L¿Associació Catalana de Gestió Pública (ACGP) ha estat convidada pel Govern de la Generalitat a fer aportacions sobre el nou Estatut en el marc d¿un procés participatiu fins ara inèdit a Catalunya. Les aportacions de la ciutadania i de la societat civil organitzada seran trameses a la ponència parlamentària que està treballant en la proposta de reforma de l¿Estatut d¿Autonomia de Catalunya. 

El Llibre blanc sobre la governança europea arrenca amb un proverbi xinès que dóna compte de la força del compromís: 

Digues-m¿ho i me n¿oblidaré,

ensenya-m¿ho i ho recordaré,

implica-m¿hi i ho comprendré.

Durant les últimes dècades del segle xx, els esforços dels governs respecte de les administracions i els continguts dels programes de modernització predicaven l¿eficàcia i l¿eficiència com una via indispensable per legitimar les administracions davant dels ciutadans (¿del públic¿ en diu l¿OCDE pensant segurament en molts més actors que no pas els ciutadans). Es tractava, parafrasejant el proverbi citat, d¿ensenyar -i que els ciutadans ho recordessin- que governar consisteix en un exercici de poder responsable, amb uns efectes contundents sobre la realitat i al mínim cost possible. 

No estem segurs que aquest esquema sigui suficient per encarar els processos radicals que avui en dia vivim a les nostres societats. Per això, i sense menystenir l¿aportació positiva d¿aquests vectors de progrés i de transformació i reconeixent que es tracta d¿una empresa no esgotada, ens qüestionem si aquestes administracions renovades -per molt eficaces i eficients que siguin- són realment idònies. El més rellevant no n¿és el funcionament intern, sinó la utilitat externa, és a dir, la seva capacitat d¿assumpció dels problemes reals, la seva capacitat de resposta i el seu model d¿intervenció social. I un dels components que configuren el seu resultat, la seva utilitat, és la participació de la ciutadania en les polítiques públiques. 

De fet, darrerament, se sent molt a parlar de participació. En alguns cercles s¿identifica com una resposta institucional davant de la desafecció per la política i els assumptes públics d¿una bona part de la ciutadania. No es tracta d¿insatisfacció resultat d¿un rebuig al sistema democràtic com a forma de govern, sinó sobre el seu funcionament. És un malestar envers la manera d¿actuar de les institucions polítiques tradicionals. Amb tot i això, les enquestes mostren que en les societats contemporànies del nostre entorn la preferència per formes de govern autoritàries és marginal. Ara bé, cal estar alerta perquè hi ha el risc que les deficiències en el disseny de les nostres institucions polítiques erosionin la democràcia i el suport que els ciutadans li concedeixen. Ens trobem davant d¿un repte que és alhora una solució: enfortir la democràcia passa per redissenyar les institucions polítiques tradicionals, passa per donar pes a la voluntat ciutadana, passa, en definitiva, per millorar la qualitat de la nostra democràcia. 

Al mateix temps, decau una concepció de la democràcia entesa com un sistema tècnic (conjunt de principis i regles) i es va descobrint el concepte de democràcia com a cultura, com a actitud de convivència i com a escola de creació permanent de ciutadania. I per viure aquesta cultura democràtica, com deia el proverbi, cal una comprensió profunda que només pot néixer de la implicació i de l¿exercici quotidià i permanent de la democràcia. 

Finalment, es considera que la participació ciutadana és un element essencial de les polítiques públiques, ja que permet la integració de punts de vista i capacitats en polítiques sobre problemes multidimensionals que altrament quedarien inèdits. Les polítiques públiques no depenen només dels anomenats ¿coneixements tècnics¿. L¿eficiència en la presa de decisions no està renyida amb els processos participatius. De què serveix promoure la transversalitat a l¿interior de l¿Administració si no som capaços de traslladar-la a la societat? 

En el rerefons del procés participatiu sobre la reforma de l¿Estatut, reconeixem aquestes tendències, però també n¿identifiquem els límits: es tracta d¿una consulta. Tant de bo que el procés d¿aprofundiment democràtic que comporta la participació no s¿aturi en aquest estadi. Tot i així, des del nostre punt de vista, el procés participatiu iniciat pel Govern de la Generalitat té molt de significat. En primer lloc, reconeixem i agraïm aquesta intervenció concreta que consisteix a posar atenció i parar orelles als grups socials en el marc del pluralisme polític. En segon lloc, subratllem el procés de revaloració -no de substitució- que adquireix l¿acció legislativa. I, finalment, constatem una voluntat política d¿eixamplar al màxim i des d¿una posició inclusiva les accions de diàleg i de deliberació i de fer realitat que la democràcia sigui -en el seu sentit clàssic- el govern del poble per al poble. 

L¿ACGP no podia mantenir-se al marge del procés de reforma de l¿Estatut. Podria haver estat així sota el paradigma de la democràcia representativa clàssica, però no si assumim que aquest model resulta insuficient davant de les expectatives dels ciutadans i de les organitzacions socials. El nou paradigma es basteix sobre un espai d¿acció política més complex i, també, sobre la bona voluntat, el joc net, la confiança i la confiabilitat per reconèixer, de forma transparent, els interessos en joc. Entenem que, exercida amb responsabilitat, la interacció -el networking- és una font de progrés i d¿aprofundiment democràtic. 

L¿ACGP treballa per ser el punt de referència a Catalunya en el debat sobre la gestió pública, per emparar l¿afany de progrés d¿organitzacions del sector públic i l¿esperit de renovació professional de les persones compromeses amb la gestió pública. I per això volem ser subjectes informats, partícips i implicats en aquest viatge. Pensem que la nostra aportació al nou Estatut, per modesta que sigui, entra en la cadena de valor que ha de generar la norma fonamental dels drets, dels poders, de les institucions i de les regles de convivència de la ciutadania de Catalunya en un horitzó temporal relativament llarg. És un compromís adquirit amb la nostra comunitat -per això la nostra associació es diu catalana-, que assumim de manera decidida i responsable. 

Pel que fa a la matèria que motiva l¿Associació, algú podria pensar que és una mica forçat encabir la gestió pública dins l¿Estatut. De fet, una de les crítiques que es fa a la participació és que fomenta el particularisme. Ara bé, creieu sincerament que es pot obviar una temàtica com aquesta en el text del nou Estatut? 

Els 25 anys d¿autogovern estatutari a Catalunya han donat lloc a un model d¿Administració que no es correspon amb el model que proposem des de l¿ACGP. Joan Prats (1988) comenta amb sorpresa la poca atenció que l¿Estatut d¿Autonomia de l¿any 1979 dedica a l¿Administració de la Generalitat. Aquest fet és encara més sorprenent en la mesura que contradiu la seva autodenominació com a ¿norma institucional bàsica¿. Prats ho atribueix al fet que «la concepció de l¿Estatut com a instrument de delimitació de competències (amb la noció pactista que s¿hi correspon) va prevaler plenament sobre la seva concepció institucional. En realitat, seguint la inèrcia de la Segona República, la regulació dels aspectes institucionals -ultra les obligades referències al Parlament, al president i al Consell Executiu i llurs relacions respectives- es va deixar a càrrec de l¿anomenat ¿Estatut interior¿ (...). El resultat d¿això és una ben pobra regulació estatutària».

El document de proposta d¿estructura i d¿índex de matèries que maneja la ponència parlamentària que està elaborant la proposta de reforma de l¿Estatut (resultat d¿un treball de síntesi dels dos textos presentats inicialment) preveu dos capítols específics, el VII i el VIII del títol tercer, sobre l¿Administració de la Generalitat i sobre l¿Administració local, respectivament. De ben segur que, des de la perspectiva de la gestió pública, en aquests capítols o en altres de concomitants, l¿ACGP hi pot fer aportacions suggestives.

Referències

Prats, Joan (1988) ¿Estructura de l¿Administració¿. A: Diversos autors. Comentaris sobre l¿Estatut d¿Autonomia de Catalunya. Vol. III, pàg. 381-397. Barcelona: Institut d¿Estudis Autonòmics.

Joan Manuel Espuelas