El president nord-americà Donald Trump ha creat un tsunami en titllar de fake news totes aquelles informacions amb els quals no està d’acord. Tanmateix, aquest fenomen no és nou ni tampoc és nord-americà. Si busquem “fake news” a Google News, n’obtenim més de 65 milions de resultats arreu del món. La Comissió Europea ha acusat el Govern hongarès de promoure una campanya de fake news segons la qual la UE donava suport a la immigració il·legal. Per la seva banda, el Govern britànic ha creat una Unitat de Resposta Ràpida permanent per contrarestar aquelles històries que considera falses o perilloses.

L’etiqueta “fake news” funciona, per dues raons. Primer, és una marca irresistible, que capgira el concepte tradicional de “notícies” (“news”), que transmet la idea de fiabilitat, en indicar que algunes informacions incòmodes són falses.

Segon, algunes notícies indubtablement són falses o, almenys, errònies. Cap agència de notícies aconsegueix que siguin sempre certes totes les històries que publica. Les xarxes socials s’han barrejat amb les fonts tradicionals de notícies, i a les xarxes socials no hi ha cap filtre. Els posts de Facebook i Twitter no porten les etiquetes de “creu-t’ho” o de “això no és cert”. L’any 2018, Mark Zuckerberg, fundador de Facebook, es va disculpar per la “ruptura de la confiança” que va suposar el fet de compartir les dades dels usuaris amb Cambridge Analytica, que al seu torn suposadament va utilitzar aquesta informació per perseguir alguns polítics. Els estats nacionals han utilitzat activament les xarxes socials per minar les institucions democràtiques, i les persones tendeixen a compartir la informació de les xarxes amb els seus amics amb unes formes que reforcen les seves opinions i creen cambres de ressonància, sense cap prova que en verifiqui l’autenticitat.

En un món online en què els canals de notícies publiquen a les seves webs, però també a les xarxes socials, informacions d’origen incert, cada vegada és més difícil definir què és una “notícia” –i quines notícies són “falses”. Fins i tot els canals de notícies de 24 hores combinen cada vegada més la cobertura informativa directa, que procuren que sigui fidedigna, amb panells de debat que organitzen per incrementar els índexs d’audiència. Resulta impossible traçar la línia divisòria entre els esforços que fan per reportar fets, informant, editant-ne les dades i comprovant-les, i els esforços que fan per augmentar l’audiència, presentant opinions poc contrastades i com més estridents millor.

Les pròpies organitzacions de verificació de dades s’hi han vist amenaçades. Trump ha atacat als responsables de verificar les informacions, per les seves imprecisions. I també ho ha fet una de les noves líders liberals, la representant Alexandria Ocasio-Cortez (Nova York).

Totes aquestes profundes disputes apunten el mateix tema: cada vegada menys gent s’ho creu tot de ningú, i molta gent ja no es creu res. Per a la professió dels analistes polítics i de les polítiques públiques, que es dediquen a buscar les millors respostes als problemes més importants de la societat, aquest és un problema fonamental –quasi existencial–, per cinc motius:

• Les “plomes contractades” (hired guns). Hi ha la sensació entre molts crítics de l’anàlisi política que les anàlisis s’inclinen a favor de les opinions dels qui les paguen.

• El biaix de l’investigador. Els crítics assumeixen sovint que els analistes tenen els seus propis biaixos i que les seves predisposicions repercuteixen en les conclusions. Al cap i a la fi, molts analistes polítics treballen per a think tanks que s’identifiquen com “d’esquerres” o “de dretes”, i hi ha la presumpció que el treball que duen a terme mai no se centra exclusivament en les dades i que s’ha elaborat per poder-hi incloure les predileccions dels analistes o dels qui els paguen. 

• El coneixement difús. No hi ha cap anàlisi política sobre cap tema complex que arribi a una conclusió definitiva. De fet, es transmet als analistes la importància de les proves de significació i de les mides de les mostres, amb l’objectiu d’exercir la màxima pressió sobre les seves conclusions per tal d’aconseguir que els tests estadístics siguin màximament significatius. Tanmateix, les conclusions mai no són definitives i, sempre que hi ha incerteses, hi ha la possibilitat dec fer argúcies –com dirien els contraris a una anàlisi determinada, la incertesa mateix és producte de les hipòtesis partidistes que els analistes fan en començar les seves anàlisis. 

• Els retrovisors. Per complicar més les coses, els dissenyadors de les polítiques necessiten mirar cap endavant a l’hora de determinar què s’ha de fer. En canvi, els analistes polítics sovint basen la seva tasca mirant cap enrere, per tal d’obtenir-ne les màximes dades possibles. De fet, la millor forma de reduir la incertesa en una anàlisi política és mirar al màxim enrere, encara que, naturalment, això usualment redueix la visió de l’analista cap al futur. 

• Resoldre el problema equivocat. Tots els punts anteriors condueixen a un repte molt més gran. La millor forma que tenen els analistes d’eludir aquests paranys a l’hora de desenvolupar la seva activitat és definir uns problemes que estiguin molt lluny dels problemes que els dissenyadors de les polítiques necessiten resoldre. Però això, al seu torn, contribueix a agreujar el problema de les fake news. Si hi ha un gap entre el que diuen els analistes i el que necessiten els dissenyadors de les polítiques, pot obrir-se un gran abisme que només es pot cobrir amb els valors i amb les hipòtesis. I això, al seu torn, contribueix a eixamplar el camí de les fake news.

La terrible paradoxa és que els propis professionals –i acadèmics– que es dediquen a reduir el tsunami de les fake news no aconsegueixen escapar-ne. Per trobar-hi una sortida, cal seguir estratègies intel·ligents i realment innovadores.

• Vacunar-se de la arrogància. El primer pas és reconèixer que no hi ha cap raó especial perquè els dissenyadors de les polítiques hagin de fer cas dels analistes i les seves anàlisis. Al cap i a la fi, els dissenyadors de les polítiques han adoptat decisions –i, és clar, no sempre bones– durant moltíssims anys, sense necessitar fer avançades anàlisis de cost-benefici o d’avaluació. En un món ple de fake news, no manquen opinions per reforçar qualsevol decisió política. Així doncs, el camí per rebutjar el problema de les fake news comença reconeixent que els responsables de les polítiques no necessiten fer això.

• Resoldre els problemes. Una de les raons per les quals els dissenyadors de les polítiques no s’interessen per les anàlisis és que no troben respostes útils en la labor que duen a terme els analistes. Hi ha una tensió intrínseca entre desenvolupar una teoria, que requereix basar-se en el treball acadèmic anterior –i això és una tasca delicada i a vegades minuciosa– i resoldre un problema, la qual cosa requereix donar resposta a les preguntes que els dissenyadors de les polítiques volen que es responguin. I rarament coincideixen. Els analistes i els acadèmics, que sovint són dues cares diferents d’una mateixa moneda, necessiten bastir ponts millors entre ells. El primer pas és afinar el radar de la recerca perquè presti més atenció a aquelles qüestions que els dissenyadors de les polítiques necessiten que tinguin alguna resposta. Això està relacionat amb el punt següent.

• Respondre aquelles qüestions que necessiten resposta, i no centrar-se en problemes dels quals no hi ha dades. Els imperatius de recerca de la comunitat acadèmica porten els investigadors a treballar en aquells camps en què poden desenvolupar la teoria amb tours de force metodològicament sofisticats. Això incentiva molt centrar-se en les petites qüestions, utilitzant els conjunts de dades disponibles i cercant-hi alts índexs de causalitat. Els problemes que afronten els dissenyadors de les polítiques cada vegada més sovint tendeixen a ser grans trencaclosques, en què les dades sovint són escasses i la causalitat sol ser elusiva. Això tendeix a desviar l’agenda de recerca de les qüestions polítiques sobre les quals els dissenyadors de les polítiques necessiten més respostes, i situen la producció dels investigadors fora dels àmbits en què es poden trobar les respostes que necessiten els dissenyadors de les polítiques. Així doncs, els investigadors necessiten centrar-se bastant més en les qüestions per a les quals els dissenyadors de les polítiques necessiten respostes, i no tant en les qüestions que poden investigar amb les dades de què disposen.

• Confiar més en les big data. Una solució per tal d’obtenir les dades que els investigadors necessiten és explorar les dades que es poden extreure de determinades activitats a gran escala. Les big data que s’obtenen de la mineria de dades (data mining) d’organitzacions com Google i d’altres forneixen realment una gran quantitat de dades. I també hi ha la possibilitat d’associar les dades recollides per a d’altres propòsits (per exemple, les valoracions sobre els restaurants de Yelp) amb problemes públics (com ara quin és el lloc més idoni per inspeccionar restaurants). També es pot fer una revisió exhaustiva d’algunes operacions a gran escala per obtenir-ne resultats importants, com ara les modalitats de frau que es poden deduir dels milers (o milions) de reclamacions de les assegurances mèdiques. Fonts inesperades de dades poden proporcionar informacions per analitzar problemes importants d’una manera minuciosa i imprevista.

• Parlar un llenguatge convincent per als dissenyadors de les polítiques –i per al públic. Les anàlisis polítiques sofisticades a vegades s’expressen amb una prosa difícil d’entendre per als profans en la matèria i fonamenten les seves conclusions amb unes estadístiques que només poden interpretar uns pocs entesos. Les noves tecnologies permeten oferir una visualització de les dades bastant més efectiva i persuasiva. I les bones presentacions de dades probablement són molt més fàcils de recordar.

• Explicar una bona història. Molts dissenyadors de polítiques naturalment solen recordar més bé les històries que els coeficients de regressió. Expliquen històries per connectar amb els seus stakeholders. Els analistes més entesos sovint es riuen d’aquestes històries (storytelling), però explicar bones històries s’ha de convertir també en una part integrant de l’anàlisi política. Els missatges que els analistes volen transmetre seran bastant més efectius i persuasius si formen part d’una bona història. Això no vol dir necessàriament que la recerca hagi de ser poc sofisticada o poc matisada. Així com la tendència principal d’un conjunt de dades molt complexes es pot captar amb una sola estadística, com ara la mitjana, un problema molt complicat es pot copsar amb una sola anècdota, si aquesta anècdota reflecteix allò que els tests han demostrat. Sovint els analistes perceben que l’instint d’explicar històries xoca amb el seu objectiu de transmetre un significat sofisticat. Tanmateix, és bastant més probable que siguin efectius en la lluita contra les fake news adoptant l’storytelling –i assegurant-se que les històries que s’expliquen són les que capten la millor manera d’entendre què funciona i què no.

El debat sobre les “fake news” és real, i no desapareixerà. L’origen d’aquest debat és intemporal, però les pressions que el nodreixen s’han intensificat i el fan encara més candent. Al mateix temps, no només és possible conèixer les coses, sinó que, com més complex és un problema públic, més important resulta per a la societat adoptar solucions intel·ligents, perquè l’entorn cada vegada perdona menys els errors.

Les anàlisis polítiques més intel·ligents segurament no podran resoldre tots aquests problemes. Mai no podran dir als dissenyadors de les polítiques què han de fer davant de qualsevol certesa real. Però una bona anàlisi política en pot millorar enormement les probabilitats d’èxit i protegir el sistema davant del fracàs. Això és molt bo i important, i fins i tot molt valuós, en un món cada vegada més conflictiu.

Donald F. Kettl és professor i director acadèmic del LBJ Washington Center de la Lyndon B. Johnson School of Public Affairs de la Universitat de Texas a Austin. També és senior fellow no resident de la Volcker Alliance de The Brookings Institution i del Partnership for Public Service.

Kettl és autor o editor de molts llibres, com ara Can Governments Earn Our Trust? (2017), Little Bites of Big Data for Public Policy (2017), The Politics of the Administrative Process (7a edició, 2017), Escaping Jurassic Government: Restoring America’s Lost Commitment to Competence (2016), System under Stress: The Challenge to 21st Century American Democracy Homeland Security and American Politics (2014), The Next Government of the United States: Why Our Institutions Fail Us and How to Fix Them (2008) i The Global Public Management Revolution (2005).

Ha estat guardonat amb tres premis de reconeixement a la seva trajectòria: el John Gaus Award de l’American Political Science Association, el Warner W. Stockberger Achievement Award de l’International Public Management Association for Human Resources i el Donald C. Stone Award de l’American Society for Public Administration.