Davant de la crisi econòmica, amb els seus efectes socials, els ciutadans reclamen amb urgència una resposta política, desconfiant de les formulacions tècniques de caràcter economicista. Es tracta d’un moviment acèfal i imprevisible, articulat a través de xarxes socials informals, singularment a través de Twitter, que va inicialment era d’origen local (15-M) però que, en poc de cinc mesos, ha desembocat en un moviment global pel canvi (15-O: # global change) que, amb el lema “reapropiar-se de la política”, posa de manifest la falta absoluta de comunicació entre amplis sectors de la societat i la classe política, qüestionant unes estructures de poder basades en el control dels fluxos financers, aliens a cap demanda social i a cap mecanisme de control públic.

El Llibre blanc sobre la governança a Europa reconeix el dèficit democràtic actual quan afirma que “la democràcia depèn de la capacitat dels ciutadans per participar en el debat públic”. No hi ha cap dubte que els mecanismes legals amb què es vol canalitzar la participació ciutadana en la gestió pública tenen una eficàcia molt limitada.

Combinant les demandes d’aquest moviment ciutadà amb la limitada experiència adquirida en matèria de participació ciutadana, cal preguntar-se si ha arribat el moment d’ampliar els mecanismes legals actuals, com a forma de recuperar el sentiment de ciutadania.

Afrontem el risc de caure, de forma reiterada i gairebé inevitable, en fórmules il·lustrades d’intervenció. El tecnicisme i la complexitat de les solucions que cal adoptar acaben imposant-se, en detriment de la participació efectiva dels veïns i dels usuaris en la definició de l’espai del que és públic. En aquest sentit, la mesura de la voluntat de les autoritats (particularment en l’àmbit local) d’implicar els ciutadans en les decisions vindrà donada per les facilitats més grans o més petites que els donin per accedir, de forma real, a aquests espais de decisió política. És a dir, de passar dels mers enunciats solemnes sobre la necessitat d’“enfortir la democràcia” a la introducció de mecanismes legislatius eficaços (entre ells, la revisió de la legislació electoral).

Tracy B. Augur no dubta a afirmar que “no hi ha res en què els membres d’una ciutat comparteixin més interès que en l’ordenació de l’espai on desenvolupen les seves vides; cap altre aspecte expressa millor el propòsit fonamental de tot govern democràtic”.

La qüestió és saber si és possible (i així es vol des de l’esfera política) establir canals que permetin la participació efectiva de la ciutadania en els processos de gestió pública o si, en canvi, no és possible (i, per tant, s’evita des d’aquesta mateixa esfera política) anar més enllà dels mecanismes previstos actualment a la pròpia legislació. Sigui com sigui, en vista del que està passant als carrers de les nostres ciutats, la classe política hauria de prendre consciència que no disposa de molt temps per respondre aquesta pregunta, sense posar en risc la seva legitimitat social.

"La classe política segueix fent-se sorda davant del clam col·lectiu. Per això, hem de continuar alçant la veu", afirma el manifest consensuat per indignats de 15 països, que es van reunir la tardor passada a Barcelona. Si bé que es podria pensar que es tracta d’un moviment marginal, convé assenyalar que la convocatòria del 15-O va aconseguir l’adhesió de grups ciutadans de 719 ciutats de 71 països.

Encara és aviat per saber si aquest moviment d’indignació ciutadana es mantindrà en el temps o bé si s’esvairà progressivament, davant de l’abassegadora indiferència de les forces del mercat.

En tot cas, com assenyala Teresa Freixes, membre de la Càtedra Jean Monet en Dret Constitucional Europeo i presidenta de l’Institut Europeu de Dret, “afrontem un repte davant del qual totes les persones, a escala individual i col·lectiva, els grups polítics, socials i econòmics, les institucions de tots els nivells, haurem d’aportar el nostre esforç i la nostra col·laboració”.

Les vacil·lants experiències d’urbanisme col·lectiu (els “autobarris” a San Cristóbal-Villaverde o “El campo de la Cebada” a Latina), si bé són molt limitades, palesen que, en molts casos, els veïns no són capaços d’expressar les seves necessitats simplement perquè no creuen que hi hagi mecanismes participatius per resoldre aquestes necessitats. En la mesura que aprofundim en la cultura de la coresponsabilitat davant de la cosa pública, anirem donant contingut efectiu a les pràctiques de participació ciutadana.