Encara que el seu procés constructiu continuï obert a la participació, actualment la nova cultura de l¿aigua (NCA) es pot definir com un model de pensament que té com a objectiu englobar tots els valors de l¿aigua, incloent-hi, de manera distintiva, els intangibles: les seves dimensions ètiques, simbòliques, emocionals, d¿identitat i d¿herència cultural. Les quatre categories restants ¿o cicles de l¿aigua¿, la perspectiva ecosistèmica, els fluxos de nutrients i de sòlids i la concepció de l¿aigua com a mer recurs ¿H₂O¿ són de consideració obligada a la Unió Europea, tal com dicta la llei.

L¿NCA no és una ideologia de dretes ni d¿esquerres. És, en canvi, radicalment democràtica: una de les seves obsessions és el bon govern en matèria d¿aigües, una actuació que té molta relació amb la prelació de reserves, garanties i usos que competeixen pel nostre patrimoni públic aquàtic. Els valors públics de l¿aigua que cal protegir ―que són acumulables, en una nova accepció del concepte d¿interès general― potser encara no són els mateixos en la nostra societat que els establerts en les lleis estatals i europees de què ens hem dotat, ja que aquestes darreres reconeixen sense embuts la fragilitat dels cicles de l¿aigua, com també la incapacitat dels humans de suplir, mitjançant la tecnologia i les xarxes d¿infraestructures, les funcions complexes i els valors múltiples que brinda el conjunt dels biomes aquàtics, inclosos els aiguamolls i els aqüífers. En canvi, sembla que la majoria dels ciutadans encara dipositen esperances il·limitades en el foment de la intervenció tecnocràtica, que ha estat la dominant en les darreres dècades, i en els seus indubtables èxits, que han comportat una capacitat similar per ocultar fracassos, seqüeles i costos excessius (no tan sols monetaris), com també una autocomplaença absoluta i la falta d¿autocrítica consegüent. El resultat de tot plegat és una contradicció preocupant, mereixedora que es destinin recursos públics a solucionar-la: la tecnologia al servei de la naturalesa o viceversa?

La disjuntiva no consisteix en si encara, en casos molt determinats, un balanç rigorós entre beneficis i costos continua donant avantatge ―decreixent, en general― a les solucions que podríem anomenar ¿tradicionals¿ (solucions a les quals l¿NCA no s¿oposa, si bé no les considera ni l¿única ni la primera opció), enfront de les alternatives que proposa l¿NCA ―estalvi, ecoeficiència (més amb menys) i conservació―: potser les nostres societats occidentals, privilegiades i minoritàries, es poden permetre una altra volta de rosca i perpetuar els cercles viciosos del model desenvolupista. Tanmateix, l¿accés a l¿aigua neta és un dret humà irrenunciable, de què actualment està mancada gran part de la humanitat. Per aquest motiu, a més de solucionar els nostres problemes amb l¿aigua de manera ràpida, adequada i solidària, tenim el deure moral i la responsabilitat de configurar, com més aviat millor, models susceptibles de ser exportats a les regions menys afavorides, sense perill de generar-hi cap tipus de dependència supèrflua. I és evident que les propostes basades en la tecnologia i les xarxes, per molt que es refinin per respectar la fragilitat dels ecosistemes aquàtics que exploten, resulten inassumibles per a les nacions pobres, ja que les aboquen a una espiral de pobresa ―la pitjor forma de contaminació― i d¿endeutament de conseqüències prou conegudes. Ara bé, atès que l¿aparador que continuem mostrant-los és el mateix, és aquest i no un altre el que està en el punt de mira.

Reconèixer la caducitat imminent del model i anticipar-ne la substitució exigeix, fonamentalment, un canvi de mentalitat per al qual, sovint, cal desenvolupar un procés previ de ¿desaprenentatge¿: desprendre¿s del llast que constitueixen els prejudicis, els dogmes i les dicotomies. Per arribar a aquest objectiu, pot ser útil reflexionar en clau d¿equitat social ―com en el paràgraf anterior― o de sostenibilitat: intentar donar veu a les futures generacions i, des dels poders públics, aconseguir que aquesta sigui la veu que prevalgui en el debat. Governar ja no és sinònim de gastar, sinó de liderar aquest procés de transició.

Retornant a la contradicció possible i inquietant entre els marcs legals i el pensament majoritàriament imperant en la nostra societat, és obvi que la missió dels poders públics es concreta en l¿adopció d¿iniciatives urgents de pedagogia social: cal explicar amb claredat i rotunditat, sense embuts, la situació, les tendències i les alternatives, amb els pros i els contres. Espero amb impaciència les partides pressupostàries en aquest sentit: la normativa europea marca un calendari de compliment obligat, amb terminis que vencen de manera irrevocable. Els ciutadans han d¿estar preparats per influir amb criteri en les decisions importantíssimes que s¿aproximen, que es poden resumir en la pregunta: quins rius volem?

Fent honor a la seva profunda sensibilitat humanística, l¿NCA ha de ser optimista: creure en un futur en què la qualitat de vida i conservació de la naturalesa són compatibles i en què es revaloren l¿harmonia i el benestar naturals. Ni la presentació ni el debat es poden basar en un factor tan elemental ¿en tant que poc representatiu¿ dels valors en joc com una simple qüestió tarifària. Equivocaríem el missatge: en problemes com els de l¿aigua ―que apleguen complexitat, transversalitat, susceptibilitat i un grau elevat d¿incertesa―, la mobilització social té un mèrit immens, ja que és l¿única eina capaç de forçar els canvis necessaris davant de les inèrcies burocràtiques i les tensions dels poders fàctics. Per a la mobilització, cal motivació. I precisament el cinquè cicle de l¿aigua, el més distintiu de l¿NCA, el cicle de les emocions, és el que atresora el potencial per motivar la societat: la tasca ha de ser difondre el gaudi de la naturalesa ―actuacions en què l¿aigua neta és present gairebé sempre―, sabent la sensibilitat i les evocacions que genera en les persones. Perquè, tan bon punt s¿ha experimentat i anhelat aquest contacte amb l¿entorn, se n¿aprecia el valor i sorgeix la convicció íntima que val la pena preservar-lo. Aleshores, el que menys importa és el preu: les coses importants de la vida no es compren amb diners ni estan en venda (de fet, aquest altre enfocament negatiu s¿ha de tractar com una excepció exemplificant que confirma la regla). El compromís públic s¿ha de centrar en la visió de la part que encara podríem arribar a conservar o recuperar del patrimoni aquàtic.

Per descomptat, els valors públics de l¿aigua que han de ser protegits també han d¿anar acompanyats d¿uns fluxos monetaris adreçats als sectors desfavorits, encara que aquestes subvencions contradiguin, excepcionalment, el principi vetust ¿contaminador = pagador¿ (també conegut com a ¿principi de no-subvenció¿). De tota manera, aquests fluxos hauran de ser consensuats i transparents: que se sàpiguen ―i s¿aprovin― els recursos que destina l¿erari públic a cada sector ―com també la llista de beneficiaris concrets, si n¿hi ha― i que se¿n conegui la influència en els seus comportaments. Sovint sentim que els representants dels agricultors (consumidors de quatre cinquenes parts de l¿aigua extreta) apel·len al seu paper estratègic de subministradors d¿aliments com a justificació genèrica dels avantatges i les subvencions que, a diferència d¿altres col·lectius, gaudeixen en relació amb la seva utilització de l¿aigua. D¿entrada, no és el mateix un "caçaprimes" que el titular d¿una explotació familiar agrària, un cultiu com a destinació especulativa d¿inversors privats aliens al sector, que l¿horta tradicional: tots són legals i molt respectables, tot i que són mereixedors d¿una valoració ―i un suport― molt diferent, des de la perspectiva pública (dins de l¿àmbit agrari, en són excepcions algunes activitats intensives, més properes a indústries potencialment contaminants i que tenen un funcionament basat en noves formes d¿explotació d¿éssers humans privats de múltiples drets).

En un entorn tan humanitzat com el nostre, potser el corrent social majoritari ―informat― s¿inclina, tal com assenyala, entre d¿altres, Frances Navés, per considerar els agricultors, principalment, protectors del paisatge rural i dels patrons socioculturals associats, en els quals es fonamenta gran part de la nostra identitat. Així, les ajudes públiques s¿hauran de vincular a activitats que redundin en benefici d¿aquestes funcions territorials i ambientals, i no a la subvenció d¿aprovisionaments d¿aigua indistints. Ara bé, els agricultors acceptaran aquesta condició? Un bon argument seria que aquest enfocament nou comportés, en darrer terme i més enllà de l¿evident manteniment i la millora de les seves rendes, l¿increment de la dignitat i l¿orgull de sentir-se agricultor, un objectiu més temptador, a la llarga, amb vista a l¿imprescindible relleu generacional. De nou, les coses intangibles són les que poden colpir més.

Tot plegat s¿hauria de dur a terme sense oblidar que, per mitjà dels butlletins oficials i de l¿assumpció de les regnes del territori i de la gestió, també es poden delimitar els usos inadequats i protegir ―sense que el benestar en surti malparat― els pocs indrets que fins ara s¿han mantingut aïllats dels mals del desenvolupisme, que habitualment no tenen ningú que els defensi.

Germán Bastida (LISP 2002, FGAP 2003, EMPA 2004) és membre de la Junta rectora de la Fundació Nova Cultura de l¿Aigua (FNCA) (www.unizar.es/fnca) i director de la Casa de l¿Aigua (Tortosa), seu estable per a la difusió i l¿intercanvi científic de la FNCA. Adreça electrònica: g-bastida@usa.net

La FNCA és una organització no lucrativa, acadèmica, interuniversitària i compromesa cívicament, d¿àmbit ibèric. Va néixer arran dels congressos ibèrics sobre planificació i gestió de l¿aigua (Saragossa 1998, Porto 2000, Sevilla 2002 i Tortosa 2004) i compta amb el suport de més de setanta universitats espanyoles i portugueses. Entre els membres fundadors ―més d¿un centenar―, hi ha els especialistes més prestigiosos de totes les disciplines relacionades amb l¿aigua. Al febrer de 2005, a Madrid, va presentar la Declaració europea per a una NCA, elaborada i subscrita per més de cent científics de vint-i-un estats europeus, per iniciativa i amb el lideratge de la FNCA (www.unizar.es/fnca/euwater). Gràcies a un conveni amb l¿editorial Bakeaz, aquesta organització publica "la millor col·lecció espanyola de llibres en matèria d¿aigües", segons Federico Aguilera (Premi Nacional de Medi ambient 2004).