En un àmbit més general, la governança pot referir-se a les teories abstractes de la coordinació social, però sovint es refereix més específicament a les noves teories i pràctiques de govern i els dilemes que han creat. Aquestes noves teories, pràctiques i dilemes posen menys èmfasi que les anteriors en la jerarquia i l’Estat, i posen més èmfasi en els mercats i en les xarxes. Les noves teories, pràctiques i dilemes de la governança es combinen en activitat concreta. Les teories inspiren les persones a actuar de manera que ajudin a donar lloc a noves pràctiques i dilemes. Les pràctiques creen dilemes i fomenten els esforços de comprendre-les en termes teòrics. Els dilemes requereixen d’una nova reflexió teòrica i d’activitat pràctica per tal de poder ser tractats adequadament.

La governança —com a teoria, pràctica i dilema— contrasta amb antics conceptes de l’Estat com a monolític i formal. Per començar, les teories de la governança acostumen a explorar la “caixa negra” de l’Estat. La teoria de xarxes polítiques, la teoria de l’elecció racional i la teoria interpretativa minen conceptes reificats de l’Estat com una entitat, interès o actor monolític. Aquestes teories se centren en els processos i les interaccions a través dels qual tot tipus d’interessos socials i actors es combinen per generar les polítiques, les pràctiques i els efectes que defineixen els patrons actuals de govern. A més, la relació entre l’Estat i la societat ha canviat significativament al llarg del segle xx. Les noves pràctiques de governança es troben que els actors polítics cada vegada estan més lligats per elements organitzats i mobilitzats de la societat. Cada cop més, els estats i les organitzacions internacionals comparteixen l’activitat de governar amb d’altres agents socials, incloses les empreses privades, les organitzacions no governamentals i els prestadors de serveis no lucratius. La nova relació entre l’estat i la societat admet una gran varietat, però es tracta d’un fenomen internacional. Les noves pràctiques de la governança s’estenen pel món desenvolupat i pel que encara està en via de desenvolupament, i destaquen en les estratègies per regular els fluxos transnacionals i governar els afers comuns globals. Finalment, els actuals problemes públics rarament encaixen de forma clara en les jurisdiccions de les agències concretes o, fins i tot, dels estats. La governança, doncs, planteja dilemes que requereixen noves estratègies de govern per tal d’ampliar les jurisdiccions, enllaçar persones de diversos nivells de govern i mobilitzar una gran varietat de stakeholders.

La governança fa veure els complexos processos i interaccions que constitueixen patrons de govern. Reemplaça l’enfocament en les institucions formals dels estats i dels governs amb el reconeixement de les activitats diverses que sovint desdibuixen la frontera entre estat i societat. La governança com a teoria, pràctica i dilema assenyala fenòmens que són híbrids i multijurisdiccionals amb diversos stakeholders que es reuneixen en xarxes.

Moltes de les idees, les activitats i els dissenys de la governança semblen poc convencional. Una característica distintiva de la nova governança és que combina les disposicions administratives instaurades amb les característiques del mercat. Les propostes disposicions de la governança sovint són pràctiques híbrides, que combinen els sistemes administratius amb els mecanismes del mercat i de les organitzacions no lucratives. S’estan desenvolupant noves formes mixtes publicoprivades i totalment privades de regulació. Per exemple, la reforma de l’escola sovint combina antigues disposicions administratives (els districtes escolars, els ministeris d’educació) amb estratègies quasi de mercat que pretenen oferir als pares més opcions (escoles xàrter, sistemes de bons...).

Un altre tret distintiu de la governança és el seu caràcter multijurisdiccional i sovint transnacional. Els models de governança actuals combinen persones i institucions de diferents sectors polítics i nivells de govern (local, regional, nacional i internacional). En són alguns exemples les diverses iniciatives per regular les normes en matèria de seguretat alimentària. Les normes internacionals en aquest àmbit poden estar fixades a Roma pel Codex Alimentarius, un organisme conjunt de l’Organització Mundial de la Salut i l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació, però si els Estats Units importen peix de la Xina, es pressuposa que els funcionaris xineses vetllen pel compliment d’aquestes normes a escala nacional i local. La pràctica de regular la seguretat alimentària funciona de manera simultània a escala internacional, nacional i local.

Una tercera característica distintiva de la governança és la gamma cada vegada més àmplia i diversa de stakeholders. Ja fa molt temps que grups d’interès de diferents tipus són presents en els processos polítics. Tanmateix, una varietat creixent d’organitzacions no governamentals s’estan convertint en participants actives en l’acció de govern. Un dels motius d’aquesta proliferació de stakeholders és l’eclosió dels grups de pressió durant el darrer terç del segle xx. Una altra raó és l’ús creixent de terceres organitzacions en la prestació dels serveis estatals. Es podria dir, encara, que un altre motiu és l’augment del nombre de filantrops i d’organitzacions filantròpiques, uns col·lectius que estan adquirint tanta importància com la que van tenir al segle xix. Per exemple, la Gates Foundation ha organitzat una iniciativa multiciutadana per reformar els districtes escolars urbans i ha impulsat una enorme campanya a favor de la sanitat pública en països en via de desenvolupament. La gamma creixent de stakeholders ha portat a l’aparició i la promoció activa de noves pràctiques i dissenys institucionals, entre elles la col·laboració publicoprivada i la governança col·laborativa.

Encara una altra característica distintiva de la governança reflecteix i respon al fet que l’acció de governar és un fenomen cada cop més híbrid, multijurisdiccional i plural. Els acadèmics han cridat l’atenció sobre la manera com les estructures de govern, els diferents nivells de governança i els múltiples stakeholders es relacionen entre si en xarxes. Els científics ambientals han demostrat que les àrees naturals com les conques hidrogràfiques o els estuaris són regulats sovint per xarxes de stakeholders i organismes governamentals. Els estudiosos de la política urbana han cridat l’atenció sobre la forma com les àrees urbanes, suburbanes i d’extraradi s’organitzen en xarxes regionals més àmplies. Els experts en relacions internacionals han assenyalat la importància creixent de les xarxes interministerials com a forma de governar els béns comuns o dominis públics globals. Més recentment, els responsables polítics, sovint influïts per les teories de les ciències socials, han començat a promoure activament les xarxes, amb la creença que ofereixen un disseny institucional únic i adequat per lidiar amb la nova governança. La governança conjunta i tots els enfocaments de govern estan molt estesos en estats com Austràlia i el Regne Unit, en sectors polítics com la Seguretat Nacional i en iniciatives transnacionals i internacionals per resoldre problemes com els estats en fallida.

Així, doncs, el concepte de governança fa atenció a les teories, les pràctiques i els dilemes relacionats amb el reconeixement del grau en què els processos de govern son híbrids i multijurisdiccionals, en vincular en xarxes complexes múltiples stakeholders. Certament, The Sage Handbook of Governance se centra en:

• Les noves teories de coordinació que han cridat l’atenció sobre la presència o les possibilitats dels mercats i les xarxes com a mitjans de coordinació.
• Les noves pràctiques de govern que han sorgit des dels anys setanta, especialment el creixement evident dels mercats i de les xarxes.
• Els dilemes derivats de gestionar i reformar models de govern híbrids que combinen aspectes de mercat, xarxes i jerarquia.