Un exemple interessant d’aquests partenariats publicoprivats dins del context italià està representat pels anomenats pols formatius (poli formativi, PF) en el camp de l’educació. Els PF són associacions temporals integrades per institucions educatives, organitzacions de formació vocacional, empreses privades, universitats, centres de recerca, actors públics i altres organitzacions, que dissenyen i implementen tant els programes de formació vocacional com les anomenades “activitats sistèmiques”, que tenen per objectiu desenvolupar sistemes econòmics locals per mitjà de la innovació i el creixement tecnològic. Els FP, creats per l’Acord de la Conferència Unificada del Govern italià i les institucions locals el novembre de 2004, preveuen l’establiment de programes de formació per donar suport al creixement del capital humà en determinats sectors seleccionats pels governs regionals locals.

Gràcies a les relacions amb la comunitat local i la composició diversa, els FP ofereixen una oportunitat incalculable per beneficiar-se del capital social i l’intercanvi de coneixements[1] que desenvolupin entre els membres de la xarxa. Per tant, des del punt de vista del disseny i la gestió de la xarxa és important identificar les condicions que semblen favorables per a la transferència de coneixement, a fi de promoure’n l’establiment. Una manera possible de dur a terme aquest exercici és examinar les diferents dimensions del capital social —estructural, relacional i cognitiu[2]— per tal de determinar com poden afectar a la transferència i el compartiment de coneixements entre els membres de la xarxa. Més concretament, aquesta estructura es va aplicar al Pol Formatiu Tèxtil de Como (PFTC), centrant-se en la dimensió estructural del capital social. El PFTC està compost per 19 membres, inclosos els promotors institucionals (governs locals, la Cambra de Comerç de Como i una associació d’organismes públics), institucions educatives i centres de formació privats, un centre de formació sense finalitat de lucre, dues universitats i un institut local, associacions d’empreses i dos centres de recerca externs.

La dimensió estructural del capital social es pot descriure sintèticament de la manera següent: fa referència al model de relacions entre els participants de la xarxa i es pot analitzar des de la perspectiva dels vincles de la xarxa, la configuració (jerarquia, densitat i connectivitat) i l’estabilitat. Pel que fa als vincles de la xarxa, les condicions que poden facilitar la transferència de coneixement inclouen relacions prèvies entre els membres de la xarxa (per exemple, a causa de la participació anterior en una activitat o projecte conjunt) i/o els vincles interpersonals ja existents entre els individus. Al mateix temps, la proximitat espacial que caracteritza com a mínim alguns dels membres de la xarxa hauria d’ajudar a formar nous vincles i facilitar la interacció entre persones i empreses, que per la seva banda portaran a l’intercanvi de coneixements, en concret el coneixement tàcit. Quant a la configuració de la xarxa, una connectivitat i una densitat altres incrementen el nombre de canals per mitjà dels quals hi pot haver la transferència, i per la qual cosa comporten unes condicions favorables. Així docs, des del punt de vista de l’estructura de governança, una xarxa autogovernada (en què cada membre està connectat a tots els altres) probablement transferirà més coneixements que una xarxa governada per una organització líder o per una NAO (organització administrativa en xarxa).[3] D’altra banda, la proximitat espacial i l’enfocament local de la xarxa poden implicar la presència d’enllaços interpersonals o interorganitzacionals preexistents que incrementen la connectivitat més enllà de l’abast estricte de la xarxa. Pel que fa a l’estabilitat de la xarxa, la pertinença a una xarxa del sector públic probablement tendirà a ser relativament estable per raons institucionals; això no obstant, una condició que possiblement facilitarà la transferència de coneixements és que aquesta estabilitat la mantinguin també les persones involucrades directament en les activitats de la xarxa.

Aquests components de la dimensió estructural del capital social s’han analitzat en el PFTC mirant el model i la freqüència de les relacions entre els membres abans i després de l’establiment del partenariat, i també per mitjà d’entrevistes amb els representants dels membres. Els mesuraments de la força dels vincles (com ara el nombre de vincles, la distància i la densitat) mostren que les relacions entre els membres ja eren bastant fortes abans que s’establís el pol, i així es va incrementar la propensió per compartir coneixements entre les persones. La majoria dels actors es coneixien entre ells abans que es constituís el pol i havien col·laborat en projectes comuns en el passat. Per exemple, les activitats de defensa d’interessos representen un vincle fort entre les associacions professionals i els actors institucionals; en diversos casos, les associacions professionals estan molt relacionades amb les institucions educatives.[4] La proximitat espacial entre els membres de la xarxa també subratlla la força dels vincles; de fet, la majoria dels partners resideixen a Como o al seu districte. A més, una anàlisi del model de relacions després de l’establiment del pol mostra un enfortiment dels vincles de la xarxa, perquè el nombre de vincles entre els membres augmenta i les distàncies entre ells disminueixen. Els resultats de les entrevistes pel que fa a l’estructura de la xarxa tal com la perceben els actors mostren un model de governança no jerarquitzada: els actors descriuen la xarxa com una estructura d’iguals, en què els membres estan connectats per relacions informals més que per lligams jeràrquics. La majoria identifiquen un actor central —l’organització formativa sense finalitat de lucre—, que juga el paper de coordinador de la xarxa de manera informal. També es percep el recurs escàs als models jeràrquics de coordinació per tal de facilitar la transferència de coneixements entre els membres. Pel que fa a l’estabilitat de la xarxa, la xarxa del PFTC és estable en si, perquè l’Acord de la Conferència Unificada del Govern italià i les institucions locals no garanteix una renegociació del fons financer que podria haver afavorit l’ampliació del pol. Quant al moviment de gent directament involucrada en les activitats del pol, aproximadament el 90 % dels actors van confirmar que la composició de l’equip dins de les organitzacions individuals que s’ocupaven del projecte del PFTC no ha canviat des que es va establir. Finalment, una anàlisi de la freqüència de les interaccions dels membres abans i després de l’establiment del pol permet detectar: a) quins membres s’han involucrat menys en les activitats del programa del PFTC (per exemple, el consell municipal i l’institut tèxtil local) i b) quins membres han passat d’estar al marge de la xarxa (abans de l’establiment del pol) i s’han desplaçat fins al centre, en què el canvi més significatiu l’ha fet l’organització formativa sense finalitat de lucre.

En comparació amb els estudis anteriors que apliquen aquesta estructura a xarxes del sector privat, l’estudi del cas PFTC destaca el paper dels incentius institucionals i les organitzacions sense finalitat de lucre per facilitar el desenvolupament del capital social i el procés de transferència de coneixements. Una de les principals diferències entre les xarxes que inclouen només organitzacions privades i xarxes publicoprivades és la presència d’actors institucionals que juguen el paper del promotor per mitjà d’incentius específics financers i/o legals, i que actuen formalment com a coordinadors del projecte. A l’estudi del cas PFTC, el govern de la regió de Llombardia —que no és un actor formal de la xarxa— juga el paper de promotor. Altres actors institucionals que són formalment membres del PFTC no juguen un paper de promotor, i sovint se situen al marge de la xarxa. L’única excepció inclou el líder investit del PFTC (una associació d’organismes públics locals) que és responsable d’informar la regió de Llombardia, però el qual ha delegat de manera informal el rol de coordinador operatiu a l’organització formativa sense finalitat de lucre. De fet, aquesta organització va ser designada per molts dels altres membres de la xarxa com el veritable líder del projecte. Per tant, els papers dels actors públics al PFTC semblen relativament dèbils, i l’èxit del projecte potser és massa delegat a les motivacions, al desig i a la determinació dels actors privats. Això no obstant, la feblesa institucional de la coordinació ha estat substituïda en gran mesura per l’organització sense finalitat de lucre, la qual ha reeixit gràcies al panorama multi accionista en la salvaguarda del bé comú. Això concorda amb els estudis previs, que mostren que les organitzacions sense finalitat de lucre poden jugar papers clau a l’hora de facilitar nous partenariats col·laboratius entre el govern i la societat, sobretot quan els seus vincles amb els recursos governamentals o d’altres d’externs són forts (Warner, 2001). Per tant, un sistema d’incentius que faciliti la cooperació entre el govern i les organitzacions sense finalitat de lucre —com ara el PFTC— pot ajudar el desenvolupament del capital social i, en conseqüència, la transferència de coneixements que possibilita el desenvolupament econòmic local. Les organitzacions sense finalitat de lucre, les corporacions de desenvolupament social i les iniciatives col·laboratives basades en el veïnatge és probable que estableixin enllaços forts (vincles horitzontals) dins de la comunitat (Halpern, 1995); per aquest motiu els governs poden recórrer a les organitzacions sense finalitat de lucre per crear capital social (Huntoon, 2001) en projectes com ara el PFTC.

L’estudi del cas del PFTC també planteja com es pot estendre el model de la transferència de coneixements i, per tant, com es pot aplicar a altres partenariats publicoprivats similars. Els vincles forts entre els actors de la xarxa, una cultura compartida i la confiança mútua faciliten el desenvolupament del capital social; dimensions que són reforçades pel paper dels incentius institucionals i les organitzacions sense finalitat de lucre. D’una banda, els incentius que l’actor institucional proporciona poden crear les condicions que fan possible l’aplicació dels vincles de la xarxa. D’altra banda, l’organització sense finalitat de lucre actua com a multiplicador de la confiança i la cultura compartida, gràcies a la seva capacitat per afavorir el desenvolupament del capital social. La transferència de coneixements i el desenvolupament del capital social faciliten la renaixença econòmica local, de manera que compleix els objectius del govern local. A més, segons els estudis anteriors (Lovrich, 2000), el capital social pot jugar el rol de facilitar les relacions de partenariat públiques/sense finalitat de lucre /privades —com ara el PFTC— només quan està ben desenvolupat. En altres paraules, un nivell més alt del capital social, creat a partir d’experiències prèvies de la xarxa, pot facilitar uns futurs partenariats publicoprivats d’èxit, i començar així un cercle virtuós.

Bibliografia

Baum, J. A. C.; Calabrese T.; Silverman B. S. (2000). “Don’t go it alone: Alliance network composition and start-ups’ performance in Canadian biotechnology”. Strategic Management Journal, 21: 267-294.

Boari, C.; Fratocchi, L.; Presutti. M. (2005). “Reti sociali, acquisizione di conoscenza e crescita estera delle start-ups: un’analisi empirica”. M@n@gement, vol. 8, n. 4, p. 193-215 (número especial: Interorganizational Alliances and Networks).

Dyer, J. H.; Nobeoka, K. (2000). “Creating and managing a high-performance knowledge-sharing network: The Toyota case”. Strategic Management Journal, 21 (número especial): 345–367.

Gupta, A. K.; Govindarajan, V. (2000). “Knowledge flows within multinational corporations”. Strategic Management Journal, 21: 473-496.

Huntoon, L. (2001). “Government use of non-profit organizations to build social capital”. Journal of Socio-Economics, 30(2), 157-160.

Inkpen, A. C.; Tsang, E. W. K. (2005). “Social capital, networks, and knowledge transfer”. Academy of Management Review, 30(1): 146-165.

Kogut, B.; Zander, U. (1993), “Knowledge in the firm, combinative capabilities and the replication of technology”. Organization Science, 3: 383-397.

Kogut, B.; Zander, U. (1996). “What firms do? Coordination, identity, and learning”. Organization Science, 7: 502-518.

Lovrich, Jr N. P. (2000). “Policy partnering between the public and the non-for-profit private sector”. Public-Private Policy Partnership (ed. P. Vaillancourt Rosenau). Boston, MA: MIT Press.

Nahapiet, J.; Ghoshal, S. (1998). “Social capital, intellectual capital, and the organizational advantage”. Academy of Management Review, 23: 242-266.

Nishiguchi, T. (1994). Strategic Industrial Sourcing: The Japanese Advantage. Nova York: Oxford University Press.

Provan, K. G.; Kenis, P. (2005). “Modes of Network Governance and Implications for Network Management and Effectiveness”. Paper presentat a la reunión de la Public Management Research Association, 29 de setembre-1 d’octubre, University of Southern California (Los Angeles).

Reagans, R.; McEvily, B. (2003). “Network structure and Knowledge Transfer: The Effects of Cohesion and Range”. Administrative Science Quarterly, 48(2): 240-267.

Warner, M. (2001), “Building Social Capital: The Role of Local Government”. The Journal of Socioeconomics, 30(2).

Yli-Renko, H.; Autio, E.; Sapienza, H. J. (2001). “Social capital, knowledge acquisition, and knowledge exploitation in young technology-based firms”. Strategic Management Journal, 22: 587-613.

[1] Hi ha una bibliografia extensa que mostra el paper positiu de la transferència de coneixements tant dins de les organitzacions individuals (p. ex., Reagans i McEvily, 2003; Kogut i Zander, 1993, 1996; Nonaka i Takeuchi, 1995; Spender, 1996; Nahapiet i Ghoshal, 1998) com en les xarxes interorganitzatives (p. ex., Baum et al., 2000; Dyer i Nobeoka, 2000; Gupta i Govindarajan, 2000; Nishiguchi, 1994).

[2] Aquestes dimensions van ser proposades per Nahapiet i Ghoshal (1998), i més tard han estat ampliades per altres autors principalment en xarxes del sector privat (p. ex., Inkpen i Tsang, 2005; Yli-Renko et al. 2001; Boari et al., 2005).

[3] Provan i Kenis (2005) van plantejar aquesta categorització de les formes de governança en xarxes del sector públic.

Compartir aquesta notícia