Introducció

Com seleccionen les organitzacions els seus líders?

Una de les suposicions més elementals és que els líders són triats perquè saben en què consisteix l’activitat principal (core business) de l’organització que han de dirigir. Tanmateix, això no sempre és així a les universitats o les escoles de negocis. N’és un exemple la London School of Economics (LSE), un centre de prestigi, especialitzat en ciències socials. La junta de govern de la LSE ha substituït recentment Anthony Giddens, un acadèmic mundialment reconegut que havia dirigit l’escola durant sis anys, per Howard Davies, un antic funcionari que fou director de l’Autoritat de Serveis Financers (Financial Services Authority) de la ciutat de Londres. Davies, que no és doctor, mai abans no havia dirigit una universitat, i res no feia pensar que tingués gaires coneixements d’universitats. No obstant això, el Comitè de Nomenaments de la LSE va considerar, sense dubtar-ho, que això no suposava cap problema. Llavors, és legítim preguntar-se: es que cap banc important nomenaria com a cap algú que no tingués experiència en el sector bancari? La resposta sembla que és clarament negativa.

En aquest article, basat en dades empíriques, em referiré a la qüestió de qui hauria de dirigir les universitats i les escoles de negocis que es dediquen a la recerca. El meu argument central és que, atès que el coneixement específic és el factor clau que caracteritza una organització, també hauria de ser clau en la selecció del seu director. Por tant, em permeto suggerir que les universitats que es dediquen a la recerca haurien de ser dirigides per acadèmics reconeguts.

Alineació de l’activitat principal (core business) amb les característiques principals dels líders

Probablement haurem observat més d’una vegada que tothom sembla que tingui la seva opinió sobre com gestionar les organitzacions que reben algun tipus de finançament públic. Hi ha una mena de “clamor públic per donar consells”. Això pot explicar per què els organismes del sector públic tendeixen a atreure una diversitat més gran de líders que el sector privat. Les universitats en són un bon exemple.

L’enfocament al lideratge que adopto es basa a observar una organització i la seva activitat principal per tal de veure quina mena de persona seria la més apropiada per dirigir-la. Així doncs, l’atenció se centra, en primer lloc, en el context o l’empresa i el seu sector, i no en l’individu. Les universitats, igual que les firmes jurídiques i comptables i les consultories empresarials, són organitzacions “intensives en coneixements”. La majoria dels seus treballadors són experts, i el seu input o capital més important és el coneixement. Per tant, els líders han de ser acadèmics i, com la meva recerca suggereix, preferiblement acadèmics reconeguts.

Qui hauria de dirigir les universitats que es dediquen a la recerca?

Aquesta pregunta sobre el lideratge a les universitats s’ha plantejat durant molts anys: les universitats les han de dirigir els millors acadèmics o bé els alts directius? A fi d’establir si els acadèmics han de governar les universitats, primer cal descobrir qui està dirigint actualment les universitats més importants del món. En un estudi estadístic que relaciona l’èxit acadèmic d’una universitat líder amb la posició que ocupa aquesta universitat en el rànquing de les universitats del món, realitzat per la Shanghai Jiao Tong University, vaig observar que les millors universitats estan dirigides pels millors acadèmics. Les institucions que figuren a la part més alta del rànquing solen tenir investigadors reconeguts com a presidents, vicerectors i rectors. A continuació, em vaig fer la mateixa pregunta a propòsit dels degans de les escoles de negocis, i hi vaig constatar el mateix model estadístic. Les millors escoles de negocis també estan dirigides pels millors acadèmics.

A fi d’intentar descobrir-ne la possible causalitat, després vaig continuar fent simples correlacions de mostres representatives, sobre la base d’una informació longitudinal. Vaig analitzar el grau d’acompliment, durant una dècada, de 55 universitats britàniques dedicades a la recerca.[1] Aquesta investigació va palesar que les institucions dirigides per acadèmics registraven els nivells més alts d’acompliment. En altres paraules, sembla que hi ha proves que demostren l’existència d’un vincle causal entre la capacitat investigadora d’un líder i l’acompliment (bo o dolent) de la seva universitat en el futur.

Però, per què pot importar en una organització intensiva en coneixement, com és el cas d’una universitat dedicada a la recerca, que sigui liderada per algú que no tan sols treballi amb el coneixement o en sigui acadèmic, sinó que a més sigui un expert reconegut?

Per tal de trobar possibles explicacions a aquest fet, vaig entrevistar els líders de les principals universitats i escoles de negocis del Regne Unit i dels Estats Units. S’hi van plantejar tres temes generals. El primer tractava de la credibilitat. Els participants a les entrevistes van assenyalar que, si es vol dirigir una universitat amb èxit, és important guanyar-se el respecte de la comunitat acadèmica, i un expert reconegut és més digne de crèdit, cosa que incrementa la influència del líder i li dóna més poder. Sir George Bain, exdegà i vicerector d’una universitat, ho va exposar succintament de la manera següent: “Ser un bon investigador et dóna legitimitat, tant en una escola, com en una empresa o en una universitat. I la legitimitat et dóna autoritat com a líder.”

Un segon tema recurrent de les meves entrevistes posava l’accent en la necessitat que els líders marquin uns estàndards acadèmics. Patrick Harker, ex degà de la Wharton School, afirmava: “Els líders són els àrbitres finals de la qualitat. Per tant, és just esperar que qui fixi els estàndards sigui el primer a seguir-los.” En altres paraules, si pretens imposar uns estàndards elevats és necessari (o almenys és més fàcil) que primer els compleixis tu. Finalment, per dirigir una universitat es va suggerir la idea que el líder havia d’entendre la cultura de la institució. Com van argumentar els entrevistats, això resulta molt més difícil als no acadèmics i, en menor grau, als qui van deixar d’investigar fa uns quants anys. Els entrevistats també van afirmar que el fet que el líder sigui un expert implica que probablement es mostrarà més sensible a les necessitats dels altres experts, perquè el seu “sistema de valors no estarà gaire lluny dels valors dels qui ell dirigirà” (Ivor Crewe, exvicerector de l’Essex University).

Conclusió

La meva recerca ha descobert un model que mostra que les principals universitats i escoles de negocis estan dirigides pels millors acadèmics. Això s’ha observat per mitjà d’un estudi longitudinal que suggereix que hi pot haver una relació causal entre l’èxit que una universitat líder assoleix en la recerca i l’acompliment futur d’aquesta institució. Les universitats que es dediquen a la recerca i que són dirigides pels millors acadèmics continuaran essent les millors en el futur. Aquesta evidència indica que les universitats dedicades a la recerca necessiten més que uns directius que les dirigeixin: concretament, les universitats són organitzacions que necessiten que els seus líders tinguin una experiència tècnica de dintre de l’àmbit acadèmic. El nivell adequat de coneixements d’un líder depèn dels objectius de la universitat. Si s’aspira a assolir un prestigi mundial, cal que al capdavant de la institució hi hagi un expert de prestigi mundial.

Amanda Goodall és investigadora del Economic and Social Research Council (ESRC) de la Warwick Business School del Regne Unit. Tots els seus papers estan disponibles en: <www.amandagoodall.com>

[1] El grau d’acompliment es va estimar a partir de tres exercicis d’avaluació de la recerca (research assessment exercises, RAE), un procés dissenyat per facilitar informació als òrgans de finançament per tal d’ajudar-los a prendre les decisions sobre com distribuir els diners públics destinats a la recerca. La selectivitat dels RAE es basa en la qualitat, de manera que les institucions que duen a terme les millors investigacions reben una part més gran de les subvencions disponibles.