L’obra col·lectiva Ethics and Innovation in Public Administration (Springer, 2024) s’emmarca en aquest context i qüestiona la capacitat del sector públic d’incorporar la innovació, sovint inspirada pel sector privat, amb l’ètica com a valor cardinal de l’actuació pública. Es proposa analitzar els valors i els dilemes de l’ètica de la innovació i de l’ètica de les innovacions digitals i no digitals. L’ètica no es pot reduir a un codi de conducta; s’experimenta en la formació, en la participació o, fins i tot, en el codisseny de les polítiques públiques. Adopta un enfocament multidisciplinari i internacional, amb la contribució d’uns cinquanta autors de quinze països i la confluència de plantejaments teòrics i empírics.

La innovació no és òbvia

Contràriament a la creença popular, la innovació no és beneficiosa per naturalesa ni neutral. La introducció de la tecnologia digital, per exemple, pot facilitar els procediments administratius, però també pot reduir les interaccions humanes entre els usuaris i els funcionaris públics, incrementar les desigualtats en l’accés als serveis públics i introduir nous riscos en la protecció de les dades. A més, aquestes innovacions rarament es dissenyen pensant a llarg termini, perquè sovint estan vinculades als cicles electorals o a la lògica imitadora de les organitzacions privades.

És legítim preguntar-se si determinades innovacions no porten les administracions públiques a desviar-se de la seva missió de servei públic.

El mite de la innovació virtuosa        

En el discurs polític i administratiu contemporani, la innovació es presenta implícitament com un valor en si: és sinònim de modernitat, eficiència i progrés. Així doncs, aquesta paraula polisèmica, que també és consensual i atractiva, s’explota i es mobilitza per legitimar unes reformes que sovint venen imposades sense cap consulta o avaluació real dels seus efectes a llarg termini.

Al sector públic sector, s’observa un autèntic “culte” a la innovació en l’afany per l’acompliment (però, què és l’acompliment?), amb una obsessió pel mesurament (indicadors imposats) i la imitació dels estàndards privats (benchmarking, avaluació de resultats, etc.). Però tot això es fa a costa dels valors fonamentals del servei públic: equitat, justícia social, proximitat, inclusió, etc.

Vegem, per exemple, el cas del govern electrònic. La digitalització dels serveis públics (presentació de sol·licituds en línia, formularis automatitzats, procediments remots) òbviament estalvia temps i racionalitza els costos. Tanmateix, també afebleix el vincle social entre els ciutadans i les seves administracions, i fins i tot entre els propis ciutadans. Els membres més vulnerables de la societat (persones amb poca o nul·la connexió a internet, en situació d’inseguretat o analfabetisme digital) són les primeres víctimes de la deshumanització de les relacions.

A més, aquesta transició digital ens exposa a nous riscos ètics, concretament pel que fa a la seguretat de les dades personals, a la vigilància dels algorismes i a biaixos en les decisions automatitzades. Així doncs, sembla que la innovació tecnològica planteja més problemes dels que diu que resol, i el seu desplegament al sector públic no pot (no ha de) produir-se sense un marc ètic clar.

Un altre problema està relacionat amb els temps polítics. Algunes innovacions que s’implementen a les administracions públiques, en particular als ens locals, són concebudes sovint dins el marc temporal dels mandats electorals, la qual cosa en limita la sostenibilitat i potencia la lògica de la comunicació, més que una transformació real. En alguns casos, les reformes responen fins i tot a un efecte mimètic territorial, en què cada autoritat local vol adoptar l’última aplicació de moda sense una avaluació real del seu impacte.

L’ètica administrativa: una tradició que està canviant

El nostre estudi proposa una definició d’ètica pública que va més enllà dels codis ètics o de les normes disciplinàries. Històricament, l’ètica administrativa s’ha basat en uns pilars tradicionals, com l’economia, l’efectivitat, l’eficiència i l’equitat. I ara s’hi afegeixen altres dimensions més contemporànies: l’avaluació, la resiliència, la transparència i la participació.

Aquesta ètica es pot analitzar d’acord amb diverses tendències: el conseqüencialisme (que avalua una acció en funció dels seus resultats); la deontologia (basar l’acció en el respecte a les regles i a les obligacions); l’ètica de la virtut (valorar les qualitats morals dels agents, com la integritat i la responsabilitat); l’ètica crítica (analitzar les relacions de poder, la dominació implícita en les pràctiques administratives). Tanmateix, aquests enfocaments sovint són teòrics i eteris, per la qual cosa es proposa complementar aquesta visió amb una ètica arrelada en les pràctiques socials del dia a dia, una concepció pragmàtica i dialogal de l’ètica. L’ètica no es pot imposar de manera jeràrquica (amb una norma abstracta), sinó que s’ha de construir en la interacció, a través d’accions ordinàries, de les paraules i les decisions dels actors, els representants electes i els ciutadans.

En altres paraules, l’ètica és una pràctica situada, la qual cosa requereix poder-ne fer una reflexió compartida, saber escoltar i explicar els valors que hi ha en joc. La noció de diàleg ètic, inspirada en particular per Bakhtin, és central en aquesta concepció: és en la confrontació de diferents punts de vista, en l’intercanvi argumentat, que es construeix una innovació respectuosa amb l’interès general.

Aquest posicionament té conseqüències pràctiques. Suposa concebre la innovació com un procés col·lectiu que implica usuaris, actors, representants electes i d’altres persones interessades. A més, incita l’experimentació ètica. Així doncs, més que imposar uns models, es tracta de provar uns sistemes, avaluar-ne els efectes i ajustar-los. Finalment, promou la formació ètica per als actors públics, basada no en unes normes fixes, sinó en la capacitat de qüestionar-se les pròpies pràctiques, d’arbitrar en els conflictes de valors, d’assumir la responsabilitat en situacions complexes. En conseqüència, l’ètica pública pot ser una palanca per transformar les administracions, sempre que es fonamenti en la realitat en què opera i no en unes ordres normatives desconnectades d’aquesta realitat.

La innovació en el servei de l’interès general?

Quan es tracta de la innovació, no és qüestió d’idealitzar la tecnologia digital, sinó de reconèixer-ne els efectes potencialment virtuosos i les limitacions. Per exemple, en el cas de les plataformes electròniques de contractació pública (e-procurement), les eines digitals poden millorar la transparència, limitar el risc de corrupció i promoure la competència justa, la qual cosa suposa un avanç ètic significatiu en la gestió dels recursos públics.

Aquesta promesa només es pot mantenir si el marc jurídic és clar, si les institucions són receptives i si els ciutadans tenen accés a les dades. La tecnologia digital, com a tal, no és ni bona ni dolenta: és la manera com es desplega, gestiona i utilitza el que determina els seus efectes ètics.

Determinades polítiques de transparència poden tenir uns efectes ambigus. La divulgació pública, per exemple, no tan sols és una palanca per a la rendició de comptes, sinó que suposar una nova forma de control dels funcionaris públics. El deure de transparència pot traduir-se en un control generalitzat del comportament: la traçabilitat de les accions, les obligacions de declaració, els múltiples estàndards de compliment, etc., la qual cosa genera una nova burocràcia ètica. Així doncs, la innovació, paradoxalment, comporta el retorn al formalisme i a la desconfiança, i no a l’autonomia o a l’apoderament.

La innovació òbviament no sempre és tecnològica; pot ser educativa, organitzativa o metodològica, sempre que transformi les relacions de poder, les representacions i les pràctiques professionals. La nostra recerca insisteix en la necessitat de rehabilitar el ciutadà com a actor de la innovació pública. Davant la desconfiança creixent de les elits polítiques i administratives, les innovacions poden contribuir a implementar mecanismes participatius que poden ancorar les reformes en l’experiència i en les necessitats reals dels usuaris. Aquesta participació no s’ha de reduir a una consulta formal; implica mecanismes de construcció conjunta, de deliberació i fins i tot de codecisió. I encara és més important en el camp de la innovació, en què les decisions tècniques tenen sovint uns efectes socials invisibles o diferits.

Per unes innovacions ètiques arrelades en la pràctica

Combinant la dimensió digital amb la institucional i la participativa, la nostra recerca ofereix una anàlisi lúcida de les transformacions en curs a les administracions públiques i reclama desmitificar la innovació, amb la finalitat de qüestionar-ne els fins socials; promoure l’ètica com un procés col·lectiu, i no com una norma abstracta, i advocar per unes pràctiques públiques més inclusives, reflexives i dialògiques. No es tracta d’enfrontar tradició i modernitat, sinó de concebre una innovació política per renovar el contracte social aprofitant la pluralitat de veus, pràctiques i valors.

Per a això, cal abandonar la visió positiva tecnicista o naïf de la modernització administrativa i considerar l’ètica no com un estàndard fix, sinó com un procés viu, format per pràctiques, l’acceptació de debat i tensió, la cerca de consensos i, sobretot, l’obertura als altres i la comprensió.

Recomanacions polítiques

• Establir uns marcs ètics per a la innovació: Ordenar unes avaluacions d'impacte ètic per a les innovacions al sector públic –especialment les digitals–, abans d’implementar-les.
• Institucionalitzar els mecanismes de participació: Integrar processos estructurats de construcció conjunta amb els ciutadans i els treballadors de primera línia en el disseny i l'avaluació de les polítiques.
• Promoure la reflexió sobre les polítiques a llarg termini: Reduir el curt terminisme vinculant les iniciatives d'innovació a objectius intergeneracionals, més enllà dels cicles electorals.
• Finançar la formació ètica i l'experimentació: Donar suport al desenvolupament professional continu, centrat en el raonament ètic, el diàleg i la pràctica reflexiva en el servei públic.
• Reformar les mètriques d'avaluació: Passar dels indicadors estrictes d'acompliment a avaluacions multidimensionals que incloguin l'equitat, la inclusió i l'impacte social.

Implicacions per als professionals

• Reformular la innovació com a pràctica col·lectiva: Implicar els ciutadans, els homòlegs i els stakeholders en un disseny iteratiu, més que en l'aplicació jeràrquica de noves eines o processos.
• Qüestionar el “culte a la innovació”: Avaluar críticament si una proposta d'innovació està alineada amb els valors essencials del servei públic, com l'equitat, la transparència i la proximitat.
• Fomentar el diàleg ètic en els equips: Crear espais regulars perquè el personal pugui debatre sobre els valors en conflicte, les conseqüències no volgudes i els dilemes ètics en la seva activitat diària.
• Identificar i mitigar l'exclusió digital: Assegurar-se que les innovacions no marginen les persones vulnerables –utilitzar canals i sistemes de suport mixtos per tal de garantir-ne l'accessibilitat.
• Tractar l'ètica com una realitat instal·lada i dinàmica: Abordar l'ètica no com un deure que cal complir sinó com un judici sensible al context, que requereix escolta activa i receptivitat als canvis.

Gilles Rouet és professor universitari, director de l’ISM-IAE de la Universitat de Versalles Saint-Quentin-en-Yvelines, Paris-Saclay, titular de la Càtedra Jean Monnet ad personam, editor associat de Gestion et Management Public i membre del consell d’Hermès, La Revue, CNRS. Stela Raytcheva és professora universitària de l’ISM-IAE de la Universitat de Versalles Saint-Quentin-en-Yvelines, Paris-Saclay, i subdirectora de l’ISM-IAE i del laboratori de recerca LAREQUOI. Thierry Côme és professor universitari de l’ISM-IAE de la Universitat de Versalles Saint-Quentin-en-Yvelines, Paris-Saclay, i director del laboratori de recerca LAREQUOI.