Durant les darreres setmanes Europa ha assistit als penúltims esdeveniments relacionats amb una crisi que semblava que havia arribat a la fi. Després de la crisi dels mercats financers va arribar la crisi econòmica i, al darrere, sense solució de continuïtat assistim a una crisi fiscal que ha sacsejat sobretot els països de l’anomenada zona euro.

La contínua reducció dels ingressos públics, sumada a l’augment de la despesa a causa, d’una banda, de l’entrada en funcionament dels estabilitzadors automàtics del cicle pressupostari i, de l’altra, al conjunt de polítiques keynesianes introduïdes per bona part dels estats europeus per fer front a l’estancament de la demanda i del consum intern, sembla que han conduït a una crisi fiscal de conseqüències encara desconegudes per a països com ara Irlanda, Portugal, Espanya i el Regne Unit.

Espanya s’enfronta a la crisi fiscal més important de la història recent. Per als qui pronosticaven que el pitjor ja havia passat, s’imposa la realitat dels números. Des de les administracions assistim atònits al que podríem batejar com el “cercle pervers” de les finances públiques: els ingressos corrents disminueixen, el deute públic augmenta, els costos financers tenen cada vegada més pes en el conjunt dels pressupostos públics, s’incrementa la quota de risc que exigeix el prestador i, amb aquesta, el nivell d’endeutament de les finances públiques.

El Decret llei 8/2010 és la resposta del Govern de l’Estat a l’exigència dels mercats financers internacionals, que reclamen mesures contundents d’intervenció en la despesa pública. Entre aquestes mesures hi ha la polèmica reducció dels sous dels empleats públics, i és en aquest entorn que em plantejo la pregunta següent: Quin valor té el directiu públic a Espanya?

N’hi ha molts que discuteixen sobre la legalitat, l’oportunitat i la justícia de la retallada salarial que afecta la major part dels empleats del sector públic: sindicats, associacions de professionals que formen part de les administracions públiques (Federació de Cossos de l’Administració de l’Estat, etc.) i partits polítics, entre d’altres.

Sense pretendre discutir si és o no és justa la famosa “tisorada” del 5 % en els salaris públics, ni si és la millor de les mesures per solucionar els problemes d’una Administració poc productiva, sí que sorprèn que ningú discuteixi la reducció salarial que s’ha imposat als alts càrrecs de totes les administracions públiques. Durant els dos darrers anys aquest col·lectiu no ha experimentat cap increment salarial i surt de l’ajust amb pèrdues de poder adquisitiu que se situen entre el 7 i el 10 %. No solament no es discuteix la mesura, sinó que hi ha moltes veus autoritzades que, des de l’oposició o des dels sindicats, reclamen a aquest col·lectiu un esforç més gran. El discurs sol seguir la línia argumental de la progressivitat, és a dir, que s’ajustin més els qui guanyen més, però també sol amagar un recel generalitzat sobre un col·lectiu que es considera poc professional i molt polititzat.

Vegem tan sols algunes dades per ajudar-nos a entendre més bé com és de pervers i de perillós aquest discurs sobre els alts càrrecs.

Pel que fa a la primera part de l’argument, que apel·la a la progressivitat de les mesures d’ajust, l’anomenat “ventall salarial” —ràtio que calcula la diferència entre el salari de l’empleat que el té més baix i el de l’empleat que el té més alt en una mateixa organització— té una mitjana d’1 a 17 en el sector privat. En l’Administració general de l’Estat, aquesta mateixa ràtio és d’1 a 7, mentre que en l’Administració local té una mitjana d’1 a 3.

Si les comparacions les fem en funció del preu per hora —relació que vincula la jornada laboral amb el salari—, les diferències entre el sector públic i el sector privat encara són més escandaloses, i es pot donar el cas, en més d’una Administració, que el preu per hora d’un professional amb escassa qualificació iguali o superi el preu per hora dels directius d’aquella mateixa organització.

Un altre element a tenir en compte quan ens instal·lem en l’“equívoc” debat de la progressivitat és la “precària” relació contractual de molts alts càrrecs, que no tenen la protecció de l’ocupació estable de la resta de treballadors públics ni la compensació en cas d’acomiadament que perceben, no ja els seus homònims del sector privat, amb contractes d’alta direcció blindats en cas d’acomiadament, sinó la major part dels treballadors per compte d’altri.

La segona part de l’argument, que justificaria un esforç més gran dels alts càrrecs que no pas de la resta d’empleats públics, es basa en la seva escassa professionalització i la designació partint de criteris únicament polítics.

Sense negar que la confiança política hagi estat, durant molt de temps, l’únic criteri per accedir a determinats llocs directius dins de les organitzacions públiques, aquesta és una realitat que ha canviat molt durant els darrers quinze anys. Malgrat la debilitat institucional de la figura directiva, que en les nostres administracions encara continua sense estar dotada d’un estatut propi i diferenciat tres anys després de l’aprovació de l’Estatut bàsic de l’empleat públic (EBEP), la capacitat professional és cada vegada més el criteri en què els electes basen la configuració dels seus equips directius. La presència de més de sis-cents directius públics en el darrer Congrés Català de Gestió Pública, que va discutir durant dos dies sobre temes rellevants relacionats amb la gestió pública professional, n’és una bona prova.

Citant el professor Koldo Echebarria, la crisi fiscal més dura de la història de la democràcia espanyola es pot combatre només amb mesures d’ajust conjunturals o amb un paquet de mesures d’ajust i un pla de reformes estructurals que assegurin la sostenibilitat de les polítiques públiques.

Un directiu és qui té la responsabilitat d’establir objectius, organitzar recursos, motivar el seu equip i comunicar-s’hi, desenvolupar les capacitats dels seus col·laboradors i mesurar els resultats de l’organització. Sense bons directius, difícilment podrem avançar en la racionalització i en la sostenibilitat d’un sistema públic compromès amb tots els ciutadans. És hora de reconèixer el valor dels professionals de la direcció pública i de fer aquesta tasca més atractiva, en termes salarials i de reconeixement, per als més bons i més capaços, perquè només així podrem encarar amb solvència els reptes als quals ens enfrontarem com a societat durant els anys vinents.