El politòleg americà David Lewis (Vanderbilt) va prosseguir la recerca capdavantera de Kaufman amb un estudi de gran escala de les organitzacions federals nord-americanes durant el període 1946-1997.[2] Lewis va descobrir que la longevitat de les organitzacions públiques és una funció del disseny institucional. Les organitzacions públiques que estan “dotades” amb determinades característiques estructurals —com ara l’aïllament polític, una estructura organitzativa específica i un reconeixement legal— tenen més possibilitats de supervivència que les que no presenten aquestes característiques de naixement.

Aquest és un descobriment notable. Indica que, aïllant una nova organització pública de la interferència presidencial, els polítics poden “protegir-la” enfront d’intents futurs d’acabar amb ella. Si es pot donar a les noves organitzacions “una certa immunitat natural” davant la pressió de l’entorn, això pot tenir conseqüències importants per al disseny de noves organitzacions públiques.

Analitzem detingudament aquesta “tesi del disseny” tal com Lewis ens la va presentar. Estudiem els efectes del disseny institucional sobre una població especial: les organitzacions del New Deal, que van sorgir durant el primer mandat del president Roosevelt (1933-1936). Analitzem la supervivència de les organitzacions de la població del New Deal fent servir un model de durada d’esdeveniments (event duration model). Des del punt de vista metodològic, les organitzacions del New Deal constitueixen un banc de proves excel·lent per determinar l’impacte de les característiques del disseny en la supervivència de les organitzacions, perquè podem mantenir-hi constants una àmplia gamma d’altres condicions innates. Totes aquestes organitzacions van aparèixer durant una crisi econòmica, sota una presidència demòcrata i amb el Congrés controlat pels demòcrates, en una època en la qual les reformes socials impulsades per la burocràcia pública eren pràcticament una novetat.

Entre 1933 i 1936, es van crear 63 organitzacions federals. Algunes s’han convertit en institucions duradores (per exemple, la Tennessee Valley Authority, la Social Security Administration i la Securities and Exchange Commission), mentre que d’altres han desaparegut discretament. L’any 2007, encara existien 16 d’aquestes organitzacions (el 25 %).

Es podria afirmar que el New Deal va marcar l’inici de la massiva intervenció del govern mitjançant la creació d’organitzacions públiques. Aquestes organitzacions van ser impulsades per un president i un Congrés que tenien poca experiència en disseny institucional. De fet, aquestes organitzacions van ser creades en una època en què les virtuts del disseny i la legitimitat de la formulació d’una política administrativa àmplia estaven molt qüestionades. Concebuda amb urgència i amb uns objectius difícils, sembla que aquesta població seria extremament vulnerable als intents futurs d’extermini. Si les organitzacions supervivents posseïen les característiques de naixement que es considera que n’augmenten la durabilitat, tindríem una confirmació molt sòlida de la tesi del disseny.

Les nostres conclusions confirmen que els factors de disseny són realment importants, però només fins a cert punt. Mentre que tres variables obtenen significació estadística a nivells convencionals, i una quarta sorgeix com una possibilitat més generosa de nivell de significació, d’altres variables de disseny no l’obtenen. I, el que és més important, l’efecte de les opcions de disseny no sembla que sigui una constant. Els efectes canvien amb el temps. El que sembla que és una opció de disseny excel·lent a curt termini quant a la ubicació de l’agència pot resultar inefectiu o fins i tot potser una càrrega més a llarg termini. En canvi, el que sembla una mala opció de disseny a curt termini pot resultar una opció de disseny excel·lent a llarg termini.

La nostra anàlisi mostra que els factors de disseny institucional no poden explicar totalment la variació que s’ha observat en la durabilitat de les organitzacions del New Deal. Algunes organitzacions molt ben protegides del New Deal van tenir morts sobtades, mentre que d’altres que aparentment estaven més exposades s’han convertit en institucions públiques que perfilen l’actual panorama federal nord-americà.

Estem convençuts que la nostra anàlisi de les agències del New Deal no refuta la tesi del disseny tal com Lewis la va descriure. S’observa que “les característiques de naixement” (birth characteristics) de les organitzacions del New Deal importen, però importen de formes diferents i en fases diferents de la vida. Aquesta conclusió indica que la capacitat d’adaptació és tan important com el disseny institucional.

El caràcter únic de la població del New Deal pot explicar, almenys, part de la diferència. Les agències del New Deal eren invent d’una única administració i van néixer en unes condicions econòmiques, socials i polítiques úniques. Aquesta combinació d’època i circumstàncies probablement hi van fer el seu paper. Tanmateix, les nostres conclusions també impliquen que la relació entre el disseny de l’agència i la seva supervivència a vegades pot ser menys directa del que suggereixen les conclusions de Lewis (2003). Sembla que també hi intervenen d’altres factors.

Tot això indica que la nostra capacitat de disseny d’organitzacions públiques a llarg termini és limitada. És fàcil de veure’n el perquè. Els dissenyadors d’agències han de tenir en compte els riscos perquè una agència funcioni ara i aquí. Tanmateix, també han d’anticipar els riscos futurs, que poden ser d’una naturalesa fonamentalment diferent. El que protegeix una agència a curt termini pot exposar-la a llarg termini, i a l’inrevés. Els dissenyadors d’agències, si bé reconeixen els efectes variables del temps sobre les característiques del disseny, poden tenir molta incertesa sobre la localització exacta del punt d’inflexió.

La conclusió ha de ser que no existeix la panacea —una combinació màgica d’opcions de disseny— que garanteixi la supervivència d’una organització. Així doncs, sembla que no es tractaria tant de fer un disseny per a la supervivència sinó més aviat un disseny per a l’adaptació. El que els millors dissenyadors poden fer és dotar l’organització de prou flexibilitat per a l’adaptació. Les recerques futures haurien d’estudiar si la capacitat d’analitzar i de canviar l’estructura i la missió de la pròpia organització són el que en fa possible la supervivència durant molt de temps, un cop la seva raó de ser original ha deixat d’existir.