Els sistemes educatius adopten enfocaments molt diferents quan es tracta de relacionar l’autonomia escolar amb l’elecció d’escola i compatibilitzar aquesta elecció amb l’equitat. Per exemple, tant Anglaterra com Xangai fan èmfasi en els mecanismes del mercat, però mentre la política pública anglesa opera fonamentalment per la banda de la demanda dels mercats i cerca millorar l’escolarització optimitzant l’elecció dels pares, a Xangai la política pública se centra principalment a crear un marc d’igualtat per la banda de l’oferta: proporciona incentius per atreure el professorat amb més talent a les aules més problemàtiques i els millors directors a les escoles més desfavorides. Per la seva banda, tant Finlàndia com Hong Kong insisteixen en l’autonomia, però a Finlàndia aquesta autonomia l’exerceixen les escoles públiques, mentre que la majoria de les escoles de Hong Kong són gestionades per entitats privades amb uns mecanismes de direcció relativament flexibles. 

Alguns països han reforçat alhora els mecanismes d’elecció i els relacionats amb l’equitat. Per exemple, Anglaterra ha augmentat ràpidament el nombre d’acadèmies i escoles finançades directament pel Ministeri d’Educació i independents del control de l’autoritat. Simultàniament, ha establert una bonificació per alumne que proporciona a les escoles recursos addicionals en funció de la composició socioeconòmica del seu alumnat. Alguns països també permeten que les escoles privades estiguin integrades en el sistema públic d’educació com a escoles finançades pel govern.

Els partidaris de l’elecció escolar defensen el dret dels pares a enviar els seus fills a l’escola que ells triïn –per la qualitat, l’orientació pedagògica, la confessió religiosa, l’assequibilitat i la ubicació geogràfica–, amb independència de les restriccions legals o de les barreres econòmiques o geogràfiques. La idea és que, considerant les diverses necessitats i interessos dels estudiants, l’existència d’un nombre més gran d’opcions en qualsevol sistema educatiu aportaria més valor en reduir els costos del fracàs i de la inadaptació. El fet de tenir més opcions estimularia la competència, i això portaria les escoles a innovar, a experimentar en noves pedagogies, a ser més eficients i a millorar la qualitat de l’experiència d’aprenentatge. Els seus defensors sostenen que la diversitat social i cultural creixent de les societats modernes reclama una major diversificació del panorama educatiu, que permeti que en aquest mercat s’introdueixin fins i tot proveïdors no tradicionals i societats comercials.

Els crítics amb l’elecció del centre escolar assenyalen que, quan s’ofereixen més opcions, els estudiants dels entorns més avantatjats sovint opten per abandonar el sistema públic, la qual cosa contribueix a incrementar la segregació social i cultural del sistema escolar. També estan preocupats per la confiança excessiva en els models teòrics de la competència econòmica racional, basada en els preus com a base per a l’assignació de recursos. A nivell macro, aquesta segregació pot privar els nens de les oportunitats d’aprendre, jugar i comunicar-se amb altres nens de diferents entorns socials, culturals i ètnics, la qual cosa, al seu torn, amenaça la cohesió social. Per als crítics, els xecs i els sistemes de xec escolar desvien recursos públics cap als proveïdors privats, a vegades amb finalitats comercials, amb la qual cosa es priva les escoles públiques, que tendeixen a servir poblacions àmplies d’estudiants desfavorits, dels recursos que necessiten per mantenir la qualitat de l’educació que proporcionen. 

La majoria de les dades empíriques sobre les qüestions relacionades amb l’elecció de l’escola es refereixen a un país o a un estat concrets, cosa que en dificulta sovint les generalitzacions. El terme “elecció d’escola” es pot interpretar i manifestar de maneres molt diverses, en funció del context local. Per exemple, els programes d’elecció d’escola poden implicar simplement una relaxació de les normes en matèria d’assignació geogràfica del sector públic o promoure l’elecció general entre proveïdors públics i privats. En altres casos, els programes d’elecció d’escola estan restringits a tipus específics d’escoles o a grups d’estudiants, com els que preveuen l’ús de xecs en funció dels ingressos. Atès que els programes d’elecció d’escola varien enormement pel que fa al seu abast i les seves característiques, és difícil extreure unes conclusions generals a partir de l’avaluació d’un sol programa. Les dades del Programa Internacional d’Avaluació dels Estudiants (PISA) de l’OCDE ajuda a proporcionar una perspectiva internacional a aquest debat i a descriure d’una forma més general les intricades relacions entre els programes d’elecció d’escola, la segregació escolar i l’acompliment dels estudiants. Aquest estudi global no només avalua les competències i els coneixements dels estudiants de 15 anys, sinó que també proporciona informació sobre el seu entorn socioeconòmic i sobre les escoles en què estan matriculats.

Un informe recent de l’OCDE [1] que utilitza dades de PISA assenyala que l’escolarització privada es va incrementar només en uns pocs països participants en el programa entre els anys 2000 i 2015; tanmateix, comparant les dades amb les de quinze anys enrere, els estudiants del 2015 eren assignats a les seves escoles menys sovint per raó de la seva residència, la qual cosa podria indicar un abast creixent de l’elecció d’escola. A més, les anàlisis comparatives mostren que, quan es tenen en compte les especificitats de cada sistema escolar, la segregació social creix quan les escoles es basen menys en el domicili dels estudiants a l’hora de determinar on s’han de matricular. Això no vol dir que la política hagi d’afavorir unes normes estrictes en funció del lloc de residència; l’assignació estrictament geogràfica, basada, per exemple, en les zones de captació, pot provocar que les escoles reprodueixin els patrons de segregació residencial i fins i tot pot accentuar la segregació residencial, si algunes famílies per motius socioeconòmics no es poden permetre instal·lar-se a prop de les escoles de més qualitat.

Tanmateix, si no hi ha una regulació adequada, el que passa sovint és que són els pares més ben educats i més acomodats els qui més es beneficien de la llibertat de triar escola, perquè disposen de més o millors recursos per identificar i seleccionar les escoles de més qualitat, o per raó de la complexitat de les admissions i dels processos de matriculació en aquestes escoles. Les escoles més atractives no sempre poden o estan disposades a incrementar el nombre d’admissions i matricular tots els alumnes que ho sol·liciten, i poden tenir la temptació de seleccionar-ne els millors. El mateix informe indica que l’any 2015 eren més les escoles que afirmaven que tenien en compte els èxits acadèmics anteriors dels candidats en els seus processos d’admissió, cosa que indica una tendència creixent a classificar en funció de les capacitats. 

Així doncs, introduir l’elecció de l’escola pot incrementar indirectament la selectivitat de l’escola, si no hi ha unes normes específiques que busquin reduir aquests efectes selectius. Això, al seu torn, pot tenir un impacte negatiu en la igualtat i, en alguns casos, en l’acompliment general dels sistemes educatius. Aquest aïllament creixent dels millors respecte als altres estudiants es relaciona amb unes puntuacions més baixes a PISA entre els estudiants més desfavorits des del punt de vista socioeconòmic, i no té un impacte significatiu en els estudiants més avantatjats. Els sistemes educatius se’n poden veure més afectats si el perjudici que pateixen els alumnes més endarrerits pel fet d’estar agrupats amb altres estudiants endarrerits supera els beneficis que poden obtenir els millors pel fet d’estar tots junts. De fet, estudis anteriors indiquen que aquesta estratificació no condueix a resultats positius –ni tan sols per als estudiants més brillants. 

En definitiva, què significa tot plegat per a la política d’elecció escolar?

Com més flexibilitat té un sistema escolar, més forta ha de ser la política pública. Els sistemes de selecció escolar amb més èxit han dissenyat acuradament una sèrie de controls i contrapesos per evitar que l’elecció escolar provoqui desigualtats i segregació. Alhora que es busca situar en primera línia la presa de decisions, amb més autonomia escolar, amb la descentralització i amb un sistema educatiu més basat en la demanda, les autoritats centrals han de mantenir una visió estratègica i unes directrius clares respecte a l’educació, i oferir un feedback rellevant a les xarxes d’escoles locals i a cadascun dels centres.

Les polítiques també han de garantir que tots els pares puguin exercir el seu dret a triar l’escola que prefereixin. Per al govern i per a les escoles, això vol dir que han de desenvolupar la relació amb els pares i amb les autoritats locals, i ajudar els pares a prendre decisions informades. Aquestes polítiques han de donar suport especialment a les famílies més desfavorides, concretament a través de les ajudes econòmiques i d’un transport públic adequat. Per tal d’evitar la competència deslleial entre les escoles públiques i les privades, tots els proveïdors que rebin finançament públic han de complir les mateixes normes en matèria de matrícula i polítiques d’admissions. 

En darrera instància, l’elecció d’escola només generarà els beneficis que se n’esperen si aquesta elecció és real, rellevant i significativa –quan els pares puguin triar un aspecte important de l’educació dels seus fills, com ara l’orientació pedagògica que s’utilitzi en el seu ensenyament. L’elecció escolar en si no garanteix ni perjudica la qualitat de l’educació. El que és realment important són les polítiques intel·ligents que maximitzen els beneficis de l’elecció i alhora en minimitzen els riscos, i que estableixen un marc igualitari per a tots els proveïdors per tal de contribuir a optimitzar el sistema escolar.

Pauline Givord és analista de PISA de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE), encarregada de la creació del SSP Lab, unitat d’R+D del Institut National de la Statistique et des Etudes Economiques (INSEE) de França. Andreas Schleicher és director d’Educació i Competències, i assessor especial de política educativa de la Secretaria General de l’OCDE a París.

Referències

OCDE (2019): Balancing School Choice and Equity: An International Perspective Based on Pisa. París: OECD Publishing. DOI: https://dx.doi.org/10.1787/2592c974-en [Data d’accés: 26 de juny de 2019]