Des de principi dels anys noranta, el sector públic italià ha experimentat importants processos de reforma.

Aquestes reformes tenen per objecte modernitzar el govern italià i reduir la distància que hi ha entre les organitzacions del sector privat i del públic. L’administració pública italiana, de fet, era titllada d’ineficient, inefectiva, hiperburocratitzada i superpolititzada en el moment d’emprendre la reforma. Els funcionaris públics eren assenyalats entre els culpables d’aquesta situació: el popular estereotip del “funcionari d’anar a fer un cafè, probablement no gaire eficient, però amb un lloc assegurat i una bona pensió” s’utilitzava normalment per descriure els funcionaris italians. És cert que els funcionaris gaudien d’un gran nombre de privilegis, com ara un nomenament de per vida, sense cap incentiu que fomentés l’acompliment. Aquests privilegis i proteccions van repercutir negativament en la seva productivitat i en el rendiment general de l’activitat de les organitzacions públiques.

Durant els anys noranta, el Parlament italià va aprovar nombroses lleis de reforma, amb la finalitat d’eliminar aquells privilegis dels funcionaris: la reforma va començar amb els funcionaris sènior, perquè es va considerar que podrien ser els primers implementadors del procés general de canvi. Se’ls va confiar la responsabilitat d’introduir una nova cultura, basada en l’eficiència i l’eficàcia en les organitzacions públiques. La innovació bàsica en la reforma dels càrrecs funcionaris sènior era que vinculava els processos de selecció, de carrera professional i de promoció més amb els resultats i el grau de resposta obtingut. En concret, el Parlament italià va aprovar una llei de reforma que relacionava la remuneració dels funcionaris sènior amb el seu acompliment.

Han transcorregut més de deu anys des de la reforma de 1993 i molts acadèmics i professionals encara avui afirmen que la reforma ha estat un fracàs a escala nacional i també a escala local.

El que ha succeït a Itàlia és un bon exemple de com les organitzacions del sector públic reaccionen davant la pressió institucional i el canvi. En concret, en general, mostra que les organitzacions del sector públic poden evitar les pressions institucionals (com ara les reformes administratives), malgrat que aquesta pressió sigui coherent amb els objectius de la pròpia organització.

Amb la finalitat d’entendre aquest comportament contraintuïtiu, hem basat la nostra anàlisi en el comportament dels governs locals italians enfront de la reforma del sistema de retribució dels funcionaris sènior. El nostre escenari empíric estava representat per 885 governs locals italians, que donaven feina a 5.992 funcionaris sènior.

A la taula 1 es reprodueixen els resultats de la regressió Oprobit: hi podem veure quins factors incideixen en el nivell de receptivitat dels governs locals davant la reforma del sistema de retribució.

Taula 1. Resultats de l’anàlisi Oprobit

*** p < 0,005 ** p < 0,01 * p < 0,05

D’aquests resultats es desprèn que l’acceptació de la reforma és més probable que es doni en els casos de governs locals grans (p = 0,002). Això és coherent amb resultats previs ressenyats a la bibliografia de la gestió pública: les organitzacions públiques més grans sembla que són més receptives davant la pressió institucional que les organitzacions més petites, ja que amb el compliment de la reforma les grans organitzacions esperen obtenir els avantatges d’una major legitimitat i una major reputació davant d’altres governs locals més petits. A més de la grandària, les nostres dades també mostren l’existència d’una important correlació negativa entre la presència d’un administrador municipal (que coordini el treball dels diferents funcionaris sènior dintre d’una mateixa organització) i el nivell de receptivitat dels governs locals (p = 0,004). Aquest resultat revela que els alts funcionaris mostren una certa predisposició en contra de la reforma.

La proposta de reforma del sistema de retribució hauria d’haver ajudat els governs locals a millorar l’acompliment econòmic. Hauríem esperat que els governs locals amb més problemes econòmics es mostressin més entusiastes a adoptar la reforma. Tanmateix, segons es desprèn de la nostra anàlisi, els avantatges esperats en termes de beneficis econòmics no incrementen la receptivitat dels governs locals a favor de la reforma (p = 0,5).

I, finalment, però no per això menys important, els governs locals es mostren més inclinats a adoptar un sistema de retribució basat en l’acompliment a l’hora de remunerar els funcionaris sènior quan els governs locals de la seva regió ho fan: les respostes adaptatives dels governs locals a la reforma depenen, doncs, de la pressió exercida per l’àmbit organitzatiu en què operen les organitzacions públiques i el grau d’interconnexió amb l’entorn que experimenten respecte d’aquest àmbit organitzatiu.