Fa unes quantes setmanes, en un curs que vaig impartir a polítics i alts directius de diferents països llatinoamericans, es va plantejar el problema recurrent de si els càrrecs de l’alta direcció pública s’havien de cobrir d’acord amb criteris polítics, amb raons professionals o amb sistemes mixtos. Com és habitual en l’entorn d’aquells països, tots els assistents es van inclinar, sens dubte, per la primera opció. Quan els vaig indicar que també passava el mateix a l’Estat espanyol, els va semblar que això avalava la seva opció. Però quan els vaig fer notar que no succeïa el mateix a la majoria dels països desenvolupats i en algun altre país com Xile, van quedar perplexos. No ho sabien, ni s’ho havien plantejat mai. «No es preocupin –vaig concloure–; vostès han heretat una “cultura política” clientelar i de cacic, pròpia dels països llatins: els “hem contaminat”.» I així els va a tots aquests països, atès que el que és “públic” no és “de tots”, sinó que és objecte d’apropiació per “una part”, la que governa temporalment.

L’articulació d’un espai directiu professional en el sector públic és, en efecte, una configuració institucional que, amb més o menys encert, han anat resolent bona part de les democràcies avançades, com també alguns països en via de desenvolupament. Sorprèn, però, que a l’Estat espanyol aquest espai directiu es continuï cobrint d’acord amb criteris polítics. La “metafísica de la confiança política” a què es referia Francisco Longo domina –amb molt poques excepcions– tot el sistema de provisió (i cessament) de les estructures directives en les nostres organitzacions públiques.

Per comprendre aquest fenomen, podem esguardar cap al passat, sense necessitat de recórrer a les lectures costumistes de Larra, Galdós o Gil de Zárate ni a la figura del “cessant”, sinó que n’hi ha prou a comprendre que el nostre subdesenvolupament institucional en aquesta matèria ve de lluny i, el que és pitjor, és molt difícil de desterrar, perquè a fi de comptes és un problema relacionat essencialment amb la baixa qualitat institucional o, si es vol, amb una tendència natural de la “vella política” a concebre l’Administració pública com a botí que s’ha de repartir entre els acòlits i els parents.

El problema –no li donem més voltes– té una naturalesa exquisidament política i una arrel clara de patologia cultural, si no de relativisme moral o, fins i tot, de corrupció. A les societats llatines, molt allunyades dels pressupòsits conceptuals en què es va formar la mentalitat capitalista d’empremta luterana o calvinista, el mèrit o el desenvolupament professional són vistos amb molt de recel o amb distància, perquè sempre és més pràctic recórrer al favor o a l’amistat, o bé a l’adscripció partitocràtica, en aquells casos què es vol obtenir un càrrec de responsabilitat en el sector públic. Els pressupòsits de “lliure concurrència” –en aquells casos en què es donen– són més formals que reals.

S’intueix (atès que no hi ha estudis empírics sobre el tema) que el cost d’aquest sistema d’amateurisme forçat en l’exercici de les responsabilitats públiques és molt elevat. La continuïtat s’interromp amb els canvis successius de govern o de persones, el coneixement es malbarata una vegada i una altra, les polítiques públiques s’ordeixen i es desfan constantment com el vestit de Penèlope, i l’adaptació de les noves estructures directives té uns costos prolongats en el temps i, a vegades, ni tan sols s’assoleix en el transcurs d’un mandat. Molts directius públics a l’Estat espanyol són nomenats sense que tinguin els coneixements ni les competències necessaris per acomplir les seves funcions, amb l’únic aval de la “confiança”. Però el pitjor és que, quan cessen en els seus càrrecs, molt pocs han portat a terme una gestió d’èxit i també són pocs els qui han desenvolupat unes competències professionals que es valorin al mercat. I, amb els canvis successius, s’ha de començar de nou. El procés és molt semblant a la “reinvenció permanent de l’aigua calenta”, si bé aquí el problema és l’elevada factura política i econòmica que en paga la societat.

No obstant això, la política, la vella política, es resisteix aferrissadament a deixar determinats espais directius a mans de professionals de la direcció pública. Confon i barreja, de manera desordenada, política i gestió. Creu que fer política és tan sols envoltar-se d’afalagadors, d’aduladors o, fins i tot, de “llagoters”, i, en casos extrems, “beneficiar els nostres”. Esquiva el sentit de responsabilitat que ha d’impregnar el fet de governar una institució (que és de tothom i per a tothom) amb la pobra concepció que les institucions existeixen per ser “ocupades pels nostres” i, si és possible, per repartir prebendes. I, quan el pensament institucional és feble, com recordava Heclo, la pèrdua de legitimitat de les institucions davant de la ciutadania creix exponencialment. No ha de sorprendre, doncs, que la tercera preocupació dels ciutadans espanyols, després de l’atur i de la situació econòmica, siguin els partits polítics.

En aquest context de baixa cultura institucional, no ens hem d’enganyar: la direcció pública professional –com he pogut comprovar empíricament en moltes ocasions– no té cap mena de predicament entre “la vella política”. Així doncs, hem de “llançar la tovallola” i reconèixer que la institucionalització d’aquest espai directiu professional és inviable en aquest país?

Decididament, no. En un marc de crisi fiscal de la gravetat i la magnitud com la que estem patint, les institucions acompleixen un paper de primer ordre i importància per assentar les bases del desenvolupament econòmic i social. L’informe Transforma España de la fundació Everis ho recordava no fa gaire. La política, la nova política o la renovada, ha d’entendre que, si vol superar els nombrosos reptes que se li plantegen, necessita urgentment unes estructures de directius professionals que siguin capaços d’impulsar un ventall ampli de reformes estructurals i de mesures d’innovació. Aquestes estructures directives s’han de fonamentar en els principis de concurrència, competència professional i responsabilitat per la gestió. El sector públic, sobretot en aquests moments crítics, ha d’estar dirigit per polítics responsables, per directius públics professionals que tinguin l’excel·lència com a guia d’actuació i per empleats públics competents, amb un alt sentit de pertinença institucional.

I, per aconseguir aquest canvi d’escenari, cal –tal com diu Nye– un lideratge contextual evident, més necessari encara en temps de crisi i d’incertesa. Es requereixen uns polítics amb visió estratègica i amb un alt sentit institucional. Cal apostar –com han assenyalat Recoder i Joly– per una nova forma de fer política que cerqui l’alineació estratègica entre la política i la direcció executiva. El directiu públic no ha de ser “dels nostres”, sinó participar amb els seus instruments professionals i amb lleialtat institucional en “un projecte de govern”. Cal eliminar els antics vicis i les patologies que pateix el nostre sector públic, reforçar els valors públics i l’ètica pública. I aquesta és una labor hercúlia i de llarg recorregit. Però cal començar a fer-la algun dia, i com més aviat millor. El temps hi juga en contra.

No deixa de fer una mica de vergonya que, a la segona dècada del segle xxi, un país que es considera desenvolupat com l’Estat espanyol continuï atrapat en el bucle del clientelisme i de la societat del favor. Ara fa gairebé dues dècades que Douglass C. North, Premi Nobel d’Economia, contraposava el desenvolupament institucional d’Anglaterra amb el de l’Estat espanyol i denunciava que en aquest país, a diferència d’aquell, les relacions personals continuaven essent la clau de gran part de l’intercanvi polític i econòmic. Avui dia, les institucions són fonamentals per donar confiança i assentar les bases d’un canvi real i no aparent. La direcció pública professional té, objectivament, un recorregut molt ampli a l’Estat espanyol, sempre que la política sigui capaç de captar-ne el valor afegit, llevat que “la vella política” s’encastelli –un fet que no s’ha de descartar de cap manera– i que el país vagi perdent progressivament posicions en els rànquings anuals de desenvolupament fins a acabar enfonsat, més d’hora o més tard, a l’infern de la insignificança. Si això succeeix, si arruïnen el nostre futur i el de les properes generacions, algú –la “vella política” i els qui la representen– n’haurà de respondre.