançar un estudi impulsat per una organització internacional o per un consorci intergovernamental.

Un model alternatiu seria que aquesta recerca la desenvolupessin estudiosos fora de l’òrbita de les organitzacions oficials. Suposant que comptessin amb el suport financer d’una fundació o un consell de donants per poder desenvolupar la seva recerca, podrien elaborar una enquesta per internet sobre la innovació al sector públic i utilitzar les xarxes socials per convidar els funcionaris a participar-hi. Aquesta enquesta estaria oberta als servidors públics dels governs populistes i no populistes, i permetria explorar les similituds i les diferències entre ells. Tanmateix, aquesta enquesta hauria de proporcionar als participants una protecció total i inviolable pels hackers. A més, se’ls recomanaria que fessin servir els seus comptes privats de correu, i no els oficials, i que operessin amb xarxes i servidors no governamentals. Les seves dades serien anonimitzades i els resultats que es fessin públics haurien de protegir la identitat dels participants. 

El populisme està qüestionant molts valors que s’han mantingut al llarg del temps i que estaven molt consolidats, especialment els de la democràcia i l’imperi de la llei, i estudiosos com Levitsky i Ziblatt (2018) estan explorant les implicacions d’aquest fenomen. La independència, l’experiència i la capacitat innovadora del servei públic també són valors importants que es veuen amenaçats pel populisme. Els estudiosos de l’Administració pública haurien de respondre-hi aportant proves i formulant judicis. És urgent que els investigadors de la innovació al sector públic, com a subdisciplina dins de l’Administració pública, estudiïn què està passant amb la innovació sota el populisme.

Sandford Borins és professor de Direcció Estratègica del Departament de Management de la University of Toronto Scarborough, de la qual fou fundador i president entre 1991 i 2003. Té responsabilitats de postgrau en l’àrea de la Direcció Estratègica a Rotman, a la School of Public Policy and Governance i al Departament de Ciència Política. També és investigador (research fellow) de la Harvard Kennedy School. La seva recerca se centra en la narrativa i la innovació. Entre les seves obres, destaquen The Persistence of Innovation in Government (2014), Governing Fables: Learning from Public Sector Narratives (2011) i Innovating with Integrity (1998).

Referències

Ahmed, Azam (2019): “Where the Police Wear Masks, and the Bodies Pile Up Fast”. The New York Times, 20 de desembre. https://www.nytimes.com/2019/12/20/world/americas/brazil-police-shootings-murder.html?searchResultPosition=1

Borins, Sandford (1998): Innovating with Integrity. How Local Heroes are Transforming American Government. Washington, DC: Georgetown University Press.

Borins, Sandford (2014): The Persistence of Innovation in Government. Washington, DC: Brookings.

Borins, Sandford (2018): “Public Sector Innovation in a Context of Radical Populism”. Public Management Review, 20(12): 1859-71. DOI: 10.1080/14719037.2018.1441430

Comissió Europea (2011): Innobarometer 2010. Analytical Report: Innovation in Public Administration. https://ec.europa.eu/commfrontoffice/publicopinion/flash/fl_305_en.pdf

Levitsky, Steven; Ziblatt, Daniel (2018): How Democracies Die. Nova York: Crown Publishing.

The New York Times (2019): “The Twitter Presidency: A Special Section”, 3 de novembre. https://www.nytimes.com/interactive/2019/11/02/us/politics/trump-twitter-presidency.html?action=click&module=RelatedLinks&pgtype=Article. 

Norris, Pippa; Inglehart, Ronald (2019): Cultural Backlash; Trump, Brexit, and Authoritarian Populism. Cambridge: Cambridge University Press. 

OCDE (2017): Fostering Innovation in the Public Sector. https://www.oecd.org/gov/fostering-innovation-in-the-public-sector-9789264270879-en.htm

Plumer, Brad; Davenport, Coral (2019): “Science under Attack: How Trump is Sidelining Researchers and Their Work”. The New York Times, 28 de desembre. https://www.nytimes.com/2019/12/20/world/americas/brazil-police-shootings-murder.html?searchResultPosition=1