Els primers efectes de la democratització

Els primers efectes del procés de democratització a l'Administració pública van produir-se en l'última meitat del govern d'Ernesto Zedillo. Notablement, després de les eleccions de 1997, en què el PRI (el partit que, des que es va crear, havia guanyat la presidència i la majoria absoluta al Congrés en cada elecció) va perdre la majoria al Congrés i l'alcaldia de la ciutat de Mèxic, i van augmentar les pressions per crear una administració més atenta a les demandes ciutadanes i amb més rendició de comptes. Els partits de l'oposició van assenyalar el problema de la manca de rendició de comptes al sector públic i, sobretot, la despesa discrecional en mans de l'executiu. S'hi van posar límits (com ara l'eliminació d'una partida de despesa discrecional secreta en mans del president), s'hi van establir més controls i es van descentralitzar recursos als estats.  

En resposta a les pressions per a un increment de la transparència i de la rendició de comptes, es van produir millores significatives en la política de compres governamentals, una de les àrees més susceptibles de corrupció. Finalment, una de les modificacions legals més importants va ser la creació, en els darrers mesos del govern de Zedillo, de l'Auditoria Superior de la Federació, un òrgan de control extern que va enfortir la capacitat del Congrés per supervisar l'ús dels diners públics i l'acompliment de les organitzacions governamentals. 

Així, a finals dels anys noranta, les reformes a l'Administració pública de Mèxic havien deixat de ser una reacció als canvis en la política econòmica (que havien fet de la privatització i el redimensionament les prioritats dels esforços de la reforma) per convertir-se en una resposta a les pressions associades al procés de democratització (amb més èmfasi en la rendició de comptes).  

Les reformes administratives amb Vicente Fox  

Després del llarg procés de democratització política, l'any 2000, Vicente Fox, del Partido Acción Nacional, va arribar a la presidència de la República per encapçalar una administració pública que ja estava en procés d'adaptació al canvi democràtic: subjecta a més controls des del Congrés i a més vigilància ciutadana. Malgrat tot, la seva arribada al poder va generar noves expectatives de canvi en la manera d'exercir el poder des de l'Administració federal. A l'inici del seu govern, va anunciar mesures inspirades en pràctiques de gestió privada, supervisades des de l'Oficina de la Presidència per a la Innovació Governamental, creada recentment. Dos anys més tard, el Govern va emetre una Agenda Presidencial de Buen Gobierno, enfocada en sis temes: la reducció de costos, el govern de qualitat, la professionalització, el ​​govern digital, la millora reguladora i la transparència. Malgrat com n'era d'ambiciosa l'Agenda, va tenir uns efectes més aviat minsos: la major part dels canvis es van produir sense cap modificació estructural en l'Administració pública i la promesa d'autonomia de gestió no es va complir (Cejudo 2008; Dussauge 2011). Van ser-ne una excepció els temes en què es va implicar el Congrés. 

Efectivament, des del Congrés sí que es van introduir canvis importants en el funcionament de l'Administració pública. Potser el llegat més important d'aquest període va ser l'aprovació, l'any ​​2002, de la Llei federal de transparència i accés a la informació pública governamental, que ha estat un instrument molt útil per delimitar la discrecionalitat dels funcionaris en el maneig i la divulgació de la informació en poder del Govern i ha facilitat, així mateix, l'accés de la ciutadania als documents oficials. Aquesta llei, així com les institucions i les pràctiques que se'n deriven ¿a més de la reforma constitucional, que va consolidar la lògica de transparència governamental assentada en el dret de totes les persones a conèixer la informació dels seus governs¿, són reconegudes com unes de les lleis d'accés a la informació més completes i avançades del món. En poc temps totes les oficines de l'Administració pública van crear oficines dedicades a respondre les sol·licituds ciutadanes d'accés a la informació i es van generar portals electrònics per fer pública la informació bàsica sobre el funcionament de cada oficina i quin ús fa dels recursos pressupostaris (López Ayllón 2010). 

Un segon canvi molt important va ser la creació d'un sistema de servei civil per a l'Administració pública federal. De nou, l'origen d'aquesta iniciativa va ser al Congrés, després d'una llarga història d'iniciatives fallides en dècades passades. La Llei del servei professional de carrera, aprovada sense oposició al Congrés, preveu que s'instauri un sistema professional per als comandaments directius de l'Administració pública central. No obstant això, a diferència de la Llei de transparència, el servei professional de carrera no va aconseguir consolidar-se gaire més enllà de la reforma del marc normatiu. L'eficàcia dels procediments d'ingrés ha estat qüestionada, sobretot a causa de l'abús que, des de l'inici, s'ha fet dels nomenaments temporals, que haurien de ser excepcionals i han esdevingut comuns (Martínez Puón 2011).  

Un dels llegats més importants d'aquest sexenni van ser dos canvis addicionals que busquen millorar l'acompliment de l'Administració pública. El 2003, la Llei general de desenvolupament social va establir les bases per crear un règim d'avaluació de la política social. El Consell Nacional d'Avaluació de la Política Social (Coneval) s'encarrega ara de coordinar les avaluacions d'acompliment, de disseny, d'impacte i de consistència dels programes socials. Els programes socials a càrrec del Govern federal estan ara subjectes a avaluacions rutinàries per part d'especialistes externs i s'han generat mecanismes administratius per promoure que les oficines públiques incorporin els resultats de les avaluacions en la presa de decisions. 

Les reformes administratives amb Felipe Calderón

El segon govern panista va introduir en l'agenda algunes iniciatives de millora de la gestió. La Secretaria de la Funció Pública, la dipositària central de la responsabilitat de modernitzar el sector públic, va encarregar-se de processos d'ajustament d'iniciatives del sexenni previ (com ara el servei civil), de noves propostes per millorar el funcionament del sector públic (com el Programa de millora de la gestió), per agilitzar les adquisicions governamentals, disminuir la regulació (l'anomenada 'tala regulatòria') i d'un treball coordinat amb Hisenda i el Consell Nacional d'Avaluació de la Política Social (Coneval) per construir un sistema d'avaluació de l'acompliment dels programes pressupostaris federals. Aquestes iniciatives van tenir efectes diferenciats. La Secretaria d'Hisenda, per la seva banda, ha realitzat avenços importants en la construcció del sistema d'avaluació de l'acompliment i en l'enfortiment de la transparència pressupostària.

En aquest període hi va haver també un segon conjunt de canvis ¿de més transcendència potencial, però encara en procés d'implementació¿ que no es van desprendre de la tasca de l'executiu, sinó del conjunt de reformes constitucionals del maig del 2008, que busquen fer de l'Administració pública federal un agent més orientat als resultats que als processos, enfortir les institucions de rendició de comptes (auditories superiors i instituts de transparència en els estats), homologar la comptabilitat governamental, obligar a utilitzar indicadors d'acompliment i de resultats, sotmetre els programes públics a avaluacions tècniques i, en definitiva, fer més efectiu i transparent l'exercici de les funcions de govern.

El que no va canviar

En suma, un conjunt de polítiques de gestió pública han avançat a l'hora d'acotar la discrecionalitat en l'Administració pública governamental en diversos fronts. Però encara hi ha reptes que no s'han superat. En primer lloc, des de l'Administració pública i des dels responsables polítics hi ha hagut resistències notòries perquè aquestes reformes compleixin el seu propòsit. El servei professional de carrera s'ha vist entorpit per la manca de compromís amb el projecte de convertir el mèrit en el criteri definitori per accedir al servei públic. L'accés ciutadà a la informació pública s'ha vist minvat per decisions concretes que oculten la informació i que posen traves per a l'atenció efectiva de les sol·licituds d'informació. L'avaluació de l'acompliment dels programes públics ha aconseguit convertir-se en una activitat regular, però que per a moltes oficines públiques és tan sols un tràmit més, que no utilitzen per informar sobre la presa de decisions i millorar el disseny o l'execució dels programes. I el control intern i la fiscalització ¿si bé han sofisticat els seus mecanismes de supervisió i han ampliat l'abast¿ segueixen tenint dificultats per incidir en la gestió quotidiana (atès que se'ls veu més com un instrument punitiu) i per generar conseqüències quan es troben amb desviacions o irregularitats.

Així, malgrat els avenços irrefutables dels darrers 12 anys, l'Administració pública federal no està encara en condicions d'atendre amb eficàcia els problemes públics als quals s'enfronta, i Mèxic segueix afrontant grans reptes en corrupció, capacitat governamental i confiança ciutadana en les seves institucions. L'Administració pública mexicana utilitza més tecnologia, però segueix sent excessivament jeràrquica, centralitzada i amb normes pressupostàries que no en permeten una planificació a llarg termini. Els funcionaris públics continuen centrats a complir la normativa legal i les regulacions sobre l'ús de recursos, més que no pas a assolir els resultats de la seva organització. L'Administració pública segueix sent una organització centralitzada i jerarquitzada, aferrada les normes formes i procediments, amb una rotació excessivament elevada del personal directiu i poc versada a la rendició de comptes. Aquests són precisament els reptes que caldrà afrontar en la propera dècada si se'n volen atendre les principals deficiències i construir, d'aquesta manera, una Administració pública amb capacitat institucional, que rendeix comptes i que aconsegueix funcionar amb efectivitat en un entorn democràtic, amb controls legislatius i amb pluralitat política.