L’interès públic: problemes i possibilitats – Una perspectiva australiana
Quan una figura pública diu que una acció s’ha fet en interès públic, s’està convidant, si no exhortant, el públic a creure que aquesta acció és el reflex d’una motivació superior que encarna un esperit superior, que transcendeix qualsevol aspiració personal i benefici privat i mereix ser reconeguda com una manifestació d’altruisme al servei d’un bé superior, digne de respecte. Així doncs, l’expressió “interès públic” té una ressonància gairebé sagrada, i s’utilitza per justificar, si no per ennoblir, una sèrie d’asseveracions i afirmacions, declaracions i decisions.
Definició d’interès públic
La primera dificultat a l’hora de valorar les declaracions d’interès públic és que no n’existeix una definició consensuada. En alguns casos, els governs han arribat a la conclusió que l’interès públic no es pot definir fàcilment o que les definicions que se’n proposen serien contraproduents o contràries al desenvolupament de l’interès públic. Per exemple, la Comissió d’Informació i Protecció de Dades de Nova Gal·les del Sud va publicar un full informatiu en què explicava que totes les agències del govern han de divulgar o publicar informació, llevat que s’hagi de salvaguardar l’interès públic enfront d’aquesta divulgació, i en aquest cas la decisió sobre si s’ha de divulgar o publicar o no la informació s’haurà de guiar pel “Test d’Interès Públic”.1 Aquest test consta de tres passos, cadascun dels quals implica unes “consideracions d’interès públic”. Aquestes consideracions no s’expliciten, però se’n descriuen breument cinc factors rellevants. Entre aquests factors, destaquen “promoure una discussió oberta sobre els afers públics” i “contribuir a un debat informat i positiu sobre temes de rellevància pública”. Aquests factors se suposa que serveixen l’interès públic, si bé no s’explica com ni per què. I tots els intents de fer-ne una definició han resultat problemàtics. El Butterworths Australian Legal Dictionary defineix el terme com “un interès en comú amb el públic en general o amb una part significativa del públic, que pot afectar o no els drets personals o de propietat de persones individuals.2 Aquesta definició no ajuda gaire. És vaga, imprecisa i oberta a tantes interpretacions que resulta pràcticament inútil.
Al llarg de l’any 2018, em vaig dedicar a recollir totes les notícies publicades als mitjans australians que parlaven de l’interès públic. El meu temor inicial era que em manqués informació i no tingués res per comparar i contrastar. Però va succeir justament el contrari. Van aparèixer centenars d’articles sobre temes molt diversos que feien referència a l’interès públic en diferents contextos. Pràcticament tots contenien afirmacions sobre l’interès públic en què es donava per descomptada l’autoritat d’una institució o d’una persona concreta per definir l’interès públic, i no s’argumentava. A la seva manera, en cada cas quedava demostrat que es partia del supòsit que l’organització o el funcionari públic tenen l’autoritat de declarar o el dret de definir l’interès públic. A més, aquestes persones presumeixen que les seves valoracions són equànimes, no són partidistes i, com que les fan en nom de la majoria dels ciutadans, no poden ser qüestionades ni contradites. En cada cas, s’inferia que les complexitats inherents al fet de declarar que una acció és d’interès públic es podien negligir i que el públic no sempre té dret a conèixer en base a què els seus interessos són protegits i defensats. Finalment, totes les afirmacions d’interès públic es feien amb la convicció certa i segura que aquest interès transcendeix tots els altres en credibilitat i en importància.
Qui té dret a definir l’interès públic? Aquesta és una qüestió fonamental en les deliberacions sobre les polítiques públiques. Tanmateix, es presta poca atenció a la importància de la contundència que té afirmar que una política promou o una acció encarna l’interès públic, i gairebé la mateixa indiferència s’observa a l’hora de mantenir una certa coherència en fer afirmacions d’aquest tipus, tot i que haurien de ser persuasives i dignes de confiança perquè la gent se les pogués prendre seriosament. Però, abans de sotmetre a un escrutini rigorós qualsevol afirmació sobre l’interès públic, cal verificar la posició de qui el reivindica i si està en condicions de parlar de les necessitats públiques, per tal de garantir que aquestes afirmacions no són objecte d’una acceptació acrítica o d’un menyspreu injustificat.
Qui defineix l’interès públic?
A la majoria de les informacions dels mitjans, el tema principal no feia referència a l’autoritat dels qui feien les declaracions sobre l’interès públic sinó a l’essència d’aquestes afirmacions. No es discutia la posició o l’estatus dels qui les feien en relació amb les matèries de què tractaven. En tot cas, el problema que es plantejava era, segons sembla, el fet que un individu o una organització no volguessin reconèixer ni acceptar una declaració d’interès públic quan, per exemple, es poguessin plantejar qüestions de legitimitat sobre si el declarant estava actuant en interès propi o d’un sector, era tècnicament competent per pronunciar-se sobre el tema o tenia la perspectiva necessària per parlar d’una manera fiable en nom del públic.
En la major part de les declaracions oficials, el govern i els seus representants afirmaven que tenien el dret unilateral de determinar l’interès públic sense haver d’identificar els diversos públics o interessos que suposadament s’anaven a protegir o defensar. Les afirmacions dels funcionaris del govern que actuaven en l’interès públic no s’explicaven ni es justificaven. En un cas relatiu a la decisió de suspendre l’emissió de documentació diplomàtica, l’argument era circular i interessat: el govern no considerava que fos d’interès públic explicar l’interès públic que servia. Quan no es revelen els motius d’una decisió d’interès públic, és natural que el públic tingui tot el dret de mostrar-se recelós i escèptic. El fet de negar-se sistemàticament a explicar aquestes decisions té unes conseqüències molt fortes. No tan sols minva la confiança en el govern, sinó també el valor de l’interès públic com a demostració d’una bona política i fruit d’una decisió assenyada.
Aquestes informacions dels mitjans també palesaven la curiosa presumpció que l’absència d’un interès personal directe fa que qualsevol individu ja es pugui pronunciar en nom de l’interès públic, de manera que no es considerava la possibilitat que aquesta persona estigués influïda per cap interès particular. A més, aquest interès mai no es descriu al públic i mai no es revelen els interessos que se serveixen, més enllà d’inferir que són interessos individuals o col·lectius en què persones individuals hi tenen un interès. I el més sorprenent de tot és la facilitat i la rapidesa amb què es determina i s’identifica l’interès públic, en suposar que el declarant parla amb coneixement de causa en nom del públic o que coneix de ben segur el que el públic necessita. No obstant això, una cosa és clara. Hi ha poc consens sobre qui defineix l’interès públic i sobre el fonament de la seva autoritat per fer-lo.
La pregunta “Qui defineix l’interès públic?” planteja, doncs, un repte substancial per als qui consideren que l’interès públic és la pedra angular d’una bona política pública i la font del lideratge públic efectiu. En poques paraules: més que pensar que els parlamentaris defineixen l’interès públic perquè són elegits pel públic per servir els interessos de tots, es discuteix més aviat el paper dels assessors ministerials, dels partits polítics, dels funcionaris públics, dels lobbies, dels presentadors dels mitjans de comunicació i dels professors universitaris en discernir l’estat d’ànim de la comunitat i definir l’interès públic. S’ha prestat molt poca atenció al paper de les organitzacions no lucratives i de les empreses en la definició de l’interès públic, per bé que totes dues proporcionen, per al seu propi interès, productes i serveis que són consumits pel públic.
Si el govern declina, per la raó que sigui, proporcionar un servei, una organització privada pot decidir prestar-lo per interès públic. El govern pot decidir que no necessita proporcionar un servei perquè el sector privat ja està capacitat per satisfer les necessitats comunitàries de forma efectiva i eficaç seguint les regles del mercat. El benestar animal és d’interès públic, però la satisfacció d’aquest interès es delega a una organització no lucrativa –la Royal Society for the Prevention of Cruelty to Animals (RSPCA). La prestació d’assistència mèdica experimentada i experta és d’interès públic, però la certificació dels metges més idonis per fer-ho és responsabilitat d’un grup del sector –l’Associació Mèdica Australiana. A més dels parlamentaris, milers de persones estan prenent decisions cada dia per tal de servir l’interès públic. L’autoritat d’aquestes persones per prendre aquestes decisions rarament es qüestiona, perquè no podrien fer la seva feina sense decidir que hi ha coses que avancen o retarden els interessos del públic. Així doncs, prenen les seves decisions conscients de l’interès públic, perquè el seu deure professional els ho exigeix o que protegeixin i defensin l’interès públic, perquè ells determinen que això és el que cal fer i s’ha de fer.
Un compromís individual que sempre i arreu actua a favor de l’interès públic és considerat, en general, un sentiment noble i digne d’elogi. Però el desig d’actuar a favor de l’interès públic s’ha d’enfrontar a una sèrie de reptes. Què passa quan els interessos públics són poc clars? Qui es pronunciarà davant d’afirmacions que competeixin sobre on radiquen els interessos principals o els interessos millors per al públic? Aquestes preguntes no són noves. Són fonamentals en qualsevol discurs polític si observem la política com un concurs d’idees o una competició d’interessos. Curiosament, aquests temes no han estat objecte de l’atenció que sembla que mereixerien, atesa la seva importància. De fet, molt poques discussions sobre l’interès públic comencen abordant la qüestió principal: Qui té l’autoritat de fer declaracions sobre l’interès públic?
A l’hora de copsar possibles visions i expressions pràctiques sobre l’interès públic d’una sèrie de grups de stakeholders, s’observa que, si bé els càrrecs electes o els funcionaris del govern hi tenen un paper prominent, no són els únics. En alguns casos, els ciutadans privats han pres la iniciativa i han afirmat el seu dret, com a membres de la comunitat, de fer valer un interès en nom dels altres, i l’han defensat bàsicament denunciant irregularitats. I, a més de discutir sobre qui pot reclamar la legitimitat de definir l’interès públic, també s’han d’examinar els límits de les declaracions d’interès públic i com s’expressen en diversos contextos.
Analitzades de prop, la majoria de les declaracions sobre l’interès públic resulten complexes i controvertides. Per tal d’aportar claredat i consistència a aquest debat, caldria que col·laboressin en la reflexió diversos experts en ciències polítiques, filòsofs, sociòlegs, economistes i teòrics de l’organització, perquè cadascun d’ells té un rol legítim a l’hora de determinar tant el públic que és servit com els interessos que es defensen. Aquest fonament essencial s’ha bandejat massa sovint.
Tom Frame és director del Grup de Recerca en Lideratge Públic de la UNSW de Canberra (Austràlia). És l’editor de Who Defines the Public Interest?3
Referències
1 New South Wales Information and Privacy Commission: What is the public interest test? Full informatiu, gener de 2016.
2 Vid. https://austlii.edu.au/austlii/guide/current/20030315--7.html
3 Frame, T. (ed.): Who Defines the Public Interest? Brisbane: Connor Court, 2019.
És obligatori estar registrat per comentar.
Fes clic aquí per registrar-te i rebre la nostra newsletter.
Fes clic aquí per accedir.