"Europa ja no és l'aposta, no és l'oportunitat; és disciplina". Amb aquesta contundència es va expressar Josep Borrell durant la conferència "Per què Europa? Per què la crisi?", que tingué lloc a ESADE Madrid, on va reconèixer que, dels cinc motius que van portar el Vell Continent a unir-se: "les conseqüències de la II Guerra Mundial, la raó de ser d'Alemanya i de França, l'amenaça soviètica, la caiguda del mur de Berlín i la supervivència davant la globalització", només perdura aquesta última, l'única de totes que és racional: "El segle XXI serà un segle de gegants emergents i de gegants decadents en què, per competir, haurem d'estar units".

Tanmateix, l'expresident del Parlament Europeu dubta que aquesta unió sigui tan rendible com ho era al principi: "No està tan clar que siguem la porta a la prosperitat, perquè som vells, estem molt endeutats, som pocs ¿el 6 % de la població mundial, enfront del 25 % que érem després de la II Guerra Mundial¿ i som dependents energèticament". I el pitjor és que "estem en un procés de desintegració general perquè no tenim una cultura comuna"; de fet, "la crisi ha portat al 'campi qui pugui', tant a fora com a dintre dels països; d'aquí ve no tan sols la qüestió catalana, sinó també el que està passant a Itàlia, la Gran Bretanya¿".

Crisi de l'euro?

Tanmateix, malgrat aquesta afirmació, Josep Borrell ho té clar: 'És totalment exagerat dir que estem davant la crisi de l'euro quan aquest està a 1,3 dòlars; els que estan en crisi són els països que han perdut competitivitat i no poden emprar eines econòmiques com la devaluació de la moneda.¿ Però sortir de l'euro tampoc no és la solució perquè 'seria car i dolorós¿: 'Si te'n vas, el teu deute continuarà essent en euros, és a dir, es multiplicarà. A més, si no tens socis comercials per resoldre el dèficit comercial¿, qui t'ajudarà?¿ 'Home, sempre es pot fer com a la Itàlia dels Mèdici, en què hi havia dues monedes: una per als rics i l'altra per als pobres¿, va afegir irònicament.

Deu arrels de la crisi a Europa

En concret, va esmentar deu causes de la crisi en aquests països i, per tant, a Europa:

1. "Fallada del pacte de sobirania econòmica": "Tots vam entrar a Maastricht fent trampes, els primers França i Alemanya, que van pactar per a no ser sancionats".

2. "No tots els problemes són fiscals": "Només hem controlat el sector públic perquè pensàvem que aquest controlava el privat.¿ 'A Grècia, el dèficit va causar la crisi; a Espanya fou a la inversa".

3. "No teníem cap mesura d'ajustament estructural": "Crèiem que l'euro era suficient i ha estat el contrari, una màquina de divergències".

4. "Ordenar la caiguda del mur de Berlín": "Van aparèixer quinze nous països que vam admetre ràpidament; vam preferir l'ampliació a l'aprofundiment. Europa s'ha fet més gran, però no més sòlida".

5. "Hem de fer front a la globalització": "Fins i tot Alemanya és massa petita per fer-ho sola".

6. "Tenim una forta interdependència": "Durant vuit anys, s'ha valorat igual el risc d'Alemanya que el de Grècia; ara ja no: els tipus no són homogenis ni els moviments, transfronterers".

7. "Manca d'un prestador d'última instància": "Només hem permès que el BCE funcionés als mercats secundaris, és a dir, per la porta de darrere. Altrament, incompliríem els tractats".

8. "Tenim unes polítiques que creen una espiral recessiva": "Si tinguéssim un pressupost federal, compensaríem la contracció amb l'expansió".

9. "Restringim l'oferta de crèdit": "És del que menys es parla però el més perillós; l'economia està asfixiada".

10. "Hi ha crisi de governança": "Als grecs se'ls va voler castigar en comptes d'ajudar. Els governs han jugat al poder amb els mercats i han perdut". "Si volem fer política, hem de fer-ne a escala europea. Ni el 1996 podíem fer el que consideràvem oportú perquè manaven els mercats".

Hi intervenen:

• Francisco Longo, secretari general i professor de l'Institut de Governança i Direcció Pública d'ESADE.
• Josep Borrell, expresident del Parlament Europeu

Josep Borrell

Enginyer Aeronàutic per la Universidad Politécnica de Madrid, Màster en Recerca Operativa per la Universitat de Stanford a Palo Alto (Califòrnia, EUA), Màster en Economia de l'Energia per l'Institut Francès del Petroli a París (França), Doctor en Ciències Econòmiques per la Universidad Complutense de Madrid i catedràtic en excedència de Matemàtiques Empresarials. Va treballar durant set anys per a CEPSA. Des que va arribar a la política l'any 1979, ha exercit diversos càrrecs. Fou nomenat secretari d'Estat de Pressupost i Despesa Pública del Ministeri d'Hisenda; secretari d'Estat d'Hisenda, encarregat de la lluita contra el frau fiscal, i ministre d'Obres Públiques, Transports i Medi Ambient. L'any 2002, fou un dels representants del Parlament espanyol a la Convenció Europea encarregada d'elaborar l'esborrany de la Constitució europea. Fou cap de llista a les Eleccions Europees de 2004, que va guanyar el seu partit, i el 20 de juliol de 2004 fou elegit president del Parlament Europeu, càrrec que va exercir fins a 2007. L'any 2012, ha deixat el càrrec de president de l'Institut Universitari Europeu.