Per donar una resposta efectiva a una pandèmia, o per coordinar les accions sobre una qüestió que cap organització, sector o país no pot resoldre pel seu compte, és important que els col·laboradors entenguin i expressin el “perquè” de la seva acció col·laborativa. Aquest sentit del propòsit compartit és essencial per alinear els esforços individuals i mantenir l’empenta a mesura que es vagin plantejant nous desafiaments. Tanmateix, en un estudi que hem fet recentment sobre 19 col·laboracions voluntàries als Estats Units, hem observat que no n’hi ha prou a donar una resposta clara al “perquè” de la col·laboració per mantenir funcionant les aliances al llarg del temps. Certament, la passió per la causa és un bon punt de partida. Però els col·laboradors també han de ser capaços de respondre al “com” de la seva col·laboració si volen prosseguir amb èxit la seva aventura.

Per abordar problemes inextricables que no es poden resoldre de manera ràpida o fàcil, els col·laboradors s’han de centrar en els elements del “com” que ajudaran a mantenir la seva col·laboració al llarg del temps. Entre ells, hi ha els següents:

• Com desenvolupar el capital social i la confiança entre els col·laboradors.
• Com crear el compromís comunitari entre els stakeholders.
• Com assegurar la continuïtat del lideratge quan la col·laboració experimenta rotacions.
• Com estructurar i gestionar de la millor manera l’esforç col·laboratiu.
• I com conrear la diversitat de recursos.

Si no es presta atenció a aquests elements i a d’altres del “com”, els efectes inevitables de l’estrès, els canvis interns i/o l’esgotament dels recursos poden desviar del seu propòsit fins i tot les col·laboracions més benintencionades.

Prenent una mostra de col·laboracions comunitàries del Collaboration Hub del Foundation Center, comparem els relats de les col·laboracions que van perdurar en el temps amb els d’aquelles que es van acabar, a fi d’explorar els factors que ajuden a explicar la resiliència col·laborativa, o la capacitat de recuperar-se dels impactes (que poden ser positius o negatius). Analitzem els relats dels representants de les col·laboracions que es van formar per abordar a una sèrie de qüestions tan urgents com la protecció del medi ambient, la revitalització de la comunitat, el benestar animal, la promoció de la salut, el desenvolupament juvenil i d’altres.

A partir d’aquests exemples, algunes conclusions sorprenents sobre el “com” de la col·laboració resulten rellevants per informar l’acció col·laborativa que avui necessitem desesperadament per tal d’abordar uns problemes socials que ultrapassen les fronteres:

1. Aquest estudi ha revelat que l’estrès és una de les amenaces més grans a la resiliència col·laborativa. L’estrès en les col·laboracions es pot manifestar de moltes maneres, fins i tot en enfrontaments entre els col·laboradors, o en forma de fatiga. Davant d’aquesta conclusió, l’”autocura” és un possible punt fosc de les col·laboracions. Per continuar cap endavant amb pas decidit, és important que els col·laboradors es preguntin: Com estem prioritzant l’autocura per a nosaltres mateixos i per als nostres socis?

2. Una altra lliçó que hem obtingut d’aquesta recerca és que totes les col·laboracions, tant les que van perdurar com les que es van acabar, van tenir factors d’èxit i de fracàs en el seu desenvolupament. Per mantenir l’empenta al llarg del temps, val la pena preguntar-se: Com estem integrant les oportunitats per aprendre de les experiències positives i negatives al llarg de la nostra col·laboració?

3. Aquest estudi ha revelat també un “efecte fènix”, segons el qual les col·laboracions tenen la tendència de ressorgir després d’un final que rarament és permanent. Tanmateix, aquesta capacitat depèn de la força dels vincles que existeixin entre els col·laboradors. Si una col·laboració s’encara a un final potencialment prematur, ens podem preguntar: Com hem ponderat la cura per acomplir les tasques amb la cura per forjar relacions?

Aquest estudi ens ha brindat una oportunitat molt útil per aprendre de les experiències dels col·laboradors experimentats. Les seves trajectòries són lliçons sobre com treballar junts a l’hora d’encarar alguns dels problemes més urgents de la societat a llarg termini. Aquestes lliçons poden servir de guia per al futur. Un dels aprenentatges més destacats ha estat que els col·laboradors esmentats no buscaven elogis ni el reconeixement dels seus esforços, sinó que més aviat insistien en el valor de marcar la diferència i servir d’exemple per als altres. Les seves aliances (algunes d’elles han durat dècades!) també ens recorden que la col·laboració no és una moda passatgera. És més aviat una necessitat. Les col·laboracions duradores requereixen visió i propòsit, però també una atenció especial als aspectes logístics de l’èxit a llarg termini. A més, la col·laboració és una tasca difícil. El més fàcil és no fer-la.

En el moment actual, la salut i la seguretat de tota la població depenen de l’acció coordinada de diversos actors públics, privats i no lucratius, i calen les capacitats, els recursos i l’experiència de tots ells per afrontar els desafiaments que planteja la pandèmia. El “perquè” de la col·laboració en aquest context és clar i diríem que hi ha massa en joc per no optar per la via col·laborativa. No obstant això, uns informes compartits amb informació incompleta i uns lideratges que competeixen entre si, junt amb l’estrès general ocasionat per aquesta situació, fan que el “com” de la col·laboració en aquests moments sigui molt més complex. Per aprendre les lliçons del passat –i dels qui tenen experiència per informar de les accions en resposta a la pandèmia–, caldrà un esforç extra i la voluntat d’aprendre. I, tanmateix, invertir en això és essencial. El nostre futur depèn d’aquestes accions.

Heather Getha-Taylor és professora titular de la School of Public Affairs and Administration de la Universitat de Kansas. És autora o coautora de més de 60 articles en revistes especialitzades, capítols de llibres i informes acadèmics. A més, és editora en cap de Public Personnel Management. Aquest article es basa en el seu estudi titulat “Partnerships that Last”, que fou publicat com a Cambridge Element per Cambridge University Press l’any 2019. Si voleu, podeu contactar amb l’autora per formular-li comentaris o preguntes: hgtaylor@ku.edu