És ara el moment adequat per fer un nou informe Beveridge? I, si ho és, com hauria de ser aquest nou conveni de serveis públics per al segle xxi? Aquestes són les preguntes que es va plantejar l’any 2010 la Commission on 2020 Public Services, un grup interpartidista i variat, creat per deliberar sobre el futur de la reforma dels serveis públics al Regne Unit.

Com a resposta a la primera pregunta, la comissió va dir “sí”. És el moment d’anar més enllà de Beveridge. La societat ha canviat molt. Com a ciutadans, cada vezgada volem, necessitem i demanem coses més diverses als serveis públics. Les tecnologies que utilitzem per fer recerques, comprar, interaccionar i treballar estan canviant. Els models de risc social que afrontem han canviat de forma considerable. Tanmateix, encara depenem d’un model de serveis públics que es va dissenyar als anys quaranta, per a una població amb unes caracterísyiques un comportament bastant diferents dels de l’actual.

Com a resposta a la segona pregunta, la comissió va exposar que hem de “ser més locals, més compromesos; estar més connectats econòmicament, i ser ‘socialment més productius’”. Per aconseguir-ho, va recomanar tres canvis fonamentals en el disseny i en la prestació dels serveis públics: un canvi en la cultura, des de la seguretat social cap a la productivitat social; un canvi en el poder, des del centre cap als ciutadans, i un canvi en les finances, revinculant-les amb propòsits. La comissió va proposar un model de serveis públics que reivindiqués una relació més recíproca i prosocial entre la societat i l’Estat, centrat en la proposta que el valor dels serveis públics és una coproducció del ciutadà i el servei. Moltes de les contribucions d’aquest volum estudien les conseqüències que tindria un enfocament d’aquest tipus, com també les assumpcions teòriques en què es pot fonamentar.

Els nous imperatius per a una reforma dels serveis públics

El treball de la Comissió 2020 –i també el dels col·laboradors del nou volum editat per Gerry Stoker i jo mateix, The Future of Public Service Reform– es va desenvolupar i es va tractar en un context polític i econòmic fluid. La crisi fiscal i financera global va canviar radicalment la forma del debat sobre els serveis públics, i una sensació de distanciament entre “el carrer” i les classes polítiques (i, fins i tot, els mitjans de comunicació) va soscavar la confiança pública en la política amb relació al fet que prengués una iniciativa moral, ateses les turbulències que van seguir.[2]

A tot Europa i a la resta del món, els responsables de les polítiques van començar a haver d’enfrontar-se a les conseqüències del crac i les seves repercussions; van encetar debats que havien estat un tabú en períodes anteriors sobre la sostenibilitat dels acords tradicionals en matèria de benestar i l’impacte de les nove sdinàmiques financeres, socials i geopolítiques.

En el context del Regne Unit, el repte va ser portar al primer pla de la vida pública i política un debat que fins llavors havia estat relativament secundari. Segons diversos càlculs, deu anys de despesa sostinguda en els serveis públics durant els governs dels primers ministres Tony Blair i Gordon Brown van millorar, respectivament, els resultats socials i van infondre un nou vigor a l’estat dels serveis públics, però els problemes socials van persistir, i cada vegada resultava més obvi que la despesa sostinguda en problemes aparentment difícils de tractar –com el llarg historial de fracàs educatiu (vegeu, per exemple, l’obra de la Joseph Rowntree Foundation) o les desigualtats sanitàries flagrants entre zones geogràfiques (com s’exposa a l’informe Marmot Review sobre desigualtats sanitàries)– no donava el grau de millora dels resultats que els responsables d’aquestes polítiques havien esperat. A més, la productivitat dels serveis públics estava cada vegada més sota el punt de mira. La comissió va formular la pregunta següent: Els mecanismes de prestació dels serveis públics són els mitjans més adequats per generar uns resultats millors?

L’evidència –tant al Regne Unit com a escala internacional– suggeria que un enfocament basat principalment en aportacions i en l’accés (universal) als serveis no era capaç d’oferir ofrecer el rendiment elevat que perseguia el National Health Service (NHS), per exemple. I el més preocupant era que el debat sobre com els serveis públics podien donar resposta a la demanda creixent i als nous reptes conductuals que es plantejarien era inexistent. L’envelliment de la població (que s’espera que serà especialment greu en algunes parts d’Europa); els nous coneixements sobre les conductes, les motivacions i la presa de decisions obtinguts de les ciències socials i de les pures; el caràcter canviant dels mercats laborals internacionals, etc., són alguns exemples de les tendències principals que presumiblement tindran un gran impacte en la capacitat de l’Estat de sostenir el finançament i la prestació de serveis públics.

La crisi econòmica va incidir en el debat internacional amb aquestes preocupacions. La “pregunta d’examen” per als reformadors dels serveis públics –que durant anys havia estat: com emplear millor el finançament públic sostingut oer aconseguir millorar els serveis?– s’ha convertit en: De quina manera els serveis públics poden fer més amb menys? La recerca sobre com estendre les atribucions o l’abast dels serveis (com havia estat el cas de les reformes en puericultura durant el Govern laborista, per exemple) ràpidament fou substituïda per qüestions introspectives sobre quins serveis eran realment necessaris i com havia de prioritzar l’Estat si es limitaven els recursos. Un assaig del professor Howard Glennerster (que s’inclourà en el volum esmentat anteriorment) explica, per exemple, que caldrà augmentar el PIB un 4-6 % més per tal de mantenir els compromisos actuals de serveis estatals entre avui i l’any 2030.[3]

The Future of Public Service Reform és una instantània d’aquest període i una guia per als responsables de les polítiques que han de prendre decisions a llarg termini sobre la naturalesa i la forma dels serveis públics. Molts dels temes que han tractat els col·laboradors (i els propis membres de la Comissió 2020) palesen que els reptes per als serveis públics es mantindran i s’aguditzaran a causa de les limitacions de l’austeritat fiscal, però també que aquest és el moment adequat per iniciar un procés de “reimaginació” en el context de ràpid desenvolupament tecnològic i d’un nou conjunt d’imperatius polítics. La crisi econòmica comporta molts problemes per als ciutadans i els seus governs. Però també pot obrir la porta de noves oportunitats per alliberar-se de la histèresi i les formes de treballar arrelades i crear uns serveis públics que cobreixin les necessitats dels ciutadans, les famílies i les comunitats modernes. Molts d’aquests aspectes s’analitzen al 2020 Public Services Hub. Us convidem a participar-hi a: <http://www.2020psh.org>.

*The Future of Public Service Reform será publicado en 2012 por Bloomsbury Academic Press.