Fonaments de l’estudi

A mesura que el govern participa cada vegada més en partenariats amb empreses i organitzacions sense finalitat de lucre per raons públiques, la necessitat d’entendre quines repercussions té per a la rendició de comptes pública és més important que mai. Els investigadors han afirmat que les formes tradicionals de la rendició de comptes són menys rellevants en les xarxes (p. ex., partenariats publicoprivats). Tanmateix, això no és tan clar pel que fa a les funcions de la rendició de comptes en xarxes en què una part no té cap autoritat jeràrquica sobre els partners ni el control total sobre l’acompliment.

Aquest estudi parteix d’una recerca de camp sobre partenariats entre escoles públiques de primària i secundària i organitzacions privades i/o sense finalitat de lucre als Estats Units i presenta les opinions dels professionals pel que fa als rols i les funcions de la rendició de comptes en el context dels partenariats publicoprivats. Prenem com a punt de partida dos plantejaments oposats i complementaris per entendre la rendició de comptes: la rendició de comptes com a responsabilitat (AA) i la rendició de comptes com a expectatives de gestió (AME) (O’Loughlin, 1990). Habitualment, el plantejament AA posa més èmfasi en l’aspecte del control de la rendició de comptes, en general en relació amb la supervisió i el control de la burocràcia pública a càrrec dels representants electes. D’altra banda, el plantejament AME preveu un paper més gran per als directius públics a l’hora d’identificar, definir i gestionar les diverses expectatives que els accionistes interns i externs posen en les organitzacions (Romzek i Dubnick, 1987).

Considerant el debat entre l’AA i l’AME, proposem que les funcions de la rendició de comptes en les xarxes no estiguin determinades només per deduccions teòriques o raonaments normatius, sinó que també estiguin informades per allò que pensen els professionals de la matèria sobre la rendició de comptes en aquests casos. Per tant, aquest article utilitza un plantejament d’exploració i de qualitat per tal de comprendre el mapatge mental dels professionals relatiu a la dinàmica de la rendició de comptes en partenariats publicoprivats. 

Conclusions: les cinc funcions principals de la rendició de comptes en els partenariats

Per al nostre estudi es van dur a terme un total de trenta-vuit entrevistes telefòniques semiestructurades i exhaustives amb directius/coordinadors de partenariats. Tots estaven molt involucrats en partenariats formals i sostinguts entre escoles públiques de primària i secundària i organitzacions privades i/o sense finalitat de lucre als Estats Units. L’anàlisi seguia el model del pensament inductiu, formant categories i identificant patrons a partir de dades qualitatives (Creswell, 1994). De les dades de les entrevistes van sorgir cinc categories diferents. A continuació, hi ha descripcions curtes d’aquestes categories:

Mapatge i manifestació d’expectatives. La primera categoria té relació amb la funció de la rendició de comptes pel que fa a la identificació i l’aclariment de les expectatives relatives a la direcció que el partenariat ha de prendre i els resultats esperats dels esforços que s’han fet. En les respostes codificades en aquesta categoria, la rendició de comptes es concep com una eina per al mapatge i la manifestació d’expectatives, que proporciona direccions i pautes determinades, i com un full de ruta per a la gent implicada. Les respostes també indiquen la naturalesa recíproca de fer un mapatge i manifestar expectatives: no es tracta tant de com els agents gestionen les expectatives contraposades dels directors, sinó més aviat de com els directors interactuen entre ells per desenvolupar expectatives mútues.

Mobilització i motivació (a priori). La segona categoria subratlla la funció de la rendició de comptes en la mobilització i la motivació dels membres d’una organització o d’una empresa col·laborativa per satisfer les expectatives ja mapades i manifestades. La rendició de comptes serveix com a motivador en proporcionar un focus i un sistema d’incentius als participants, i encoratjar-los a ser més efectius i productius en els seus esforços per satisfer aquestes expectatives. A més, en el context dinàmic però emergent —i temporal— dels partenariats, la rendició de comptes també proporciona algun sentit de continuïtat, i els manté intactes.

Monitoratge i mesurament del progrés i l’acompliment. La tercera categoria indica la funció de la rendició de comptes en el monitoratge i el mesurament del progrés i l’acompliment del partenariat. La rendició de comptes contribueix decisivament a establir i representar polítiques i processos per avaluar el progrés i l’acompliment dels programes o projectes, com també a proporcionar un conjunt d’eines i mecanismes per seguir i monitorar les activitats i accions de les persones. Com un dels participants va dir, la rendició de comptes funciona com un “marcador” que “ens proporciona mesuraments” i “ens compara amb les dades de base”.

Modificació. La quarta categoria fa atenció a la funció de la rendició de comptes com a modificador de les activitats de partenariat. En efecte, la rendició de comptes com a marcador determina l’etapa de la rendició de comptes com a modificador, i informa les principals parts implicades sobre el progrés del partenariat o la seva absència. La rendició de comptes ofereix una ocasió per mirar els processos i fer alguna cosa de manera diferent. Tot i això, per tal de funcionar de forma efectiva com a modificador, la rendició de comptes ha de ser concebuda més com una eina que ofereix ocasions i oportunitats per aprendre i millorar que no pas com una simple eina que s’utilitza per assignar recompenses i/o sancions.

Mobilització o motivació (a posteriori). La cinquena i última categoria dirigeix la nostra atenció cap a les conseqüències de la rendició de comptes. Aquí l’èmfasi es posa més en el que passa, o almenys en el que els participants esperen que passi, si es persegueix i s’aconsegueix un nivell adequat de rendició de comptes —encara més recursos i suport per als seus programes de partenariat. Les respostes d’aquesta categoria contenen alguns elements de justificació, tot i que és més prospectiva; es tracta d’una justificació amb una orientació de futur clara. En resum, la rendició de comptes es descriu més com una causa cèlebre, una eina per a les relacions públiques i un instrument de màrqueting.

Lliçons apreses

Es poden aprendre unes quantes lliçons a partir d’aquest estudi. En primer lloc, les conclusions suggereixen la importància del plantejament AME com una alternativa per entendre la rendició de comptes en les xarxes. Als administradors públics d’avui dia se’ls demana que responguin per la seva conducta i per l’acompliment segons diversos estàndards de la rendició de comptes. El gran nombre d’actors i expectatives en el context de les xarxes i els partenariats multiorganitzatius fan que la dinàmica de la rendició de comptes sigui encara més complicada. Sembla que la manca d’una jerarquia administrativa ben definida, d’una cultura organitzativa comuna i d’un canal de monitoratge fiable i efectiu porta a limitar la funció de control de la rendició de comptes com una estructura guia (O’Toole, 1997).

En segon lloc, a mesura que l’aspecte del control de la rendició de comptes és menys significatiu, els rols i les funcions de la rendició de comptes en partenariats cada cop estan més organitzats al voltant del procés de l’aprenentatge continu i l’adaptació mútua. Més concretament, les nostres conclusions suggereixen una relació recíproca entre els partners, en què cadascú és alhora un agent i un director, i tots ells es responsabilitzen per acomplir les missions per les quals es forma el partenariat. D’acord amb aquesta relació recíproca, les cinc funcions de la rendició de comptes impliquen un procés d’aprenentatge continu en el qual els partners aprenen a establir les expectatives d’acompliment de cadascú, a alinear els objectius, a ajustar les estratègies, a fer el seguiment de l’acompliment i a comunicar els resultats.

Finalment, el nostre estudi aclareix la qüestió clau del compromís creïble en els partenariats: com els partners es convencen els uns als altres que són de fiar i que compleixen amb les obligacions? Les nostres conclusions plantegen que el compromís en aquests casos no s’aconsegueix per mitjà del control jeràrquic, sinó mitjançant les interaccions dels participants, els diàlegs i les adaptacions mútues.

Bibliografia

Creswell, J. W. (1994). Research design: Qualitative and quantitative approaches. Thousand Oaks, CA: Sage.

O’Loughlin, M. G. (1990). “What is bureaucratic accountability and how can we measure it?” Administration and Society, 22(3): 275-302.

O’Toole, L. J. Jr. (1997). “The implications for democracy in a networked bureaucratic world”. Journal of Public Administration Research and Theory, 7(3): 443-459.

Romzek, B. S.; Dubnick, M. J. (1987). “Accountability in the public sector: Lessons from the challenger tragedy”. Public Administration Review (maig-juny), p. 227-238.