A l'hora de tractar, de forma necessàriament succinta, l'impacte de les reformes europees i internacionals en el govern d'àmbit local, em centraré en tres organitzacions fonamentals: la Unió Europea (UE), el Consell d'Europa (CoE) i l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE). La seva naturalesa política i jurídica és diferent, ja que mentre les dues últimes són organitzacions internacionals clàssiques (el CoE, en què els valors democràtics són clau, és d'àmbit continental; l'OCDE constitueix un club d'estats amb alguns valors en matèria de política econòmica i social, i també, en general, amb un cert nivell de desenvolupament), la primera és una organització supranacional, de fet un nou nivell de govern cada vegada més important per als estats membres de la Unió.

Aquestes peculiaritats també comporten algunes diferències rellevants des de la perspectiva del grau d'imperatiu de les seves decisions, la qual cosa resulta significativa per a aquest estudi: les directives i els reglaments de la UE vinculen els estats membres, i aquests han de respectar les polítiques de la Unió en les matèries de la seva competència; el CoE elabora convenis internacionals que vinculen només els estats que els ratifiquen (per bé que es fa una labor de pressió perquè aquesta ratificació es produeixi), i també recomanacions que tenen un valor jurídic indicatiu però no constrictiu; i, finalment, l'OCDE elabora informes i estudis que no vinculen formalment però que, a causa del prestigi de l'organització (encara molt en l'òrbita dels Estats Units), produeixen (o tendeixen a produir) efectes en els estats membres.

Des de la perspectiva local, és cert que oficialment la UE no intervé en la forma d'organització territorial interna dels estats membres, però, a la pràctica, les seves grans línies polítiques (i especialment la regional, amb instruments com ara el FEDER i els fons estructurals) s'orienten clarament cap al foment de la descentralització territorial. La incidència de les polítiques europees en la regionalització francesa o britànica, entre altres, és més que evident. I, pel que fa a l'àmbit local, són significatives les iniciatives URBAN a les zones urbanes, LEADER a les rurals i INTERREG a les frontereres, com a instruments que (i això és bastant clar en el cas espanyol) estan resultant eficaços per a la introducció de criteris i valors nous en la gestió de les polítiques públiques: partenariat entre el sector públic i el privat; sostenibilitat econòmica, social i mediambiental; possibilitat de reproduir l'experiència en altres territoris; creativitat gràcies a l'aplicació de noves tecnologies i mètodes de treball, etc.

Sovint aquests valors s'implanten en altres àmbits d'actuació dels municipis afectats per aquestes iniciatives, i, fins i tot, mitjançant un efecte ona i de mimetisme, s'estenen a altres governs locals que no se n'han beneficiat, tot i que n'han analitzat els efectes en els municipis veïns o competidors.

Hi ha un tòpic sobre el dèficit democràtic de la UE i l'excés de poder de la seva tecnocràcia. Al meu entendre, no s'ha d'oblidar que, malgrat tot, els seus òrgans estan integrats per autoritats elegides democràticament i que la seva tecnocràcia és molt bona, millor i més avançada que moltes de les nacionals. I si és excel·lent, grosso modo, l'input que la UE va concedir a Espanya per a d'inversions i modernització, també ho és el fet que Espanya (que es comença a mirar com un país privilegiat pel que fa a les inversions europees, tot i que, en realitat, el seu mèrit consisteix a haver-les gestionat molt bé gairebé sempre) ha estat un molt bon alumne que ha fet els deures de forma excel·lent.

Quant al CoE i centrant-me sempre en l'àmbit local, Espanya ha millorat les seves posicions relatives, perquè en els darrers anys ha enviat als comitès d'experts persones que realment ho eren, i hi ha aportat informació abundant i autèntica (cosa que no sempre passa a les organitzacions internacionals: els països membres tendeixen a exagerar les seves bones pràctiques i a eludir el reconeixement de les polítiques errònies o erràtiques; també es donen casos de suposats experts nacionals que practiquen les ¿vacances parlamentàries', si bé és veritat que aquestes actuacions eren més abundants en el passat). La transparència i la informació de qualitat han enfortit la posició relativa d'Espanya en aquest àmbit dins del CoE. I, a més, s'ha revelat com un país que ha fet esforços per adequar la seva legislació als principals convenis internacionals del CoE sobre aquesta matèria, i com una organització que també disposa d'una bona tecnoestructura, que aprofita la seva posició estratègica en la recollida i el tractament de les informacions (i en la seva ¿filtració¿).

Finalment, pel que fa a l'OCDE, i, en aquest cas, en l'àmbit de les polítiques de desenvolupament territorial, fins fa ben poc Espanya no s'ha alliberat de la pràctica vergonyosa de les ¿vacances parlamentàries'. Enviar en un mateix comitè persones diferents a cada reunió, que no són especialistes de la matèria que s'hi tracta i no emplenen els qüestionaris ni preparen els informes, no sembla la millor manera de guanyar prestigi dins de l'Organització ni de treure profit del seu know how en aquest àmbit, en el qual també disposa d'una tecnocràcia excel·lent. Es tracta, en definitiva, d'una mala pràctica, no aliena a interessos corporativistes de l'Administració general de l'Estat, que fins i tot va provocar l'any 2002 la queixa de l'Organització davant de la representació permanent d'Espanya, una queixa que afortunadament va generar una reacció positiva, ja que des d'aleshores, en general, s'hi envien especialistes amb caràcter estable (és a dir, es fa el que s'ha de fer). Tot i que amb retard, l'Administració de l'Estat també es comença a beneficiar dels outputs de l'OCDE en aquest àmbit.