És precisament en el marc d¿aquests nous models de desenvolupament que la noció de capital social pren una rellevància especial.

La noció de capital social

Tanmateix, no hi ha una definició única de capital social.[1] En la majoria de casos, aquest terme s¿entén com un recurs social per a l¿acció col·lectiva, que es crea i s¿acumula per mitjà de les relacions informals i formals que s¿estableixen entre les persones d¿un territori determinat.

El terme capital social descriu, essencialment, l¿ambient social en què viuen les persones, i fa referència als factors humans i socials que poden estimular o obstaculitzar els processos de desenvolupament.[2] Entre altres, en destaquen els valors i les normes de reciprocitat, les xarxes de compromís cívic i la confiança. Alguns experts han observat que la conjunció d¿aquests factors en un territori coincideix amb la proliferació de formes d¿acció col·lectiva, i també amb un grau més elevat de responsabilitat i de rendició de comptes de les classes dirigents. Contràriament, quan els valors de reciprocitat i les xarxes de compromís cívic escassegen, és fàcil que s¿incompleixin les lleis i apareguin comportaments d¿ineficàcia i clientelisme en el govern.

Una noció molt abstracta per als actors de la cooperació?

A molts actors del desenvolupament, la noció de capital social els continua semblant excessivament abstracta i, per aquest motiu, reservada als acadèmics. No obstant això, l¿experiència està demostrant que es tracta d¿una noció central, si se¿n té en compte l¿impacte en els resultats del desenvolupament ¿pel que fa a creixement, equitat i lluita contra la pobresa.

Com es pot donar suport a la societat civil en països on hi ha poques xarxes cíviques sense córrer el risc de crear organitzacions "de façana"? És possible donar suport a la descentralització i promoure el desenvolupament local quan no hi ha confiança entre el govern local i la població? Quina eficàcia pot tenir la inversió en una bona organització dels processos electorals si no hi ha una certa cultura democràtica en la població?[3] Totes aquestes qüestions sembla que indiquen que l¿eficàcia i la sostenibilitat dels programes de cooperació depenen, entre altres factors, de l¿existència d¿un cert capital social.

Aleshores, la pregunta que sorgeix per als actors del desenvolupament és doble: Com es pot contribuir a fomentar un ambient propici per al capital social i com es pot invertir directament en capital social? En altres paraules, com es pot crear "infraestructura comunitària"?

Diversos experts[4] sostenen que la participació en les organitzacions, formals i informals, és un dels factors clau per construir la confiança en les persones i les institucions i per incentivar determinades conductes d¿interacció social. Les organitzacions cíviques, en aplegar persones al voltant d¿objectius compartits, mobilitzen individus per a l¿acció col·lectiva i els atorguen la possibilitat de tenir "veu" en l¿esfera pública. En aquest sentit, l¿enfortiment institucional de les organitzacions pot ser una de les claus per a la construcció de capital social.

El foment del capital social en el marc de l¿Acord de Cotonú

L¿Acord de Cotonú[5] no fa referència de manera explícita al capital social. No obstant això, nombroses disposicions de l¿Acord reflecteixen una voluntat clara d¿invertir en el que s¿ha anomenat "el software del desenvolupament¿.

En efecte, una de les grans innovacions de l¿Acord de Cotonú és precisament el reconeixement jurídic de la participació d¿actors socials altres que l¿Estat en els processos de desenvolupament. Entre altres objectius, l¿Acord es proposa reconciliar la responsabilitat, que correspon legítimament a l¿Estat, en la planificació i la direcció del desenvolupament, amb una participació millor de les forces vives de la societat. La seva participació no és només justa, com s¿hauria pogut afirmar durant els anys setanta, sinó també legítima,[6] alhora que estratègica i tècnicament necessària.

En aquest sentit, l¿Acord conté disposicions específiques adreçades a promoure enfocaments participatius, amb la finalitat de garantir la implicació dels diversos actors econòmics i socials, en particular, proporcionant-los informació convenient sobre l¿acord i la cooperació; garantint-ne la participació en els processos de negociació política; facilitant-ne la implicació com a proveïdors de serveis en els programes de cooperació; proporcionant-los fons per reforçar les seves capacitats, i fomentant la creació de xarxes cíviques entre la Unió Europea i els països ACP.

En la majoria de països ACP, al cap de cinc anys d¿haver firmat l¿Acord, aquestes intencions s¿han traduït en programes innovadors d¿enfortiment institucional de les societats civils, adreçats a crear i consolidar les possibilitats d¿acció col·lectiva.[7]

És aviat per emetre judicis sobre l¿eficàcia d¿aquests programes i l¿aplicació real de les disposicions de l¿Acord en matèria de participació d¿actors no estatals. Es tracta d¿un començament: encara queda molt camí per fer per integrar veritablement el capital social en la cooperació entre la Unió Europea i els països ACP. D¿entrada, caldria adoptar un concepte operatiu de capital social que en permeti l¿apreciació en un territori determinat, com també l¿elaboració d¿instruments i procediments adequats per a l¿acompanyament de dinàmiques existents d¿acció col·lectiva, el reforç de la confiança institucional i la promoció de la complementarietat i les sinergies entre els diversos actors.

Bea Sanz és consultora internacional de desenvolupament institucional i col·laboradora acadèmica de l¿Institut de Direcció i Gestió Pública d¿ESADE.

[1] El Banc Mundial defineix el capital social com "les institucions, relacions i normes que acaben definint la quantitat i qualitat de les interaccions socials". Segons el Banc Mundial, l¿evidència ha posat de relleu que la cohesió social és un factor crític per assolir un desenvolupament econòmic sostenible. En paraules de l¿organització, el capital social no consisteix únicament en la suma de les institucions que són la base d¿una societat determinada, sinó que també és la "cola" que fa que aquestes institucions es mantinguin unides. L¿OCDE defineix el capital social com "les xarxes, juntament amb les normes compartides, els valors i els enteniments, que faciliten la cooperació dins i entre grups socials".

[2] En diversos països en transició i desenvolupament, sovint s¿ha observat el fenomen següent: països amb dotacions similars en capital natural, físic i humà han arribat a nivells molt diversos de desenvolupament socioeconòmic.

[3] InfoCotonou núm. 5: Building Social Capital. Maastricht: ECDPM, juny de 2004.

[4] Per exemple, destaquen Putnam, Cernea o bé Boris.

[5] El Conveni de Lomé va ser, fins a l¿any 2000, el principal instrument jurídic de cooperació de la Unió Europea amb els països en via de desenvolupament, i va regular, durant vint-i-cinc anys, les relacions entre la Unió Europea i els països més pobres: els estats de l¿Àfrica, el Carib i el Pacífic (ACP).

El 23 de juny de l¿any 2000, a Cotonú (Benín), com a resultat d¿un llarg procés de negociació, es va firmar l¿Acord d¿Associació entre 77 estats ACP i la Comunitat Europea i els seus 15 estats membres. La nova Convenció, que té una durada prevista de vint anys, va entrar en vigor l¿any 2002, després que la ratifiquessin tots els països.

Cal destacar que té una naturalesa diferent de la de les convencions anteriors. Aquest acord prioritza el sector privat i el seu paper en el desenvolupament, estableix el principi de reciprocitat entre els seus membres (desenvolupats i subdesenvolupats) i planteja l¿establiment d¿acords de lliure comerç entre la Unió Europea i els països membres del Grup ACP com a element fonamental del seu mecanisme.

[6] La participació és un dels principis fonamentals enunciats a l¿article 2.

[7] A la majoria de països ACP, el novè Fons Europeu de Desenvolupament (FED) conté disposicions específiques per al finançament (fins al 10 % del programa indicatiu nacional del país) de programes d¿enfortiment institucional dels actors de la societat civil. Alguns d¿aquests programes (en països com ara Mali, el Senegal, el Txad, etc.) acaben de veure la llum, mentre que, en altres països, el procés d¿instrucció continua en curs (Benín, Madagascar, etc.).