Ara fa trenta anys, vaig fer una conferència aquí mateix que, encara que tenia un títol poc compromès, "El moment present", era, de fet, una crida al compromís polític, al compromís de servir Catalunya des de la política.

A la molta, molta, gent que havia estat fent país li arribava l’hora de fer política. Arribava l’hora que una manera de fer país també era (i just en aquell moment sobretot era) fer política.

Aquella crida meva del gener del 1975 va tenir un cert ressò. De crides a fer política (política contra la dictadura i en defensa de la democràcia i de les institucions i la identitat catalanes) n’hi van haver sempre des de 1939. Però el gener del 1975 tot això tenia un significat i una urgència particulars.

Potser ara comprenen per què he volgut tornar, al cap de trenta anys, a aquesta mateixa sala d’ESADE. Primer, per fer balanç. I el balanç és bo. El de la societat i el de la política. El dels uns i el dels altres. El de tothom: ningú no s'ha de sentir exclòs d'aquest balanç positiu que tots plegats afortunadament podem fer. El del país en general.

Algú pot dir (jo mateix ho dic) que no totes les nostres expectatives s’han assolit. En alguns aspectes estem decebuts. Jo mateix n’estic. I tots (jo el primer, puix que he estat president durant vint-i-tres anys), hem d’analitzar què és el que no hem fet prou bé. Però al capdavall, comptat i debatut, en termes generals tots ens podem congratular del balanç. És bo que ho fem, no siguem gasius en aquesta congratulació, perquè això ens dóna autoestima i confiança en les nostres possibilitats col·lectives.

Parlo de balanç en termes generals i molt breument, perquè sí que és veritat que un dia hauré de fer un balanç d’aquests trenta anys en un triple marc (personal, de Convergència Democràtica de Catalunya i de país) i el faré. Però avui no és d’això, de què els vull parlar, sinó del present i del futur.

Potser l’ordre lògic hauria estat l'invers del que faig: primer, un balanç molt a fons ‘vaig dir això fa trenta anys, què he fet i què hem fet tots plegats d’aleshores ençà, com s’ha de valorar, és a dir, venir aquí mateix a retre comptes’ i, després, propostes per d’ara endavant. Però m’adono que tinc el cap més girat cap al futur que cap al passat. I més preocupat per l’estat d’ànim del país, per les actituds de la gent, que per temes estrictament polítics o econòmics, perquè ja no em correspon fer-ho. Tot plegat em fa pensar que el que em disposo a dir pot resultar poc atractiu, ja els ho adverteixo. Poc excitant. I pot semblar poc actual, i en part serà poc actual i, de fet, és una voluntat meva que sigui poc actual.  

Naturalment que no faig aquesta conferència per dir això. La faig per explicar que, a parer meu, hi ha coses que ara s’han de fer, i que s’han de dir i que s’hi ha de reflexionar. El títol de la conferència és "Reflexions que ara toca fer". Coses que no són pròpiament polítiques, i que no són espectaculars, ni criden gaire l’atenció, i que tampoc no són d’efectes immediats (coses situades més en el camp de les idees, dels valors i de les actituds), però que acaben incidint molt en la política, en l’economia i, sobretot, en el conjunt de la societat i del país. I que, si això no es treballa bé, el país s’encallarà. El país s’encallarà. El país s'encallarà si segons quines coses no es resolen bé, i no només polítiques. I perdrà confiança. Doncs bé, a dir, i fins i tot a fer, alguna d’aquestes coses potser sí que hi puc contribuir.

La Catalunya d’avui és fruit (a part de tota la seva trajectòria històrica de segles) de tot el procés de catalanisme, de la Guerra Civil i de les seves conseqüències. Del llarg i penós període de la dictadura, però també del seu esforç de supervivència en tots els sentits, un esforç notable. De l’evolució de les idees i també de la realitat social, demogràfica i econòmica dels darrers setanta o vuitanta anys. De tot el procés pròpiament català, però també espanyol, de restauració democràtica, del restabliment de la Generalitat, de més de 23 anys de Govern nacionalista i de canvis profunds durant els darrers anys a Catalunya, però també a tot Europa.

Després de tot això, Catalunya viu un moment particular. Viu una situació política diferent. La viu diferent a Catalunya mateix, però també a Espanya, i en el marc d’una evolució general europea problemàtica. Viu sota els efectes tecnològics, revolucionaris i econòmics de la globalització. S’enfronta a un repte potentíssim que pot afectar molt el seu model social i encara més la seva identitat com a país: la immigració. Viu en un marc d’idees i de sensibilitats canviants. Tot plegat configura un moment extremadament decisiu i complicat. Probablement ple de promeses ‘jo vull creure que ple de promeses, jo crec que ple de promeses’, però també ple de riscos. Perquè som un país petit, amb poder polític insuficient i, per tant, poc protegit. Per exemple, se’ns fa molt difícil actuar prou eficaçment amb el tema de la immigració. O bé evitar l’espoli econòmic a què estem sotmesos.

En canvi, malgrat tot això, tot el segle xx i també el xix són testimonis d’una creativitat i d’un reeixir dels catalans excepcionals. A Catalunya hi ha un fons de creativitat i una consistència que han fet possible un desenvolupament important, cultural, econòmic i social, i que, més enllà d’això, han fet possible que produís un model de país positiu. De fet, som un país d’èxit. No tindríem els problemes polítics que tenim, ni seríem objecte de tanta vigilància ni rebríem tanta immigració si com a economia i com a societat fóssim un fracàs.

Seria temerari voler-nos amagar tot el risc que correm. Però no tindria sentit que renunciéssim a l’altra cara de la moneda. És a dir, a l’autoestima a la qual tenim dret i, consegüentment, a la confiança i l’ambició. I que no hi poséssim l’accent. Però tot plegat pot sortir bé amb la condició que el país tingui bones idees, valors sòlids i actituds positives i dinàmiques.

Ara bé, per donar aquesta resposta, ens cal posar al dia els nostres instruments intel·lectuals i els nostres valors, la nostra escala de valors, la nostra manera de veure i sentir la nostra societat i el nostre país. Perquè el pensament dominant actualment a Catalunya no és idoni per donar aquesta resposta.

No ho és, entre altres coses, perquè no prioritza Catalunya, perquè no és el resultat d’un esforç original i propi, i perquè és fruit d’una concepció light del país i de la societat. I de la persona.

L’actual pensament dominant i políticament correcte que hi ha a Catalunya no ens salvarà. Ni ens projectarà. Ni evitarà que ens encallem.

Davant dels reptes que ha d’afrontar Catalunya, com qualsevol país immers en la globalització econòmica, els fluxos migratoris i el desenvolupament vertiginós de la tecnologia en tots els camps, no hi haurà una societat amb els valors i les actituds adequades, perquè aquesta societat està segrestada per les estratègies teatrals que exigeix el joc social de quedar bé amb tothom i no perdre emocionalment el valor de les utopies.

D'aquí ve el grau molt alt d’insinceritat que hi ha en el nostre món polític, sobretot, però també mediàtic, i, fins i tot, de vegades, acadèmic. Es diuen coses i es proclamen coses en les quals no es creu. O que es creu el contrari del que es diu. I del que es fa.

Això passa en temes del tot determinants del nostre futur, en temes en els quals ens juguem el futur: en ensenyament, en immigració, en política de família, en medi ambient, en temes de solidaritat, en política energètica, fins i tot, en política d’habitatge, etc. Hi ha massa ficció en el discurs i l’actuació públiques. I massa condicionaments, massa pressió, massa por a dir el que es pensa.

Potser el que acabo de dir li sembla exagerat, a algú. Ja m’agradaria que el meu discurs escandalitzés algú. Alguns. Molts. I millor seria encara que s’hi interroguessin. Em temo que això no passarà, però arribarà un dia que ho haurem de fer, perquè, si no, contribuirem al fracàs col·lectiu. Amb la ficció no es pot anar endavant.

Entendran fàcilment el que vull dir amb un exemple real. Ve un polític molt important i diu, en privat: "Si no frenem el moviment ecologista, el país s’encallarà" (més exactament diu "aquests ecologistes estan encallant el país"). Però es dóna el cas que aquest polític, i els seus, han estat estimulant tota mena de protestes i plataformes ecologistes contra gairebé tot: carreteres, línies elèctriques, parcs eòlics, abocadors, obres de regadius, pistes d’esquí, polígons industrials o qualsevol fabriqueta, etc. I encara ara, de vegades, ho estimulen. Aquest polític no diu en públic el que diu en privat. Ni hi actua conseqüentment.

Això és el pa nostre de cada dia. Passa cada dos per tres. Amb gent que et quedes parat. I és això el que hem de combatre.

Ha de ser un pensament polític. Polític en el sentit ampli de 'societat'. Per tant, també econòmic, històric, cultural, social, etc. Però que desemboqui en la política; tot, finalment, ha de desembocar en la política.

Val a dir que això és així perquè la crítica contra qualsevol afirmació no del tot políticament correcta és immediata i fulminant. Jo ho he experimentat moltíssimes vegades. Per exemple, cada cop que deia que les administracions i els mestres tenen una responsabilitat gran en l’ensenyament i la formació de nens i joves, però que hi ha una responsabilitat molt gran i indefugible dels pares era objecte d’una crítica molt dura des de sectors polítics, mediàtics i, de vegades, sindicals. Per això, quan ara fa poc vaig voler de nou recordar la responsabilitat dels pares, ho vaig fer citant literalment una frase de Saramago que ho diu. Com que Saramago, a part de Premi Nobel, és molt d’esquerres i havia estat comunista stalinista, ningú no va piular. Jo he hagut d’utilitzar molts cops aquest estratagema en parlar d'ensenyament, de medi ambient, de política de població, de política de natalitat, de família, etc.

És mal senyal, per a mi i per a la societat, haver de recórrer a aquest estratagema. Vol dir que el pensament únic políticament correcte ofega massa. Per experiència sé que pot arribar a ofegar, fins i tot, l’acció de Govern.

Són molts els temes concrets sobre els quals ha de treballar aquest pensament que Catalunya ha d'elaborar. Temes molt pràctics o temes més teòrics. Els temes teòrics a la llarga tenen una implacable eficàcia.

Entre aquests temes més teòrics vull dedicar unes paraules al dels drets individuals i col·lectius.

Alguns dels problemes polítics que ara tenim, a Espanya i a Europa, es deuen, en part, al criteri dominant en el camp de la doctrina política i social, que valora molt accentuadament els drets individuals i poc els col·lectius. I que, en general, valora poc els deures. Això és així en gran part del pensament europeu, però encara és molt més fort a Catalunya. A cavall d’això, s’introdueix el concepte de desvinculació. Desvinculació vol dir que els individus no se senten vinculats a res que no siguin ells mateixos, a la seva realització personal, i encara en termes molt immediatistes. El sentit del bé comú i de la responsabilitat col·lectiva queden molt afeblits i la preocupació pel futur desapareix. A més, es tendeix a la supressió del que col·lectivament hi ha o hi pot haver entre l’Estat i la persona.

La persona esdevé només un subjecte individual de drets i deures jurídics i una receptora de serveis, desvinculada d’un context col·lectiu cultural, social i de relació humana.

Aleshores, la política deixa d’estar al servei de l’interès general i esdevé una tècnica d’oferta de serveis. El polític es converteix en un venedor de serveis, els programes ofereixen serveis, i el ciutadà esdevé simplement un consumidor de serveis.

Schmidt deia que desapareix la preocupació pel futur. En un manifest que ell i uns quants intel·lectuals i polítics alemanys van dirigir al poble alemany l’any 1992, Helmut Schmidt advertia el poble alemany del que en deia "la descàrrega del futur". La gent es descarregava del futur. No era cosa seva. Era una motxilla que es treien. Deia: "La negociació dels interessos de futur s’ha convertit en una amenaça per a l’existència". Això també passa aquí.

Tot això porta a parlar d’un altre concepte vital per a nosaltres: la identitat. Molt justament un escriptor català contrastava fa poc el concepte de ciutadania, basat en la igualtat de drets i deures com a única base de convivència, amb el d’identitat, en què considera necessari que també hi hagi sentit comunitari i voluntat de construir un patrimoni comú. Naturalment que la identitat no pot prescindir del joc de drets i deures, però hi afegeix un lligam de sentiment, de lleialtat col·lectiva i de solidaritat humana que li donen molt més pes i densitat que no pas quan només hi ha ciutadania, cas en què la reclamació dels drets és molt forta, però no tant, de bon tros, el compliment dels deures, perquè és molt més feble aquell substrat que deia de lleialtat i solidaritat.

Per cert, ha estat una pena que la redacció de la Constitució europea s’hagi produït en un moment en què homes com ‘en citaré dos d'especialment importants i estimats per mi’ H. Kohl i J. Delors ja no tenen la influència que tenien fa deu anys. Ells haurien pogut contrarestar la tendència estatalista i individualista que ara domina. Vegin, per exemple, el que deia fa pocs dies l’excanceller Kohl: "La Unió Europea no és una simple associació de ciutadans, sinó una associació de països que respecten totes les identitats". I reclamava el dret a ser (situat a Alemanya, és clar), a més d’alemanys i europeus, bavaresos". Va dir "bavaresos" com podia haver dit una altra cosa.

En un país com el nostre, això (la cohesió, el sentiment col·lectiu, la voluntat que hi hagi una comunitat real), s'ha de reforçar constantment. I un generador molt important de la cohesió, alhora que una manera de donar resposta al joc de drets i deures, és el que se’n diu l’Estat del benestar, que s’ha aplicat intensament des de la transició democràtica, i, a Catalunya, sobretot des de la restauració de la Generalitat. Però aquest és un tema que arreu d'Europa reclama un debat franc i que a Catalunya forçosament tindrà unes característiques pròpies.

L’Estat del benestar no és tan sols un conjunt de serveis i de mesures al servei dels ciutadans: al servei de la seva salut, de la seva formació, del seu habitatge, o serveis de protecció davant de la vellesa o la discapacitat, de garantia d’un bon ensenyament, etc. (No és només allò que dèiem que el polític va fent de corredor, de venedor, i va oferint serveis un darrere de l'altre.) És això, però també és tota una concepció social. Fins i tot, és tota una concepció de la persona. En realitat, l’Estat del benestar no és altra cosa que aplicar valors humanistes a l’organització de la societat (i de rebot de l’economia), uns valors en els quals la persona és prioritària. A més, a Catalunya, l'Estat del benestar també respon a la necessitat de cohesionar un país divers i sotmès a pressió.

Ara bé, tot això planteja problemes de sostenibilitat. D'entrada, de sostenibilitat des del punt de vista econòmic. És el tema de les reformes socials sobre les quals ara es parla tant, a Europa. Per exemple, de les reformes socials que està fent Alemanya. Personalment crec que a Espanya i a Catalunya hi ha més marge per mantenir i millorar encara l’Estat del benestar que a altres països europeus. Potser és que sóc un optimista incorregible i que hi ajuda la meva propensió de sempre a ésser antimaltusià, i, en el nostre cas, a creure que durant un cert temps continuarem tenint un creixement superior a l’europeu. Però també hi ajuda, sens dubte, la necessitat que tenim de continuar creant cohesió social.

Ara bé, també hi ha un problema de sostenibilitat des del punt de vista dels valors personals i cívics. En principi, l’Estat del benestar hauria de millorar no solament la condició social de la gent, sinó també la seva condició cívica. No és un tema menor. Es tracta d’evitar, com diuen ja els escandinaus (ara m'he de tornar a referir a algú que no sigui gaire discutible. Allò que dèiem: la síndrome Saramago), que l’Estat del benestar acabi esmussant el sentit de responsabilitat de la gent. I justament la societat que hem de construir des d’ara és el contrari d’això: ha de tenir com a objectiu prioritari estimular el sentit de responsabilitat de la gent. Ara s’ha d’anar a allò que ells, els escandinaus i Tony Blair, en diuen la societat responsable. 

I posats a parlar de l’Estat del benestar és bo recordar el que ja a molts països d’Europa s’accepta, però encara no aquí, per raons ideològiques i, en part, històriques: que sense famílies sòlides l’Estat del benestar entrarà en crisi. I el progrés general del país se’n ressentirà. Per això hi ha qui diu ‘i jo també’ que prioritzar una bona política de família és fer una política de progrés i que no fer-ho és reaccionari. És a dir, no promocionar la família és anar en contra del progrés general i la cohesió social. Sembla que vulguem amagar la família, perquè no fa pels nous temps. Però la família és el motor de la construcció social. La família és la principal infraestructura de la societat. Per això un dels objectius polítics ara a Catalunya ha de ser que la legislació espanyola, més decisiva en això que la catalana, però també la nostra, i sobretot un finançament menys asfixiant, ens permetin reforçar molt la política de suport a la família.

Forma part també d’allò que dóna consistència a un país tot el que fa referència a l'ensenyament i la formació. D'entrada, perquè són un instrument primordial de promoció personal, i tinguin ben present que la possibilitat de promoció personal i familiar és un ingredient bàsic de cohesió i d’esperit de col·lectivitat, a part de ser també un factor primordial del progrés general d’un país. Per això m’hi refereixo, però també perquè l’ensenyament és un dels aspectes en què a Catalunya el pensament políticament correcte ha causat més desconcert. I en què el doble llenguatge que abans esmentava és més freqüent. Durant un cert temps, modernitat equivalia a experimentar en el camp pedagògic per superar la rigidesa excessiva que efectivament havia estat l’eix de l’educació en l’etapa de la dictadura. La reacció ens va dur a confondre els mètodes amb els continguts. La disciplina i la dinàmica de l’esforç van ser rebutjades de pla.

L’experimentació pedagògica ha potenciat la creativitat i la iniciativa i ha tingut altres efectes positius, però ens hem allunyat de valors imprescindibles per tirar endavant qualsevol projecte, no ja pedagògic, sinó de vida, com ara la moral de l’esforç, la jerarquia, la responsabilitat. Això ha tingut efectes negatius en l’ensenyament i de retruc en la societat. Ningú o quasi ningú durant anys s’ha atrevit a desafiar la crítica de vegades frontal, altres cops sarcàstica, però sempre duríssima, que qualsevol discrepància en el pensament pedagògic dominant ha desencadenat.

Tot això ha contribuït a un desconcert que ha perjudicat seriosament la formació de les generacions joves i finalment la solidesa de la mentalitat col·lectiva.

S’han de millorar coses en la nostra política d’ensenyament, i jo ho sé més que ningú i me'n puc sentir responsable, fins i tot, o me n'he de sentir responsable. Però no tornem a buscar la sortida fàcil de només demanar més diners. Calen més diners, però el mateix informe PISA, del qual se n'ha parlat tant, diu que pels diners que Espanya (a Catalunya això segurament també és veritat) inverteix en ensenyament els resultats haurien de ser millors. Això no ha estat objecte de cap titular. Per tant, hi ha alguna cosa més que no va bé, i amb tota seguretat unes lleis que s’han de canviar, que he de fer constar honestament que en el seu moment CiU també va votar, i una mentalitat (la que abans he descrit de poca moral de l’esforç, rebuig de la jerarquia, etc).

M’he referit abans de passada al tema mediambiental, amb aquell polític model d'insinceritat i, d'altra banda, un exemple tan i tan freqüent. És un dels temes estrella de la nostra societat. Respon a una sana i necessària reacció contra els abusos i la inconsciència a què havia d’arribar la nostra societat. Només cal recordar el desastre ecològic i humà que hi ha hagut als antics països comunistes, on el productivisme extrem conduit sense exigència tècnica i sense el fre de l’opinió pública i de l’exercici democràtic va dur a una situació catastròfica per a comprendre fins a quin punt la reacció ecologista era necessària. Però sense anar tan lluny sabem que també aquí s’havia arribat a situacions alarmants. A grans disbarats. A grans disbarats fins fa ben poc, potser encara n'hi ha algun. Per tant, calia una forta reacció de signe ecologista. Però amb el temps aquest moviment ha produït una ideologia extremadament radical i s’ha arribat a uns plantejaments que ni són racionals ni són coherents i que han esdevingut, en molts aspectes i en molts casos, negatius. Que com deia aquell polític, des de la seva insinceritat a la qual abans m’he referit, frenen perillosament el país. Però aquests excessos són aplaudits i estimulats per partits polítics i per molts mitjans de comunicació amb un apassionament i una capacitat de pressió impressionants. I com ja he explicat abans, sovint amb molta insinceritat, amb esperit manipulador. Tot això fa necessari tenir la valentia de separar el gra de la palla en el moviment mediambientalista, és a dir, promoure una política mediambiental eficaç i racional però no fonamentalista ni, tampoc, utilitzada com a arma de desgast polític. (I jo tinc el goig de poder dir això tot recordant, que el meu govern va complir amb escreix els terminis que la UE ens havia posat per al compliment de la política de depuració d’aigües i que fou el primer de tot l’Estat a crear el departament de Medi Ambient.

És del tot necessari que en una repassada com aquesta de temes bàsics per a la necessària renovació del nostre pensament de país, parlar de la immigració. Per dos motius principals.

Primer, perquè és evident que representa un repte extraordinari per la nostra identitat, per la nostra cohesió i per la nostra convivència. També respon a dos fets objectius de gran magnitud, que són: el desequilibri demogràfic, econòmic i de desenvolupament que hi ha en el món i les necessitats laborals de Catalunya i en general de tot Europa. És un fenomen de molta transcendència que, fins i tot en països grans amb estat propi i amb tota mena de recursos, els costa molt manejar-lo bé.

Què hem de fer? En els temes de població i d’immigració Catalunya ha treballat sempre en termes d’integració, vertebració i identitat. Identitat en termes no només de passat sinó de projecte i de futur.

D'altra banda, sempre hem subratllat el valor capital de la cohesió, de la convivència i de la promoció de les persones i de les famílies, és a dir, els aspectes profundament humans del tema.

Cal seguir treballant en aquests conceptes tenint present que han aparegut fets nous, d'una extrema importància: noves immigracions, sobretot, i inquietud social cada cop més alta. I conceptes que poden representar un risc per a Catalunya en tant que poble i nació, com ara multiculturalitat, relativisme radical, etc. I en tot això, i és el segon motiu pel qual referir-s’hi, s’obren perspectives molt preocupants a través d’un pensament políticament correcte molt orientat de fet cap a la dimissió col·lectiva. Amb un grau molt alt d’allò que n’he dit el doble llenguatge i de capacitat de pressió política i mediàtica.

En el fons de bona part del que estic denunciant glateix una actitud antisistema, alimentada per diverses sensibilitats i diversos corrents de pensament. Una actitud antisistema pot ser bona o convenient, però a condició que sigui capaç de formular una proposta.

Però el mal és també que, per por o per ganes de quedar bé no se sap ben bé amb qui, aquestes actituds antisistema reben suports inversemblants, com el que durant molt de temps ha rebut el moviment okupa per part de gent de molt alta responsabilitat política.

Hi ha moltes coses defensables en la crítica al sistema, però fins avui el moviment no ha reeixit a transcendir el camp de la transgressió sense proposta. I això el fa més distorsionador que eficaç. Actua més com a fre que com a motor.

Tot això que he estat comentant, és a dir, la moral de la desvinculació, l’encongiment i la por davant dels grans problemes, la moral del no-esforç, la insinceritat, la renúncia a no preocupar-se del futur, el desànim davant dels grans reptes, tot això ha portat a una crisi del sentit de responsabilitat, tan personal com col·lectiva. Hi ha una crisi fonda del concepte del bé comú, hi ha una dificultat gran, com deia, per plantejar temes crucials de futur. Compta només el present. Hi ha una hipertròfia de reclamació de drets i un rebuig, un passar d’esquitllentes pel que fa als deures, és a dir, a la contribució de l’interès general. Tot això posa en perill des de l’Estat del benestar fins al futur de les noves generacions o el paper d’Europa al món, perquè val a dir que molts dels problemes que plantejo no són pas exclusivament catalans ‘però a nosaltres ens fan més mal, perquè som un país més fràgil que França o Alemanya’, sinó que es donen a molts països d’Europa.            

Cal, per tant, una pedagogia de la responsabilitat. Cal reforçar la moral de la responsabilitat i cal combatre la moral de la desvinculació, és a dir, del no sentir-se vinculat a res. No sentir-se deutor de res. No sentir-se obligat a res, excepte envers un mateix.

Una societat amb un sentit del bé comú molt afeblit no pot anar bé. Sense això es va creant una societat en constant protesta, insatisfeta, fins i tot la que viu en un marc de benestar. Amb més elements materials i més bon posicionament social que mai. Que fins i tot té qualitats ben positives. I amb més formació. Però que, a causa d’aquestes mancances, ni les persones ni la mateixa societat en treuran un bon profit.

Per tant, si algun objectiu val la pena que ara ens fixem és aquest, el de la societat responsable. Es parla de societat de benestar, i està bé. De societat de progrés. També està bé. De societat lúdica. Bé, segons com i fins a on. De societat opulenta. També bé, millor ser ric que ser pobre, també bé, segons i com, però el que realment necessitem és una societat responsable. L’educació en la responsabilitat amb totes les seves conseqüències ha de ser un objectiu molt principal de la nostra societat, des de l’escola fins als mitjans de comunicació, des del món intel·lectual fins al polític. I no ho fem.

No cal que insisteixi gaire en el paper que en tot això ha de tenir la societat civil.

És habitual dir que Catalunya té una societat civil consistent. I és veritat. Per altra banda sempre s’ha considerat que la societat civil catalana havia de tenir un paper especialment important a causa del dèficit de poder polític que té Catalunya. Però precisament per tot això cal que tingui clar el seu projecte de país, la seva cohesió, el seu lideratge, la seva ambició.

I per tant una cosa ha de tenir en compte la societat civil. Té el perill que de vegades defensi més interessos sectorials o particulars que no pas l’interès general. I és un perill lògic, perquè és molt diversa. Però precisament per això he dit fa un moment que cal que faci un esforç de definició del seu projecte de país i de societat i que consolidi la seva cohesió i el seu lideratge.

I també ha de tenir en compte una altra cosa: a l’hora de prendre segons quines decisions o de tirar endavant segons quins projectes, la societat civil no ho pot fer. Per exemple, sovint no pot decidir entre interessos contraposats.  Ho ha de fer la política organitzada. I potser ara em toca dir una cosa: que jo personalment em retiri de la política no vol dir que no segueixi considerant del tot necessari que tota la gent que calgui, i de la millor, s’hi dediqui.

Una altra cosa que tots hem de vetllar és l’estat d’ànim del país. Jo no sé si amb el meu discurs he ajudat a aixecar l'estat d'ànim del país o l'estic ensorrant; és prou crític amb algunes coses, a part que jo tinc una confiança i una fe en Catalunya inexhauribles ‘gràcies a Déu’ i, per tant, a mi no m'afecta el meu discurs, però potser afecta els altres. I era conscient del risc que corria fent-lo. Però vostès comprendran que parlar d’aquests temes en els termes que ho faig, que em valdrà més crítiques que elogis, només es pot fer si se’n veu molt la necessitat. I la necessitat hi és. Perquè ens ve a sobre un gran repte. El tenim al damunt. El discurs dominant avui a Catalunya no serveix per enfrontar-se amb aquest gran repte. Si es té un esperit combatiu (que el tinc) i si es creu que realment es poden crear un pensament i una moral que ens puguin de debò fer anar endavant (que ho crec). Simplement, si es creu en el país (que hi crec), val la pena de fer aquest discurs.

En els seus darrers discursos com a president de la República Federal alemanya, Johannes Rau ha insistit que un dels problemes que ara té al seu país és la Stimmung, l’estat d’ànim, que segons ell no és prou bo. Un bon estat d’ànim és necessari perquè un país vagi cap endavant.

Durant una pila d’anys l’estat d’ànim català ha estat en general bo. Però ara hem de preguntar-nos si ho seguirà sent o no.

D’antuvi crec que ara hi ha un punt d’inseguretat, d’interrogació i d’inquietud. En alguns sectors a això hi pot contribuir la nova situació política. Però segur que hi juguen altres factors. Hi ha una certa confusió (fins i tot el tema de la reforma de l’Estatut està plantejat en termes confosos). Però, en això, no hi he d'entrar gaire, o gens. Hi ha decepció per com ha evolucionat el tema europeu, que era una esperança. Els últims anys de l’Aznar han creat depressió i els primers mesos d’en Zapatero de moment han creat una mica d’esperança, però més aviat perplexitat. I el missatge intel·lectual i de valors que arriba ni ens empeny ni ens orienta. Per altra banda, com els deia, tot això concorda bastant amb un estat d’ànim europeu també poc estimulant.

Fixin-se que fa pocs dies s’ha publicat l’informe elaborat pel conjunt de prefectes de tot França sobre les actituds dels francesos. És un informe devastador, tant, que no me l’acabo de creure. Diu textualment "les français ne croient plus en rien" (els francesos ja no creuen en res), i estan dominats per la por, l’apatia i la sinistrose, paraula aquesta de traducció difícil però que dringa malament. Suposo que és una mena d'aluminosi de l'esperit. Val a dir ‘i conec França bastant bé’ que no em puc creure que estiguin tan malament per més que ho diguin tots els prefectes de França. Però segur que l’estat d’ànim no és bo.

Jo crec que a Catalunya estem millor, francament millor, en això, que a França i Alemanya. Però de tota manera el nostre estat d’ànim requereix atenció.

L’any 28, en Vallès i Pujals, que, per cert, era l'avi de l'actual conseller de Justícia, va escriure un llibre molt senzill, que als meus disset o divuit anys em va produir una gran impressió; senzill, però que arribava a l'ànima i pedagògic titulat Elogi de Catalunya. A mi em va ajudar a estimar el país i a ser catalanista. I a posar-me al seu servei. Ara, amb més profunditat i amb rigor, caldria fer-ne un altre.

Es podria dir "Elogi de Catalunya", o "Ambició de Catalunya", o tot alhora. Perquè, encara que estic segur que algú em retraurà els accents crítics del meu discurs, no els sorprendrà si els dic que em sento satisfet de ser català, que tinc experiència en la utilització del que tenim (i sé que no és poc) i que sé que es pot perfeccionar i que, per tant, crec que anirem endavant.

A través d’un nou Estatut, a través d’un finançament millor o a través d’una bona evolució política i econòmica nostra i de tot Europa i de tot Espanya. Però sobretot a través d’una bona motivació, d’un bon projecte i d’una societat catalana molt responsable. La societat responsable, com deia. Amb les idees que permeten anar endavant, i no les idees ‘diguem-ne’ que ens frenen a nosaltres mateixos.

Aquest llibre ‘"Elogi de Catalunya" o "Ambició de Catalunya"- també podria tenir encara un altre títol, "Missatge de Catalunya".

Fem-nos una pregunta. Catalunya en el camp de la convivència, o de la capacitat de combinar identitat i internacionalització, o de la qualitat de vida, o de la resposta a les immigracions que habitualment rep, en això i en altres coses es pot oferir com a referent? Jo crec que sí.

El catalanisme (o potser simplement Catalunya) sempre ha sentit la necessitat de formular i transmetre un missatge que el transcendís. Sempre ha volgut fer arribar la seva veu, i el seu missatge, més enllà. Ha volgut dirigir-se a Espanya, o a Europa, o al Món. O a la Història.

Això pot resultar quasi commovedor vist com, després, de vegades van les coses. I algú pot dir que ridícul, i de vegades una mica el ridícul sí que l'hem fet. Però és bo que no renunciem a aquesta vocació, encara que sigui amb una mica de seny, com a mínim per tres raons. En primer lloc, perquè no és cert que el nostre missatge no tingui cap repercussió.

Quin missatge pot donar Catalunya a hores d’ara? Hi ha el perill que fos un missatge inspirat en l’ambient dominant ara a Catalunya, evidentment políticament i intel·lectualment correcte.

Però aquest missatge no tindrà cap interès. Perquè és al seu torn subsidiari, una còpia d’un pensament general, correcte però esgotat. Molt correcte, això sí.

És el que ha passat amb el Fòrum. Que ha estat un èxit urbanístic. Que una mica ha fet que es parlés de Catalunya. Que, per tant, no en parlo amb ànim crític. Però que, com a missatge, ha passat inadvertit. I potser afortunadament, perquè ha importat un pensament polític i intel·lectual desorientat i confús.

Hem de ser i podem ser més ambiciosos. Ja que ens vanem tant de la creativitat que diem que tenim, siguem capaços d’inventar a partir de la nostra realitat més sòlida, que és allò que els deia: la identitat, però també la idea de la welcome society (societat d'acollida, societat de benvinguda), la qualitat de vida, però també l’ambició econòmica, la diversitat, però també la cohesió.

A treballar sobre aquests temes tothom hi està cridat. I és urgent. Ja hi ha massa gent que, sobre molts, moltíssims, dels temes que he esmentat diu una cosa en públic i una altra en privat. Gent conscient, i ho diu, que les decisions que es prenen, o que no es prenen, com a conseqüència d’aquesta mena de mandra i de por són perjudicials per a l’interès general. Dolentes per la societat i per al país.

Jo sóc un de tants dels que hi poden fer la seva contribució. N'hi ha d’altres de més ben dotats que jo, però jo tinc ocasió de fer-hi el que pugui, i amb modèstia. Sense gaire responsabilitat política, ‘i encara menys responsabilitat institucional’ i sobretot sense necessitat d’esgarrapar vots ni de quedar bé amb ningú, podent renunciar a aquella teatralitat que dèiem, potser ho podré fer amb més llibertat que altres. El que pugui fer d’ara endavant serà molt més modest que el que he fet durant els últims trenta anys. Per tant, així com la conferència del 21 de gener de 1975, aquí mateix ‘està igual la sala... no, no, escolti, és entranyable, jo li agraeixo que l'hagin conservat igual, perquè emociona...’, ha estat recordada pel que significà d’inici d’una activitat política important; la d’avui no ho serà tant, de recordada. O gens. Però vostès saben que, com està escrit a l’Eclesiastès, hi ha un temps per a cada cosa. Un temps per a cada cosa i per a cadascú. Un temps per lluitar i un temps per estimar, un temps per treballar i un temps per reposar, un temps per demanar i un temps per donar. I ara també per a alguns potser hi ha un temps per treballar amb aquestes coses. Finalment, l’important és fer bé el que a cada moment toca fer i, en el meu cas, el que el país necessita i pot esperar de mi. Amb aquella barreja que deia de modèstia i d’autoestima.

La seva presència aquesta nit aquí, m’anima i m’encoratja.

El Molt Honorable Sr. Jordi Pujol i Soley és expresident de la Generalitat de Catalunya (1980-2003).