El 1980, dos anys després de llançar la reforma econòmica, Deng Xiaoping va explicar: “Sense reforma política, la reforma econòmica no pot tenir èxit. Es tracta d’una tasca a llarg termini, que requerirà l’esforç de tres generacions.” I va afegir: “No s’ha d’imitar Occident; no permetrem el liberalisme burgès”.

El rebuig de la democràcia liberal, sostingut per tots els dirigents xinesos des de Deng Xiaoping, obeeix a diverses raons:

1) La convicció que debilitaria el poder de l’Estat, i faria impossible l’adequada conducció de la reforma econòmica. Els dirigents xinesos consideren que l’experiència russa els dóna la raó.

2) El temor que l’energia social es dilapidi en lluites polítiques, en lloc d’encarrilar-se cap al desenvolupament econòmic, i que desemboqui, en el pitjor dels escenaris, en un caos similar al de la Revolució Cultural.

3) El risc de veure mediatitzada la sobirania xinesa. Atesa l’abismal diferència de renda respecte als països desenvolupats, el Partit Comunista Xinès (PCX) tem que una democràcia liberal impliqui convidar aquests darrers (incloent-hi Taiwan) a “comprar” a la Xina partits, sindicats i mitjans de comunicació.

La Xina es va convertir en una colònia en nom de la “llibertat de comerç”, i té por que li pugui tornar a passar igual, ara en nom de la “democràcia”, que es percep com una forma de dominació, en projectar-se sobre una gran diferència de renda. Per a He Xin, “avui la democràcia és potser l’instrument més eficient per destruir des de dins un país en vies de desenvolupament”.

Exclosa la democràcia liberal, els dirigents xinesos entenen per reforma política el “perfeccionament de la democràcia socialista”. Aquesta va tenir el moment àlgid en el XIII Congrés del Partit Comunista Xinès, a l’octubre del 1987, amb Zhao Ziyang com a secretari general. El XIII Congrés va decidir la separació entre partit i Govern, i entre ambdós i les empreses (cosa que implicava la supressió de les cèl·lules del partit a ministeris, universitats, empreses, etc.); d’altra banda, les assemblees populars tindrien més poder de control sobre els executius, i es donaria més joc als mitjans de comunicació i a l’opinió pública. Es crearia, en definitiva, un sistema de checks and balances en el marc del sistema socialista. Aquest projecte va naufragar en la crisi de Tiananmen, el 1989, que es va liquidar amb la defenestració de Zhao Ziyang, el dirigent més liberal. Deng Xiaoping va condemnar la separació entre partit i Govern com a mostra de “liberalisme burgès”, i la decisió del XIII Congrés va quedar arxivada.

Descartat l’ambiciós projecte de Zhao Ziyang, la versió minimalista del “perfeccionament de la democràcia socialista” inclou un conjunt de mesures, algunes de gran importància:

§  Direcció col·lectiva, en lloc de la dictadura unipersonal de Mao Zedong.

§  Centralisme democràtic (els òrgans del partit decideixen per majoria).

§  Rejoveniment de la direcció (jubilació als setanta anys).

§  Creació d’un Estat de dret (concepte inclòs en la Constitució el 1998): hi ha hagut un gran desenvolupament legislatiu, s’han fet passos cap a la independència del poder judicial, els particulars guanyen plets contra l’Estat, s’ha introduït la presumpció d’innocència en els processos penals, etc.

§  Creació d’una funció pública professional, en lloc de la designació pel partit.

§  Devolució de poder a províncies i municipis.

§  Professionalització de les forces armades, cosa que n’ha comportat la supressió del finançament per mitjà del complex econòmic que les mateixes forces controlaven.

§  Lluita contra la corrupció.

§  Introducció de la defensa dels drets humans a la Constitució (el 2004) i avenços cap a un respecte més gran d’aquests drets.

§  Democràcia a escala local: els municipis la població dels quals no supera els 10.000 habitants elegeixen el seu Ajuntament, no sense mediatització del partit.

§  Reconeixement de la propietat privada, tot i que la propietat pública continuarà sent “predominant” (avui només un tercera part dels sectors secundari i terciari són de propietat pública). Precisament, la mesura més radical de la reforma política ha estat que el PCX ha obert les portes als empresaris privats, veritables capitalistes. És un corol·lari de la teoria de Deng Xiaoping, segons la qual en la fase inicial del socialisme tot el que condueix al desenvolupament de les forces productives és vàlid, encara que atempti contra la mateixa essència de la doctrina marxista tradicional (els caràcters xinesos que formen el concepte Partit Comunista signifiquen “partit de la propietat pública”).

Més enllà de la teoria, els aspectes social i psicològic dels grans canvis econòmics tenen un profund impacte en el sistema polític.

1. Emergència de noves classes socials

Ha aparegut una nova classe capitalista o burgesa: propietaris de mitjans de producció, amb assalariats (de vegades milers), de les plusvàlues dels quals s’apropien. Bé que no hi ha xifres oficials, es parla de vint milions de milionaris. Forbes en publica cada any la llista dels cent principals.

L’aparició de capital privat que escapa al poder de l’Estat té una profunda significació política. Alguns empresaris privats finançaven els estudiants durant els successos de Tiananmen. Un d’ells, Wan Runnan, va pronunciar una frase reveladora: “Tiananmen ha estat possible perquè la Xina ja té una nova classe social, i ha fracassat perquè aquesta classe encara és massa dèbil”.

Al costat de la classe capitalista, hi ha classes mitjanes, concentrades a les grans ciutats de la costa, que creixen cada dia que passa. A falta de dades oficials, algunes estimacions situen entre 60 i 100 milions els membres de famílies amb rendes anuals entre els 10.000 i els 30.000 dòlars.

2. Reducció del poder de l’Estat

Era el monopoli de la propietat pública el que donava a l’Estat un poder omnímode sobre els ciutadans: l’empresa o el ministeri facilitaven l’habitatge, el col·legi dels nens, l’assistència mèdica, la pensió, etc.; si algú perdia el lloc de treball, o era enviat al camp “a reeducar-se”, ell i la seva família quedaven desemparats. Avui, tal com s’ha explicat, només una tercera part de la propietat de les empreses és pública.

L’altre gran instrument de control social era la planificació estatal de l’economia. Avui, a la Xina, el 95 % dels preus són fixats pel mercat; l’Estat es limita a exercir el control microeconòmic, la supervisió i la planificació a llarg termini. Les administracions públiques controlen poc més del 20 % del PIB, un percentatge molt inferior al dels països capitalistes més avançats.

La conclusió de tot això anterior és una gran reducció del poder de l’Estat sobre l’economia i la societat.

3. Difusió de l’educació i la informació

Si el 1989 hi havia dos milions d’universitaris, avui n’hi ha més de vint milions. D’altra banda, mig milió d’estudiants cursen estudis a l’estranger: si fa vint anys en tornava el 3 %, avui ho fa més de la meitat. Entre enginyers i científics, la Xina produeix 1,3 milions de graduats a l’any.

Hi ha prop de 800 milions de telèfons mòbils i més de 150 milions d’internautes. Internet exemplifica el dilema que afronten els dirigents xinesos: voldrien tenir-ne els avantatges, d’una economia del segle xxi, però sense els inconvenients, principalment la reducció del control polític sobre la població. Per a això tenen un exèrcit de no menys de 50.000 censors. Però això és voler posar portes al camp. Si la disjuntiva és optar per un país modern, pagant el preu polític d’un menor control sobre la població, o bé, per evitar-ho, per suprimir Internet i tenir un país del segle xix, els dirigents xinesos no dubten a triar la primera d’aquestes alternatives. El que s’ha dit per a Internet val per a la reforma econòmica en el sentit més ampli.

Esquerdat el monopoli estatal de la informació, cada vegada resulta més difícil fer una rentada de cervell als ciutadans.

4. Quotes més grans de llibertat individual

A diferencia del que passava fa trenta anys, avui els xinesos poden decidir on viuen i treballen, poden crear les pròpies empreses i controlar el capital acumulat, viatjar dins i fora del país, decidir on eduquen els fills (fins i tot a l’estranger, si tenen mitjans per fer-ho)... D’altra banda, les províncies costaneres tenen accés a la televisió de Hong Kong i Taiwan, l’avanç cap a l’Estat de dret els permet guanyar plets contra l’Estat, disposen de telèfons mòbils i Internet, etc. Un prototip cada vegada més abundant a la gran ciutat és el d’un jove de 30 o 40 anys, empleat per una empresa privada o una joint venture, amb telèfon mòbil i connexió a Internet, amb accés a televisions estrangeres i que viatja sovint a l’estranger. És obvi que aquest ciutadà pensa pel seu compte i és immune a la propaganda estatal.

5. Obertura de la Xina al món

Després de segles d’aïllament, la Xina va perdre el tren de la revolució industrial i el resultat va ser un segle de submissió quasi colonial a partir de la primera guerra de l’Opi (1840). La Xina ha après la lliçó: no és possible l’aïllament. La reforma econòmica i l’ingrés a l’Organització Mundial del Comerç (2001) simbolitzen la demolició de la Gran Muralla. Avui hi ha poderosos fluxos en ambdues direccions: homes de negocis, estudiants, turistes, mitjans de comunicació, telèfons mòbils, Internet, etc.

6. Descentralització

El poder de les províncies i els municipis ha crescut molt els darrers anys, en detriment del poder del centre.

En síntesi, els dirigents xinesos no volen una democràcia liberal, però sí un país ric i fort. Per a això han de desenvolupar les forces productives i crear una economia de mercat. Aquest procés comporta els efectes socials i polítics descrits, que impliquen una forta reducció del poder de l’Estat. És a dir, la Xina cavalca sobre una gran paradoxa: el desenvolupament econòmic, d’una banda, atorga una nova legitimitat al PCX, en reforça el poder; d’altra banda, debilita aquest poder de mil maneres.

Hi ha economies de mercat sense democràcia (Hong Kong, Singapur o, abans de la democratització, Espanya, Corea del Sud o Taiwan), però no hi ha democràcia sense economia de mercat. La Xina està establint les bases per poder tenir algun dia una democràcia. En comparació de 1978, quan Deng Xiaoping va iniciar la reforma econòmica, la Xina és un país molt més obert i plural; un sistema autoritari, ja no totalitari, projectat sobre una economia de mercat cada vegada més difícil de distingir del capitalisme. Hi haurà democràcia algun dia a la Xina? Només el temps podrà respondre aquesta pregunta. El que sí que és cert és que la Xina va sorprendre el món amb els canvis econòmics i pot ser que un dia el sorprengui en el terreny polític. L’obertura del sistema polític des de dins és un escenari possible. El PCX és molt conscient que cal anar adaptant el sistema polític al canvi econòmic. Rere la cortina, està tenint lloc un debat viu sobre la reforma política; s’estudia la socialdemocràcia europea. Si algun dia la Xina arriba a dotar-se d’una democràcia, sempre serà una “democràcia amb característiques xineses” i, en tot cas, el procés serà llarg.

Concloc amb una cita del professor Liu Ji, president d’honor de la China-Europe International Business School (CEIBS), de Xangai, que va ser un dels ideòlegs principals de l’expresident Jiang Zemin: “Quan la gent en tingui prou per menjar i vestir voldrà expressar el seu punt de vista. Si el PC ha de servir la gent i seguir sent l’avantguarda dels temps, haurà d’adoptar noves mesures per satisfer aquesta demanda del poble.” Aquestes són les inquietuds que bullen en els alts nivells del PCX.