Un dels nous problemes que ja en els anys seixanta es va posar de manifest és com podem protegir les nostres dades personals de l'abús per part d'organitzacions públiques i privades que tenen cada vegada més informació sobre nosaltres. Aquest problema, a la pràctica, ens ha portat a la creació d'un nou dret fonamental, dels que s'anomenen de nova generació: el dret a la protecció de dades de caràcter personal, d'aquelles dades sobre una persona concreta, siguin l'adreça, les dades sanitàries, les opinions polítiques o religioses, o les dades econòmiques, que permetin envair la seva vida privada o condicionar la seva llibertat.

L'Administració pública té moltes dades de caràcter personal que s'han obtingut en compliment de la llei o mitjançant un contracte en què voluntàriament el ciutadà cedeix les dades. Tenim dades sanitàries, educatives, econòmiques, policials, laborals, psicològiques, assistencials, dades suficients per poder fer el que ningú no desitja que es faci. Només cal recordar que al començament dels vuitanta el Tribunal de Garanties Constitucionals de la República Federal d'Alemanya va anul·lar el cens de població perquè es demanaven massa dades sense una justificació clara. L'escàndol que portava darrere aquesta sentència era que la policia havia fet perfils d'adolescents que eren ¿potencials terroristes' i així els podia seguir la trajectòria. La guerra preventiva contra el terrorisme és una doctrina més antiga que els neoconservadors del Pentàgon!

Per evitar que passin aquestes coses, i d'altres que explicaré un altre dia, ens hem inventat les lleis de protecció de dades. Haig de reconèixer que el model europeu de protecció de dades és un model bastant efectiu, perquè malgrat que és un model conceptual dels anys setanta i del començament dels vuitanta, quan quasi no hi havia ordinadors i encara menys Internet, està resultant bastant efectiu en l'era d'Internet, cosa que no passa amb altres legislacions! Això sí, els requeriments formals estan pensats per quan hi havia pocs fitxers i per a grans organitzacions, i no per a un món on fins i tot el fuster de la cantonada té un fitxer a l'ordinador personal amb dades personals dels seus clients.

Respectar el dret dels ciutadans perquè es protegeixin les seves dades i se¿n faci un ús lleial i legítim exigeix a les administracions que assumeixin les seves responsabilitats. D'aquí neix una nova competència dels directius públics: la protecció de les dades dels ciutadans i el compliment de les lleis en aquesta matèria. I no és una tasca fàcil, perquè el conflicte de valors entre drets del ciutadà i eficàcia i eficiència de l'Administració és permanent en aquest àmbit. I, a més, la situació cada vegada serà més complexa per l'evolució mateixa de les polítiques públiques.

Ara com ara, la majoria d'administracions tenen projectes per unir bases de dades necessàries, en molts casos, perquè funcioni l'Administració electrònica, l'e-government. Hi ha projectes a l'AOC (Administració Oberta de Catalunya), a Sanitat amb la història clínica compartida, i a l'Administració de l'Estat. Tots aquests projectes porten les nostres administracions a escenaris en què la protecció de dades es convertirà en una qüestió crítica.

Nous invents porten a nous problemes, que ens porten més feina. I això que deien que els ordinadors estalviarien feina! La feina dels administratius, no la dels directius públics.