Model proposat

La proposta es basa en un model interpretatiu del procés de transformacions urbanes i recorre a un desglossament sistemàtic dels components de la realitat urbana amb vista a explicar la complexitat urbana d’una manera més satisfactòria. Els sistemes urbans representen, moltes vegades, el motor del rellançament econòmic, mentre que la seva decadència, en canvi, representa un element d’estancament econòmic. El model interpretatiu es basa en els elements següents:

a) Les funcions

b) Els models urbans

c) Els actors: administracions públiques, operadors privats i associacions entre el sector públic i el privat (els anomenats PPP o public-private partnerships)

d) Les eines

e) El factor impulsor (driver): el subjecte de la xarxa que té la capacitat de gestionar la dinàmica de l’avantatge competitiu

L’aplicació d’anàlisis sistemàtiques permet prendre en consideració que la dinàmica i l’evolució dels models urbans es caracteritzen per l’evolució de les funcions urbanes. Els models urbans estan influïts pel canvi històric de les funcions urbanes. En un breu espai de temps, hem passat d’una important substitució de les funcions obsoletes a una fase de crisi en la qual tota aquesta qüestió ha guanyat dificultat. El debat anterior se centrava en si la substitució fou tan ràpida com l’obsolescència i si hi va haver coherència entre l’obsolescència i la substitució. La ràpida transformació d’una ciutat productiva (zona industrial abandonada) a una ciutat de consum (edificis residencials i centres comercials, de moda i de lleure) era una qüestió no resolta.

Les funcions

La globalització determina un canvi ràpid de les funcions, sobretot a les zones urbanes i en relació amb les funcions d’ordre econòmic i productiu, però també amb les d’ordre social. Algunes funcions requereixen un canvi o una substitució; en d’altres casos, la manca d’intervenció comporta l’obsolescència. El canvi o la substitució de les funcions es pot vincular a una «transformació física» (contenidor), però també al contingut. La crisi econòmica mundial és, abans que res, una crisi de les funcions urbanes.

Els models urbans

L’anàlisi dels fenòmens urbans a Europa implica la identificació de diversos models. Aquests models han estat vinculats als diversos tipus d’intervencions que es podoen desplegar, i permeten fer una análisi de la complexitat associada als fenòmens urbans. La identificació d’alguns models està relacionada amb: a) la renovació; b) la reurbanització; c) la regeneració; d) la recuperació; e) la reactivació; f) el marc; g) la gentrificació; h) la reestructuració.

Els termes que s’empren en l’àmbit dels models urbans tenen un efecte i una importància diferents en zones geogràfiques diferents. A l’Europa occidental, estan relacionats amb el desenvolupament del sistema capitalista i amb l’evolució històrica de les ciutats. Les ciutats britàniques són diferents de les zones urbanes espanyoles i italianes, de resultes de l’evolució històrica distinta d’unes i altres, com també hi fou diferent l’evolució del capitalisme. Tanmateix, és possible modular els termes que expliquen la història, el desenvolupament i l’homogeneïtat geopolítica. La globalització, més que en el passat, unifica l’ús dels termes. Però la gran diferència cal situar-la en la urbanització (països en via de desenvolupament) i la implosió urbana (països desenvolupats).

Els actors

Ho són l’Administració pública, els operadors privats i les associacions entre el sector públic i el privat (els PPP).

La creació de noves funcions o, en general, d’inversions urbanes més complexes, exigeix la intervenció de diversos subjectes. L’Administració pública hi intervé amb els seus projectes i els operadors privats fan el mateix amb els seus; en alguns casos, es constitueixen associacions del tipus PPP. Entenem que aquestes últimes són fonamentals per atendre la necessitat de nous i complexos projectes empresarials, com també per atendre els diferents interessos que hi ha en joc. Estem davant d’un nou panorama. Fins fa poc, hem assistit a la separació entre l’estat i el mercat. Amb les inversions urbanes de caràcter més complex, sorgeix la necessitat de crear una associació del tipus PPP. Així, en molts casos, resulta impossible analitzar inversions urbanes més complexes sense tenir en compte aquest tipus d’associacions entre el sector públic i el privat. Avui dia, a l’hora de planificar noves funcions, cal recórer a nous models de gestió, com ara els PPP, especialment per tal d’abordar complexes inversions a curt termini, actius integrats i inversions amb un alt coeficient de capital. Aquest panorama exigeix passar d’una dimensió de govern a una governança de les inversions urbanes.

La crisi del sector immobiliari, la crisi econòmica (crisi del crèdit bancari, augment del deute públic i del diferencial de crèdit) i la caiguda de la demanda han fet disminuir la quantitat d’inversions urbanes de caràcter més complex. Els PPP urbans i els diversos actors han reduït la seva intervenció en la tasca de substitució de les funcions obsoletes en l’àmbit urbà, cosa que ha contribuït a generar la causa-efecte de la crisi.

Les eines

Les noves inversions urbanes, els models de PPP i les noves modalitats de governança exigeixen la creació de noves eines, unes eines que no poden referir-se a un model únic d’intervenció urbana. Els diferents models requereixen distintes eines per tal d’assolir els seus objectius (el disseny de noves funcions i la substitució de les més antigues). Resulta necessari definir un mapa de noves eines, algunes de les quals es podrien experimentar com a prototipus, mentre que altres podrien representar un mètode d’intervenció ben estructurat. La importància del disseny del mapa d’eines radica en l’evolució dels models tradicionals d’intervenció en zones urbanes. Per al funcionament dels PPP, cal que es faci el pas de les velles eines a les noves.

El factor impulsor (driver)

Els elements descrits requereixen la presència d’un director o líder amb la capacitat suficient per potenciar l’avantatge competitiu de les inversions urbanes complexes i les àrees metropolitanes. Quan ens referim a la figura d’un director o líder, pensem més aviat en un subjecte abstracte –una nova professió o una xarxa d’actors– que treballa per establir la governança de la intervenció i per obtenir-ne un avantatge competitiu. No és un paper que pugui acomplir un únic subjecte (una administració pública d’àmbit local, per exemple) o una xarxa d’actors públics: el podria acomplir, per exemple, una xarxa complexa de subjectes. Llavors, es plantegen les preguntes següents: Qui serien aquests subjectes? Com establir-hi el mecanisme de governança més adequat? Es podrien trobar respostes a aquestes preguntes. Les características del driver (o dels drivers) podrien ser aquestes:

- Ha de tenir prou capacitat per treballar en diferents models urbans i proposar solucions alternatives.

- Ha de tenir prou capacitat per definir les antigues funcions i dissenyar les noves.

- Ha de reunir distintes competències i rols de caràcter públic.

- Ha d’incloure subjectes privats basant-se en les seves característiques.

- Ha de fer servir les eines apropiades per tal de potenciar les intervencions urbanes.

- Ha de ser algú amb capacitat per incidir en l’avantatge competitiu de la zona urbana, la seva decadència o el seu renaixement.

Ens agradaria saber si existeix aquest factor impulsor o driver i, en cas afirmatiu, quines característiques té, com també si cal crear noves figures amb competències interdisciplinàries que els permetin donar resposta a l’evolució dels fenòmens urbans. El driver pot exercir una influència diversa a les grans ciutats occidentals i a les grans ciutats de l’era postsocialista: ambdues viuen en un context de mercat regulat i per això els són aplicables les mateixes categories i variables. En aquesta fase, en cas que existís un driver, l’hem perdut. Alguns elements de la crisi econòmica pressionen perquè augmentin els PPP i el finançament de projectes. Al responsable de la presa de decisions, sobretot si és un polític, el que li interessa és decidir sobre el deute i ocultar-lo en el futur, quan siguin altres els qui prenguin les decisions. Aquest va ser el motiu pel qual ha adquirit cada vegada més importància l’ús correcte de les eines (del comparador del sector públic o PSC –public sector comparator–; de la planificació econòmica i financera o EFP –economic and financial planning–, i dels estudis de viabilitat o FS –feasibility studies). D’altra banda, la gran transformació de les funcions urbanes exigeix una aportació notable de fons privats (i públics), que costa trobar en el mercat creditici, llevat que estiguem disposats a pagar uns tipus i un diferencial elevats.

El deteriorament de l’avantatge competitiu de l’estat o del conglomerat econòmic d’estats (UE) respon sobretot a la crisi derivada de la substitució de les funcions obsoletes en l’àmbit urbà, com també dels models urbans i de les inversions urbanes de caràcter complex. Aquest és l’efecte; la causa és la crisi econòmica.

Referències

Dalla Longa, R. (2010): Globalization and Urban Implosion: Creating New Competitive Advantage. Londres-Nova York: Springer.

Dalla Longa, R. (ed.) (2011): Urban Models and Public-Private Partnership. Londres-Nova York: Springer.