Les històries dels països són massa riques per poder-les resumir en un article breu, per tant, no intentaré fer-ho. No obstant això, alguns dels temes que hi apareixen poden ser vàlids per traçar un mapa de ruta per al lector.

Les institucions que atorguen drets a la propietat fiables, gestionen conflictes, mantenen la llei i l'ordre i alineen els incentius econòmics amb els costos i els beneficis socials són la base per a un creixement a llarg termini. Aquest és el missatge més clar que es deriva dels casos concrets analitzats. La Xina, Bostwana, l'illa Maurici i Austràlia –quatre casos d'èxit de la nostra mostra– deuen els seus bons resultats a la presència (o a la creació) d'institucions que han generat incentius orientats al mercat, han protegit els drets a la propietat dels inversors presents i futurs i han permès l'estabilitat social i política.

Vegem el cas de Botswana, presentat per Daron Acemoglu, Simon Johnson i James Robinson. Els ingressos per càpita a Botswana van créixer anualment el 7,7 % entre els anys 1965 i 1998. Els motius aproximats d'aquest resultat són fàcils d'enumerar. Es van mantenir la llei i l'ordre. Els ingressos pels diamants es van gestionar excepcionalment bé. La burocràcia va ser eficient i es va regir per directrius basades en els mèrits. Les fortes restriccions pressupostàries eren la regla (i no l'excepció) en el sector públic. Es van fer grans inversions públiques en educació, salut i infraestructures. Es va fixar un tipus de canvi competitiu. Tanmateix, les polítiques no han estat uniformement "bones" en el sentit convencional del terme, segons el Consens de Washington. El govern de Botswana ha intervingut de manera massiva en l'economia, i el sector públic hi representa una part molt més gran de l'economia que la mitjana de l'Àfrica. La clau a Botswana, segons Acemoglu, Johnson i Robinson, és que les disposicions institucionals han protegit adequadament els drets a la propietat dels inversors reals i potencials. Els autors proporcionen un relat ric i intricat de les arrels polítiques i històriques d'aquestes disposicions.

Sense unes bones institucions públiques, ha estat difícil arribar a un creixement sostingut. I, quan s'ha registrat aquest creixement, ha esdevingut fràgil (com a Indonèsia, després de l'any 1997) o incapaç d'oferir alts nivells en l'àmbit social, en àrees com ara la salut, l'educació i la igualtat de gènere (per exemple, al Pakistan). En el capítol que dedica a Indonèsia, Jonathan Temple descriu la implosió indonèsia de l'any 1997 com un cas de superació de les febles institucions existents. Els fracassos del Pakistan en el desenvolupament social, a pesar del creixement que s'ha observat fins fa molt poc, estan documentats amb molt detall en el capítol de William Easterly. Aquest autor atribueix el fracàs a la síndrome del "bandit errant" (Olson, 2000): les institucions de l'Estat, dominades per un conjunt molt fragmentat d'elits militars i terratinents, han tingut pocs incentius per produir béns públics i, per tant, no ho han fet.

Les institucions de l'Estat no són les úniques que importen. L'ordre social també pot tenir conseqüències igualment importants i duradores per al creixement econòmic. La discussió de Gregory Clark i Susan Wolcott sobre la història econòmica de l'Índia ho il·lustra. Aquests autors afirmen que l'endarreriment de l'Índia és degut, en bona mesura, a la incapacitat d'emprar la tecnologia, i no a una difusió inadequada de la tecnologia per se. Els exemples que aporten de la indústria tèxtil demostren que, utilitzant les mateixes màquines a l'Índia i a la Gran Bretanya, es manejaven de manera menys rendible a l'Índia. El problema en aquest país no és ni la ineficàcia en l'assignació de recursos ni la inadequació de la tecnologia; el problema és la poca eficàcia tècnica, a pesar de tenir accés a la tecnologia més moderna. Els autors especulen que això s'explica per la naturalesa de la relació laboral i la seva variació entre les diverses societats. En les economies productives, els treballadors s'esforcen més en el lloc de treball del que es pot justificar merament per la supervisió o els incentius econòmics directes, perquè esperen que els altres actuïn de la mateixa manera. Segons els autors, l'Índia es caracteritza per un equilibri de la ganduleria mútua, més que per un equilibri en l'oferiment mutu de talent. Des d'aquest punt de vista, la pobresa de l'Índia té molt poca relació amb la política governamental o amb les institucions públiques.

El comerç –o, més concretament, la política del govern en relació amb el comerç– no té, ni de bon tros, un paper tan important com el marc institucional

Tots els països de la nostra mostra que han tingut èxit s'han beneficiat del comerç i de la inversió estrangera. Ara bé, tal com mostren clarament les seves històries, les polítiques públiques específiques que s'adrecen a la integració o a la desintegració econòmica internacional no presenten gaire correlació amb el rendiment econòmic, si s'analitzen els casos detingudament.

Vegem, per exemple, què succeeix a Austràlia. El declivi relatiu d'Austràlia respecte dels Estats Units o d'altres països rics s'atribueix sovint al caràcter localista de les seves polítiques. Tanmateix, d'acord amb Ian McLean i Alan Taylor, hi ha un problema de temps en aquesta afirmació. Si bé el govern australià va canviar radicalment les seves polítiques d'integració en les tres primeres dècades del segle xx (imposant aranzels més alts, autoritzant importacions i frenant la immigració asiàtica), el declivi relatiu d'Austràlia enfront dels Estats Units i Califòrnia es va produir molt abans d'aquest canvi en l'"estratègia de creixement".

L'illa Maurici ens en dóna un altre exemple. Segons Arvind Subramanian i Devesh Roy, el grau de protecció al comerç a l'illa Maurici ha estat, durant molt temps, dels més alts de l'Àfrica subsahariana, i només al final dels anys noranta s'ha reduït de manera apreciable –més de dues dècades després de l'inici de l'alt creixement econòmic. L'Índia va ser capaç de duplicar el seu índex de creixement durant els anys vuitanta, abans de la liberalització del seu molt restrictiu règim comercial, que es produiria deu anys més tard (tal com veurem més endavant). Yingyi Qian sosté que l'impacte de l'obertura de la Xina al comerç i a la inversió directa estrangera es deu, bàsicament, als canvis institucionals produïts a l'interior del país.

La geografia no és la predestinació

Tornem als casos d'Austràlia i illa Maurici. Tal com assenyalen McLean i Taylor, Austràlia és l'única economia rica de l'OCDE que té grans zones de territori tropical. Bona part d'Austràlia és desèrtica o àrida, amb pluges escasses i irregulars. La qualitat del sòl és pobra. L'illa Maurici és un país tropical, amb un alt nivell de dependència d'un producte d'exportació subjecte a les sacsejades dels pactes arribats en les transaccions comercials. Botswana, que té el desavantatge afegit de no tenir accés al mar, és evident que no ha patit gaire a causa de la seva posició geogràfica desavantatjosa. Tant Botswana com l'illa Maurici partien d'unes condicions inicials extremadament pobres. Pel que sembla, el fet de tenir bones institucions pot superar les limitacions geogràfiques i unes condicions inicials pèssimes.

Es pot disposar de bones institucions, però, per arribar a tenir-les, cal experimentació, bona disponibilitat per apartar-se de l'ortodòxia i vetllar per les condicions locals

Les històries que s'expliquen en aquest volum no es limiten a afirmar simplement que "les institucions importen". De fet, un dels avantatges de l'estudi del cas és que proporciona una informació més rica sobre l'origen de les bones institucions, la forma que adopten i la necessitat que tenen d'evolucionar per fomentar el creixement a llarg termini.

En el cas de Botswana, Acemoglu, Johnson i Robinson especulen que les arrels de les inusualment bones institucions de Botswana radiquen en una combinació de diversos factors: les institucions tribals que van promoure la participació i van imposar restriccions al comportament elitista; l'efecte limitat de la colonització britànica sobre aquestes institucions tribals, atès que els colonitzadors en principi van mostrar molt poc interès per Botswana; el poder relatiu dels interessos rurals, que va provocar que a l'àrea de Botswana confluïssin el seu avantatge comparatiu amb els interessos econòmics de les elits, i finalment, però no per això menys important, el lideratge intel·ligent i caut que van mostrar els líders polítics després de la independència. El darrer element d'aquesta llista ens recorda que no hem de ser excessivament deterministes pel que fa a l'origen de les institucions de qualitat. Les decisions dels líders polítics marquen la gran diferència.

Probablement en cap país s'ha vist això tan clar com a la Xina. La proposició de Qian sobre la Xina se centra en el que ell anomena les "institucions de transició" –institucions que poden diferir notablement de les institucions conegudes, basades en les "millors pràctiques" que sovint són objecte de reforma institucional en els països en via de desenvolupament. Les institucions de transició poden tenir la virtut d'ajustar-se millor a les realitats sobre el terreny, quant a eficàcia econòmica i viabilitat política. Qian mostra que el lideratge xinès va experimentar i va crear a propòsit uns ordres institucionals imperfectes, però viables. En comenta quatre exemples específics: la reforma de doble via, que ha liberalitzat els preus fins a l'extrem, al mateix temps que ha mantingut la "via del pla" en vigor; les empreses dels pobles i les viles, que representen una forma intermèdia de propietat entre la propietat privada i l'estatal; el federalisme a l'estil xinès, que ha deixat una autonomia important a les regions i ha creat una sana competència econòmica entre elles, i la banca anònima, que ha permès el desenvolupament financer, alhora que ha limitat la capacitat de l'Estat d'expropiar els grans dipositants. Aquestes "institucions de transició" han triomfat gràcies a l'elevat percentatge de beneficis econòmics que han reportat, enfront dels seus costos polítics. Han millorat els incentius econòmics sense necessitar una redistribució significativa dels ingressos, ni reformes institucionals a gran escala (i arriscades), ni la despesa de grans quantitats de capital polític.

L'exemple xinès demostra que les institucions que triomfen solen contenir elements heterodoxos. Aquesta és la lliçó que s'extreu de les històries de Botswana i l'illa Maurici. Tal com ja s'ha indicat, Botswana va combinar les institucions favorables al mercat amb una forta intervenció de l'Estat i un sector públic molt extens. L'illa Maurici va combinar el seu àmbit de tramitació de les exportacions cap a l'exterior amb una negociació salarial centralitzada i un Estat del benestar inusualment generós (per a una societat en via de desenvolupament).

Les històries d'aquests països revelen que les "bones" institucions –en el sentit d'institucions que promouen i sostenen el creixement– sovint han d'incloure elements que són molt específics de les circumstàncies de cada país. Una aproximació a la reforma institucional que ignori el rol de la variable local i de la innovació institucional és, en el millor dels casos, inadequada i, en el pitjor, perjudicial. La Xina, l'illa Maurici i Botswana són exemples de països que han actuat molt bé durant llargs períodes de temps, amb una barreja heterodoxa d'ordres institucionals. En efecte, aquests països han sabut combinar elements de l'ortodòxia amb les heretgies locals. Tal com demostren alguns dels altres casos tractats en aquest volum, els drets a la propietat, una moneda sòlida i un mercat obert per si sols no sempre serveixen. Per exemple, Clark i Wolcott assenyalen que l'actuació relativament bona de l'Índia en el període anterior a la independència (1873-1947) es va alentir, a pesar d'uns ordres institucionals que molts economistes considerarien ideals: garantia dels drets a la propietat, lliure comerç, mercats de capital oberts i estabilitat social i política. En la seva anàlisi comparativa del Vietnam i les Filipines, Lant Pritchett assenyala la paradoxa que el país en què les polítiques i les institucions s'ajusten millor als actuals coneixements convencionals (les Filipines) va malament, mentre que aquell que té unes institucions divergents (el Vietnam) presenta una bona actuació.

L'experiència de les antigues economies socialistes, analitzada per Georges de Menil, reforça el paper del context local. Els tres països més propers a l'Europa occidental (Polònia, Hongria i la República Txeca) han funcionat molt bé. Sembla que en aquests tres països ha estat clau, segons indica De Menil, la seva relació amb la Unió Europea (UE). La UE els va proporcionar un model institucional plausible, tenint en compte el seu patrimoni històric comú i la seva relativament curta experiència en el marc del comunisme. A més, aquest model va tenir la protecció que proporcionava l'incentiu d'un eventual ingrés a la UE. Consegüentment, la reforma estructural va esdevenir efectiva i es va aplicar de manera relativament ràpida a Polònia, Hongria i la República Txeca. Per als països que es trobaven més a l'est, aquest mateix tipus de reforma institucional va resultar ser menys adequada i menys viable políticament. D'aquí la conclusió que la distància respecte de Düsseldorf i el nombre d'anys de domini comunista són els dos millors elements predictors del rendiment econòmic relatiu d'una economia de transició.

Les històries de Mèxic i Bolívia complementen aquestes anàlisis a escala macroeconòmica i proporcionen detalls més concrets sobre la importància que tenen els ordres institucionals en el rendiment econòmic. Maite Careaga i Barry Weingast se centren en el federalisme fiscal de Mèxic. El punt clau de la seva anàlisi és que les bones institucions són aquelles que ofereixen als treballadors públics els incentius que proporcionen béns públics d'estímul al mercat a un cost inferior pel que fa a corrupció i desig d'obtenció d'una renda elevada. Pensar així ajuda a endogenitzar el concepte de "bon govern". La història mexicana amb el federalisme proporciona un ric banc de proves per estudiar les conseqüències dels canvis en les disposicions legals en relació amb el repartiment dels ingressos. Careaga i Weingast assenyalen que més dependència dels ingressos generats localment i més competència electoral incrementen el subministrament de béns públics d'estímul al mercat, i presenten proves coherents amb aquestes expectatives.

L'any 1985, Bolívia va iniciar una àmplia reforma macroeconòmica, de liberalització i privatització. No obstant això, el seu rendiment econòmic ha estat mediocre. Daniel Kaufmann, Massimo Mastruzzi i Diego Zavaleta intenten aclarir les raons institucionals que expliquen aquest fracàs. El seu argument principal és que l'agenda de la reforma no s'ha centrat adequadament en els punts problemàtics més evidents en matèria institucional. Basant-se en un conjunt de dades de referència d'empreses a escala mundial, documenten la gran diferència en qualitat institucional que hi ha, dins Bolívia, entre les institucions relacionades amb l'estabilitat macroeconòmica, que, en general, es considera que funcionen molt millor que les relacionades amb l'imperi de la llei. Els autors identifiquen, com a origen dels problemes, la corrupció a petita escala, uns drets a la propietat incerts i uns tribunals inadequats. Les empreses reaccionen davant seu retenint les inversions i emparant-se en l'economia oficial. Un avantatge important de les dades aportades i del plantejament adoptat en aquest capítol és que els autors són capaços de mostrar "la qualitat institucional" i d'il·lustrar que els índexs agregats o la mitjana dels resultats dels països poden ser enganyosos. La deducció clara de la història de Bolívia és que els defectes institucionals i en matèria de govern varien segons els contextos nacionals, i que les agendes de les reformes institucionals s'han de centrar en les restriccions, que generalment limiten més a escala local.

L'inici del creixement econòmic no requereix una reforma institucional àmplia i profunda

Aquesta és una de les lliçons més importants (i encoratjadores) que es desprenen de les diverses històries nacionals. Alhora, és una lliçó que està en franca discrepància amb els coneixements tradicionals sobre les reformes institucionals, que afirmen que, atesa la seva naturalesa complementària, cal dur a terme simultàniament una llista llarga de reformes.

Per apreciar la lògica dels coneixements convencionals, farem un experiment mental. Imaginem que una economista occidental hagués estat convidada, l'any 1978, a assessorar la direcció xinesa sobre estratègies de reforma. Com podria donar consells, tenint en compte el que creiem que sabem avui? Tractant-se d'una economista sensible, probablement conclouria que caldria començar per l'agricultura, ja que la gran majoria de la població xinesa viu al camp. La liberalització dels preus dels cereals figuraria en el primer lloc de la seva agenda. Sabedora que els incentius dels preus tenen poc efecte, si els ingressos agrícoles corresponen a comunes, immediatament afegiria que la privatització de la terra hauria d'anar acompanyada de la liberalització de preus. Quan se li recordés que el lliurament obligatori de les collites a l'Estat a uns preus controlats és una important font implícita d'impostos, ella hi afegiria que seria necessària una reforma fiscal per compensar la pèrdua d'ingressos fiscals. Ara bé, llavors es planteja un nou problema: si l'Estat no pot proporcionar les collites d'aliments a les àrees urbanes a preus per sota del mercat, els treballadors de les ciutats no sol·licitaran uns salaris més alts? Sí, això també exigeix algunes reformes. Les empreses estatals s'han de “corporatitzar”, a fi de poder establir els seus sous i prendre decisions de contractacions i acomiadaments lliurement. (La privatització en seria una alternativa millor, per descomptat.) Però si les empreses estatals ara tenen una certa autonomia, no actuaran com a monopolis? Bé, la regulació antimonopoli, o la liberalització comercial per anar més ràpid , poden resoldre aquest problema. Qui finançarà les empreses estatals mentre intenten reestructurar-se? Clarament, cal reformar també el mercat financer. I què passarà amb els treballadors de les empreses estatals que siguin acomiadats? Sí, és per això que les xarxes de seguretat són un component important de tot programa d'ajustament estructural. Etcètera.

La lògica d'aquestes recomanacions és impecable, encara que la seva factibilitat sigui qüestionable. Als receptors d'aquests consells se'ls hauria d'excusar, si arriben a la conclusió que aquesta empresa de reforma és massa forta per poder ser duta a terme durant la vida d'una persona. Afortunadament, l'experiència real de reformes amb èxit ens dóna una altra lliçó, molt diferent: no cal una agenda ambiciosa de reformes institucionals complementàries per activar el creixement. Com sabem retrospectivament, els reformadors xinesos van ser capaços d'adoptar solucions imaginatives que van eludir les complementarietats que, d'altra manera, podrien haver arruïnat qualsevol plantejament parcial i gradual. La reforma de preus de doble via i la introducció del sistema de responsabilitat domèstica van millorar els incentius a la producció agrícola fins a l'extrem, sense necessitat de dur a terme una reforma de la propietat, de reduir els ingressos fiscals i d'alterar l'equilibri social en les àrees urbanes. Tal com aclareix Qian en el seu relat, potser no ha estat una reforma ideal segons els criteris dels llibres de text, però va funcionar.

La Xina és un cas especial? Mirem què passa al segon país més poblat del món, l'Índia, que darrerament gairebé ha aconseguit doblar el seu índex de creixement econòmic. Quantes reformes va haver d'emprendre l'Índia per deixar enrere l'“índex hindú de creixement" del 3 % anual? J. Bradford DeLong demostra que l'explicació convencional de l'Índia, que assenyala les reformes liberalitzadores del començament dels anys noranta com el punt d'inflexió, és errònia en molts aspectes. Demostra que el creixement no es va iniciar als anys noranta, sinó als vuitanta. El factor que, pel que sembla, va desencadenar aquest creixement van ser algunes reformes relativament poc importants. Sota el govern de Rajiv Gandhi, es van dur a terme alguns intents per fomentar les importacions de béns d'equipament, relaxar la normativa industrial i racionalitzar el sistema fiscal. La conseqüència de tot plegat va ser un boom econòmic desproporcionat respecte de la modèstia de les reformes. A més, els càlculs que DeLong fa pel seu compte indiquen que les reformes significativament més ambicioses dels anys noranta van tenir, de fet, menys impacte en el camí de creixement de l'Índia a llarg termini. DeLong especula que el canvi en l'actitud oficial produït als anys vuitanta, en fomentar en comptes de descoratjar les activitats emprenedores i la integració en l'economia mundial, com també la creença que les regles del joc econòmic havien canviat per millorar possiblement van tenir més impacte en el creixement que qualsevol reforma política concreta.

En resum, les experiències de les dues economies en desenvolupament més grans del món indiquen que els canvis modestos en els ordres institucionals i en les actituds oficials a favor de l'economia poden reportar enormes beneficis de creixement. La reforma institucional àmplia i profunda no és un prerequisit per a l'enlairament del creixement. Aquesta és la bona notícia. La mala notícia és que els canvis que es requereixen poden ser molt específics, segons el context. Les "institucions de transició" de l'Índia i la Xina, amb paraules de Qian, són molt diferents. I per un bon motiu: les restriccions obligades al creixement eren diferents en els dos països. La marca que indica que una reforma té èxit és la seva capacitat de concentrar els seus esforços en aquestes restriccions.

Mantenir un creixement alt davant de circumstàncies adverses requereix unes institucions encara més fortes

L'Índia i la Xina són països amb rendes baixes. També ho és el Vietnam, que ha crescut molt ràpidament seguint l'estratègia a l'estil xinès que desafia els coneixements tradicionals sobre la reforma institucional. Pritchett, que analitza la història vietnamita i la compara amb la de les Filipines, assenyala que els països que es troben en procés d'allunyar-se dels paranys de la pobresa de baix nivell poden diferir fonamentalment dels països de rendes mitjanes. Les polítiques que calen per iniciar la transició d'un equilibri de rendes baixes a un estat de creixement ràpid poden ser qualitativament diferents de les que calen per reactivar el creixement d'un país de rendes mitjanes. Quan els nivells de renda són baixos i hi ha unes institucions acceptables i unes polítiques raonables, pot ser fàcil arribar a un creixement alt fins a la semiindustrialització. Ara bé, els requisits institucionals per reactivar el creixement en un país de rendes mitjanes poden ser molt més exigents. Pritchett observa que el PIB per càpita de les Filipines és més baix que el de l'any 1982, encara que la qualitat institucional (amb la transició a la democràcia després de l'any 1982) ha augmentat significativament. Pritchett especula que el problema pot ser que ha crescut la incertesa sobre les regles del joc: "L'error que cometen els països és la transició d'una sèrie d''institucions' a unes altres." La incertesa sobre les regles del joc que acompanya el procés de canvi institucional, integral però mal gestionat, és un obstacle fonamental per al creixement econòmic sostingut.

Indonèsia és un bon exemple dels perills de deixar que les reformes institucionals es quedin enrere respecte del creixement. Jonathan Temple descriu el d'Indonèsia com un cas de "creixement amb problemes". Pensa que el creixement no va anar acompanyat dels fonaments bàsics que haurien aportat a l'economia prou elasticitat per resistir les sacsejades adverses. El rendiment econòmic d'Indonèsia des de la meitat dels anys seixanta ha estat afavorit per tres circumstàncies fortuïtes: el petroli, la revolució verda i l'elevat creixement dels seus veïns. Tanmateix, el creixement ràpid, segons Temple, ha conduït el país a una gran feblesa institucional. Les institucions polítiques i econòmiques d'Indonèsia van ser incapaces de plantar cara als ajustaments que es requerien després de la crisi financera asiàtica. El resultat d'això és que Indonèsia continua empantanegada en una crisi que sembla que n'ha frenat totalment el procés de creixement. Potser allò que diferencia països com ara la Xina i l'Índia (i també Corea del Sud i Taiwan) d'Indonèsia és que aquests països han utilitzat el creixement econòmic com una oportunitat per emprendre simultàniament altres reformes institucionals.

El col·lapse del creixement en el cas d'un país com ara Veneçuela és molt més difícil d'explicar a partir dels indicadors convencionals de feblesa institucional. Tal com explica Ricardo Hausmann en la seva aportació, Veneçuela era considerada la democràcia més estable de l'Amèrica Llatina, amb un sistema de partits fort, una premsa lliure i unes sòlides organitzacions sindicals i empresarials per negociar els conflictes socials. No obstant això, l'índex de creixement de Veneçuela, que havia estat el més elevat, amb un 6,4 % anual, s'ha desplomat fins al punt que la producció per treballador en l'economia no relacionada amb el petroli és gairebé la meitat de la que es va registrar l'any 1980. Què ha passat? Hausmann addueix dues explicacions. L'explicació neoclàssica és que la caiguda del valor de les exportacions de petroli ha reduït els ingressos i, per tant, la producció (no comercialitzada). Ara bé, els càlculs de Hausmann indiquen que això només pot arribar a explicar la meitat del col·lapse. El segon factor és l'augment del risc en el país, que es reflecteix en els índexs nacionals i en els tipus d'interès contractuals de Veneçuela, la qual cosa ha reduït el desitjat capital comercial. Darrere d'això, segons Hausmann, hi ha la incapacitat d'atallar els conflictes de distribució després de la caiguda dels ingressos del petroli. Veneçuela s'ha convertit, senzillament, en un entorn de més risc, la qual cosa, al seu torn, ha erosionat la qualitat de les institucions públiques i la seva legitimitat. Aquest argument recorda la importància que Pritchett atribueix a les regles del joc. Indica que els països poden ensopegar i caure, tot i que les seves institucions semblin sòlides, segons els criteris convencionals.

Dani Rodrik és professor d'Economia Política Internacional a la John F. Kennedy School of Government (KSG), de la Universitat de Harvard.

Referències

Rodrik, D. (2003) In Search of Prosperity, Princeton University Press.