Pot sonar gros. I ho hauria de ser. Perquè mai com ara hem tingut uns reptes tan imponents com a societat i, al mateix temps, unes eines tan potents per aconseguir resoldre’ls.

Dels reptes, n’esmentaré dos. Són dos canvis: el canvi poblacional i el canvi climàtic. De les eines, també en parlaré de dues: el coneixement i l’ètica.

Comencem pels reptes

Vivim a la Terra més de 8.000 milions d’habitants i cada dia estem més barrejats. En un mateix territori, convivim grups d’individus amb moltes diferències culturals, de creences, educatives, de cosmovisió i tantes altres com us pugueu imaginar. La natalitat va per regions: en unes, es registren les taxes més baixes de la història –amb la idea de tenir poca descendència i assegurar-li els millors recursos possibles–, mentre que en altres són molt altes –amb la creença ancestral que una descendència més gran assegura la supervivència de la pròpia estirp. Aquestes diferències en la natalitat continuaran fent evolucionar les plaques tectòniques de la població del planeta i canviant la composició i els perfils de les diferents regions del món –i òbviament també la nostra, que ja ha canviat radicalment en només 30-40 anys. D’altra banda, com a individus, vivim més anys que en cap altre moment de la història. L’esperança de vida a Barcelona l’any 1900 era de 31,6 anys (29,8 anys en els homes i 33,4 en les dones), mentre que al 2000, un segle més tard, era de 79,1 anys (75,3 anys en els homes i 82,6 en les dones), i actualment se situa als 82 anys en els homes i als 87,5 en les dones. Així doncs, l’esperança de vida no para de créixer, aquí i arreu del planeta. L’impacte de tot això és que es necessiten més serveis per a aquesta població i són més complexos de crear i de consumir. Pensem en els serveis de salut, d’educació, de suport social a les persones, de mobilitat. Els grans canvis poblacionals es continuaran produint i plantegen un repte descomunal per a la prestació d’aquests serveis, en termes d’impacte, sostenibilitat i qualitat sobre aquestes poblacions. Tot plegat no és gens senzill. Si hi reflexionem breument, serà difícil que no ens vingui un cert vertigen si pensem en tot el que caldrà fer per tenir els serveis adequats per a aquesta població. De fet, malgrat que disposem de més recursos que mai en tota la història destinats a aquests serveis, tots tenim la sensació –per dir-ho suaument– que aquests serveis són insuficients. I no parlo de recursos, o no només, sinó de visió estratègica sobre aquests serveis, d’impacte esperat, de formes de producció i consum, de cartera, de cobertures.

Aquest creixement poblacional i la pretensió legítima i lògica de cada individu i població de procurar-se garantir les millors condicions de vida es tradueixen en una explotació creixent dels recursos naturals del planeta. En el model de consum que impera avui arreu del planeta i sobre el qual les generacions actuals hem configurat la nostra imatge del benestar, aquest consum i desgast dels recursos naturals continuarà creixent. Encara que tècnicament no és correcte procedir així, per fer-ho entenedor associo aquesta dinàmica de creixement exponencial del consum dels recursos naturals, i un retorn encara molt desordenat al planeta de les substàncies de rebuig del nostre consum, amb el canvi climàtic. No és tècnicament correcte perquè, com ens recorden els geòlegs i d’altres experts, el planeta ha anat passant de forma cíclica per diferents períodes climàtics; per tant, efectivament estem simplificant quan parlem del canvi climàtic. En qualsevol cas, aquest canvi em sembla un repte encara més imponent que el canvi poblacional. I també ho és, òbviament, el dels serveis que comporta, com l’assegurament de l’aigua per a la població, la necessitat de preservar els ecosistemes per poder continuar disposant de recursos –entre ells, els de l’alimentació o la continuïtat de les espècies, moltes d’elles imprescindibles per a la supervivència de la nostra espècie.

Aquests dos grans canvis es van produint des de fa anys i creixen de forma exponencial, l’un alimentant l’altre. Són dos grans reptes per a les nostres societats que hem de procurar gestionar entre tots. I, en aquesta gestió, els serveis i els poders públics hauran d’acomplir el paper que calgui, que sembla que haurà d’incorporar diferències radicals respecte a com s’han fet moltes coses fins ara, perquè la magnitud dels reptes no sembla que es pugui resoldre fent senzillament el que hem estat fent fins avui.

Parlem de les eines per gestionar aquests canvis

Igual que els dos reptes, aquests canvis són ingents per a les nostres societats. Els humans podem tenir la capacitat de resoldre’ls i continuar progressant com a societat. Fins ara, he parlat de dos canvis; ara parlaré de dues eines per gestionar-los, ambdues molt pròpies de la nostra espècie: el coneixement i l’ètica.

D’entrada, vull aclarir dues coses. La primera és que el coneixement es pot veure com una eina o com un repte. Fixem-nos com està avançant el coneixement en el camp de l’ús de les dades o de la digitalització i els seus usos potencials, que canviaran radicalment la forma de prestar serveis en alguns sectors i, per tant, plantegen un repte d’adaptació i de transformació d’aquests sectors. Per exemple, la manera de produir i de consumir els productes audiovisuals genera oportunitats i amenaces per a les empreses i per a sectors sencers, i ens fa canviar els hàbits relacionals. El coneixement, doncs, és un repte.

D’altra banda, l’ús de les dades pot comportar un canvi de paradigma en sectors com el de la salut i facilitar una transformació enorme en la forma de produir aquest servei que n’impulsi la qualitat i en garanteixi la sostenibilitat; per tant, aquesta és una eina excel·lent en un sector molt afectat pel creixement i per l’envelliment poblacional. 

Igual que els dos reptes que cal resoldre, aquests dos canvis van junts i un alimenta l’altre de forma natural i exponencial. Així doncs, haurem de procurar que el coneixement i l’ètica es comportin també com un binomi indestriable, però això, malauradament, no sempre es produeix de forma natural, i menys encara de manera exponencial.

El mateix que passa amb la població i el consum de recursos naturals, que és més elevat que mai en la història i continua creixent cada vegada més ràpidament, passa amb el volum i la capacitat d’acréixer el coneixement que som capaços de generar com a humans. Avancem en tots els camps, i uns serveixen per desenvolupar encara més els altres. Ara més que mai, sembla que en vivim una eclosió sense límits, que permet descobrir, crear, adquirir i usar més i més coneixements: les dades i la intel·ligència artificial, la capacitat computacional amb màquines –i ben aviat biològica–, la genètica i els genomes, la robòtica i la nanorobòtica, els nous materials, la connectivitat entre les persones –i entre les coses, o entre les persones i les coses–, les noves fonts d’energia, etc. Avancem de forma exponencial en tots els camps del coneixement. I aquest coneixement actual i el de futur el veig com l’aliat necessari, imprescindible, per resoldre els nostres reptes, els grans canvis que ens afecten com a humanitat, a escala planetària.

De fet, en el fons, no hi ha res de nou. El coneixement ha estat sempre motor de canvi, d’adaptació i de millors condicions de vida per als humans, començant per l’allargament de l’expectativa de vida i seguint per la qualitat d’aquesta vida. Però ara sembla que estem accelerant el ritme d’ús i de consum del planeta, del que és imprescindible per a la nostra continuïtat com a espècie. Per tant, probablement anem cap a un escenari en què el coneixement ja no servirà només per fer-nos avançar, sinó per fer-ho amb una perspectiva de sostenibilitat que ara ens preocupa, perquè sabem –o intuïm– que no està del tot assegurada. El coneixement que generem, i que hem de saber aprofitar, ha de servir per fer-nos avançar. El matís és que ara hem de tenir una visió tant del progrés individual –que portem de sèrie–, com del col·lectiu, com a espècie. 

I és en aquest punt que cal reflexionar sobre l’altra eina que hem esmentat: l’ètica. Veig l’ètica com el corpus de pactes i de les conductes millors possibles de què ens dotem, com a individus i com a comunitats, per assegurar l’ús òptim dels recursos de què disposem, amb vista a crear serveis i productes per al conjunt dels individus, i també per assegurar el consum més adequat i, si cal, limitat d’aquests productes i serveis, amb una perspectiva individual i col·lectiva i en termes de present i de futur, per a la generació actual i tenint l’obligació de garantir la sostenibilitat per a les properes. Com en el cas del coneixement, tampoc res no és nou. Sempre hem sabut o hem intuït, o sempre ens han explicat, que els recursos són escassos. I, amb més o menys proporció, tothom practica la planificació, la priorització, la reserva per al consum posterior (estalvi) o l’adquisició avançada de recursos per anar-los retornant a posteriori (endeutament). Administrar i gestionar en entorns de recursos escassos o incerts no té res de nou. Però, amb els canvis que s’estan produint –els grans reptes–, aquesta consciència dels recursos ja no és una informació que cal tenir present, sinó una autèntica restricció que s’ha de resoldre de forma estable, sostenible. I també sembla que, per aconseguir-ho, no n’hi haurà prou amb l’explosió de coneixement que estem vivint: caldran els principis ètics de què ens puguem dotar com a societat. 

Haurem d’establir quins són els drets que ens podem atribuir, perquè els podem garantir, i quines obligacions haurem de complir i saber fer complir en conseqüència. Haurem de posar límits. Haurem d’avaluar. Haurem de fer públics els fets rellevants, per generar coneixement per a la presa de decisions. Haurem de tenir clares les derivades de les grans decisions. Haurem d’incentivar unes conductes i desincentivar-ne unes altres. Tot això ho haurem de fer més que mai i millor que mai, amb una nova mirada. Ja tenim cartes de drets i deures, lleis, normes, codis, institucions i personal per fer-los complir. Ara la clau serà si estem segurs que tot això que tenim, tal com ho fem funcionar, és el que ens cal, en tots els casos, o bé si ens cal repensar algunes coses. 

Seria molt sorprenent que, en un entorn de canvis, de grans reptes, de coneixement en expansió, les premisses ètiques de la nostra societat fossin ja les adequades, les millors per assegurar el comportament individual i col·lectiu més adequat per resoldre els reptes, per aprofitar adequadament el coneixement. Em sembla essencial revisar a fons l’ètica de què ens dotem com a comunitat. L’ètica individual i col·lectiva ha de ser l’eina principal que ens permeti desplegar unes cartes raonables de drets i deures en el nostre progrés com a societat, posant l’accent més que mai en la sostenibilitat. Ens ha de servir per assegurar el consum i la preservació dels recursos naturals, insistint en la sostenibilitat. I ens ha de donar la tranquil·litat que fem el millor i el màxim ús del coneixement, amb garanties per a tota la ciutadania.

Dues grans eines per a dos grans canvis, que sempre s’han anat produint, però mai amb la velocitat i amb l’acceleració actuals

I mentre tot canvia, i canvia més ràpid que mai, sembla que les administracions públiques no avancen a la mateixa velocitat. Ni tampoc els serveis públics, que en gran mesura depenen d’aquestes administracions. 

Mai com ara les administracions i els serveis públics seran tan necessaris. Mai com ara la bona direcció pública serà tan rellevant per al futur de la nostra societat. I mai com ara és tan urgent revisar a fons de tot el que calgui per assegurar bones direccions en els serveis públics, per tal que els professionals que hi treballen disposin de les palanques necessàries per respondre als reptes aplicant-hi les eines adequades. Podem dir que avui estem lluny d’això, de la mateixa manera que podem assegurar que els canvis no s’aturaran.

En aquest marc contextual, poder compartir el projecte del Public Management Lab amb brillants professionals de la direcció de serveis públics em sembla un honor i, sobretot, una obligació, per poder contribuir a fer que els nostres serveis públics s’adaptin i es desenvolupin per encarar i resoldre els reptes que ja estem afrontant i que, en molts serveis, ens comencen a superar. Per tant, ens cal generar les transformacions necessàries en aquests serveis per garantir que els tenim adaptats a aquests grans canvis. Hem de canviar amb els canvis.

Adrià Comella i Carnicé és director gerent de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.