De l¿anàlisi d¿aquestes regles resulta, a més, que la seva aplicació donaria com a resultat un estat més eficaç i eficient, però que no seria qualitativament o essencialment diferent de l¿Estat objecte d¿un procés de reforma o modernització. És a dir, en resultaria un estat millor, però estructuralment igual que l¿actual, caracteritzat per una introspecció i una autoreferencialitat creixents, cosa que s¿ha traduït en ¿l¿oblit¿ del que es fonamentava en el seu principi mateix, el seu origen i la seva motivació: el bé públic, o la seva expressió concreta, el conjunt dels béns públics que hauria de proporcionar.

Ara bé, si l¿Estat nacional és la màxima instància política de la nació, que resulta d¿un procés social complex (que inclou i expressa) en el desenvolupament del qual conviuen forces identitàries i grans contradiccions, hauria de tenir com a funció bàsica i substantiva la construcció, per mitjà de la provisió de béns públics, d¿un sentit col·lectiu que satisfaci la necessitat de cohesió de la comunitat nacional i que, a més, generi, preservi i, eventualment, ampliï àmbit d¿autoritat, amb prou aptitud per dirimir els conflictes i harmonitzar els interessos del conjunt. En definitiva, l¿Estat nacional, com a categoria històrica, és productor i/o proveïdor de béns públics en la mesura que s¿organitza per convertir aquesta potència en acte.

La pedra angular per a la definició sociohistòrica ¿inacabada perquè és inacabable¿ dels béns públics és la Constitució nacional, on s¿expressa l¿assoliment d¿una voluntat política preexistent d¿unitat nacional, possibilitada per col·lectius socials històricament condicionats. Els representants de les parts (dels estats provincials, per dir-ho en general) van subscriure un document que va fer néixer l¿Estat nacional, amb diverses característiques distintives, la primera de les quals fa referència a la seva inscripció en el decurs d¿un procés en què es reconeix, com s¿indica al ¿preàmbul¿, l¿existència de compromisos i obligacions arran de diversos ¿pactes preexistents¿. La segona característica és que les parts no acorden atorgar al document un caràcter definitiu que, de fet, en negaria la historicitat a partir de la formulació, i així en ratifiquen aquell punt d¿episodi transcendent però inacabat, tot i que irreversible, en determinar-ne també un mecanisme per a una eventual reforma. La tercera característica fa referència a la creació mateixa de l¿Estat nacional, un conglomerat de poder polític superior que s¿aconsegueix per mitjà d¿una delegació parcial i explícita de poder polític dels estats provincials, que preserven per a ells mateixos la potestat no delegada.

La Constitució nacional estableix regles macroestructurals bàsiques, com la forma de govern republicana, representativa i federal. D''altra banda, i si bé no esmenta expressament els béns públics que ha de proporcionar, sí que indica quins són els drets de les persones físiques i jurídiques que l''Estat ha de garantir. A més, els drets reconeguts requereixen que l''Estat proporcioni un altre seguit de béns públics, que van des d''un mercat intern integrat i competitiu, sense discriminacions ni supervivències feudals, fins a la llibertat de circulació, d''expressió, de religió o de càtedra. Per tant, fer una revisió de l''Estat d¿acord amb la provisió de béns públics implicaria fer explícit allò que és implícit en els documents fundacionals, com la carta magna, i convertir-ho, per dir-ho d''alguna manera, en un estatut metodològic perquè faci de guia de les futures intervencions modernitzadores.

Així, aquest dispositiu permetria, a més, construir una memòria institucional activa, que actuaria com a tercer element en les negociacions entre els funcionaris polítics i els funcionaris tecnicoadministratius a l¿hora d¿assumir funcions en un organisme ¿donant certeses i garanties a ambdues parts¿ i també possibilitaria la participació social plena en la definició dels béns públics que l¿Estat ha de produir i proporcionar per si mateix o per mitjà de tercers.

Finalment, amb aquesta proposta es vol promoure la discussió entre els actors clau en l¿àrea de les polítiques públiques i l¿Administració pública sobre la importància de generar una visió integral de l¿Estat nacional des de la qual es puguin pensar i dissenyar modernitzacions futures. D¿aquí ve la importància de difondre i debatre aquesta publicació, la qual té l¿objectiu d¿enriquir l¿estat de la qüestió, tant en l¿àmbit de l¿elaboració teòrica com en el de les decisions públiques.

Jorge Landaburu és coordinador del subcomponent Macroestructura del Gobierno del Projecte de modernització de l¿Estat del Gabinet de Ministres de l¿Argentina.

Dades completes del llibre

Títol: Macroestructura. La construcción del Estado y los bienes públicos

Autor: Projecte de modernització de l¿Estat, Jefatura de Gabinete de Ministros.

Edició: Proyecto de Modernización del Estado, Jefatura de Gabinete de Ministros. Buenos Aires (Argentina), gener de 2007. 234 pàgines.

Contacte:

Lic. Gabriela Pérez

Proyecto de Modernización del Estado

Jefatura de Gabinete de Ministros

Av. Julio A. Roca, 782, piso 12

(+54 -11) 4331 1951/9 interno 5651

perezg@jgm.gov.ar

Ciudad de Buenos Aires

Argentina

Les persones interessades a consultar Macroestructura. La construcción del Estado y los bienes públicos també ho poden fer per mitjà de l¿enllaç següent: