Els polítics i els responsables de polítiques d’alt nivell en països d’arreu del món insisteixen cada vegada més en el desig de reorganitzar els governs locals. Per tal d’aconseguir els estalvis de costos necessaris per atenuar les retallades de pressupost en els serveis locals de primera necessitat com a conseqüència de la recessió mundial, hi ha qui argumenta que als governs locals petits els caldrà unir-se amb els seus veïns per fer el mateix amb menys. El gir cap a les xarxes i la col·laboració ha provocat que els governs locals “s’uneixin” i estableixin connexions entre si per tal d’augmentar l’escala i l’abast de la prestació de serveis. Això no obstant, en molts països, els responsables de polítiques continuen preocupats pel fet que un voluntarisme d’aquesta mena encara ha de prendre forma i incrustar-se dins de la cultura de les organitzacions. Invariablement, allà on la conformitat voluntària es percep com un fracàs, els governs centrals es decanten de les mesures “més suaus” i recorren als poders legislatius per obligar al canvi estructural. En efecte, la reorganització de l’administració local sempre ha estat la resposta per defecte dels governs centrals pel que fa a la pretensió de millorar la coordinació (central) dels serveis públics, especialment al Regne Unit. Per posar-ne un exemple, el 1996 es van crear a la Gran Bretanya governs locals unitaris per a usos diversos, en el marc d’un desig general de crear unes autoritats “capaces” que fossin responsables de coordinar la prestació de la majoria de serveis públics dins d’una àrea local. Mentre que l’era d’austeritat fiscal en el sector públic que s’acosta augmentarà, sense cap mena de dubte, la pressió per a la reorganització del govern local, encara hi ha moltes preguntes pendents sobre els efectes d’aquesta reestructuració a gran escala. Els costos del procés de reorganització es poden amortitzar? Les unitats de govern més grans són realment més rendibles? Quines en són les implicacions per a la democràcia local?

La mida òptima d’organització per a la prestació de serveis públics és un dels temes més perdurables en la teoria i la pràctica de l’administració pública. Els responsables de polítiques públiques d’arreu del món debaten contínuament els mèrits de les estructures de govern local alternatives pel que fa a les seves conseqüències per als costos i l’acompliment de serveis locals (per exemple, Consell d’Europa, 1995). De fet, els darrers temps, els governs centrals de diversos països han promulgat o considerat les reorganitzacions dels governs locals per motius d’eficiència. Per exemple, a Dinamarca, el nombre d’unitats de govern local fa poc que s’ha reduït de 270 a 98, i hi ha obert un debat sobre una nova reducció en el futur. D’una manera semblant, a Austràlia i al Canadà, fa temps que s’hi produeixen debats aïrats sobre la fusió dels governs locals, i als països de l’Europa de l’Est, com Polònia i la República Txeca, la concentració municipal s’ha convertit en l’objectiu comú dels principals responsables de polítiques. Totes aquestes reformes donen per descomptat que les economies d’escala resultants per a unitats governamentals de mida més gran impliquen uns serveis millors i més econòmics. Això no obstant, malgrat aquesta proliferació de programes de reorganització dels governs locals, no hi ha prou proves contundents que recolzin la retòrica dels polítics sobre l’estalvi de costos i la millora dels serveis.

Diversos estudis realitzats al Regne Unit han examinat els costos de transició associats a la reorganització. L’anàlisi feta pel professor Michael Chisholm (2002) sobre la reestructuració del govern local anglès en la dècada dels anys 1990 indica que el cost econòmic de la transició s’havia subestimat sobre manera, i no quedava clar si aquest es podria recuperar mitjançant els estalvis posteriors com a conseqüència d’una millora de l’eficiència. Un estudi recent d’Andrews i Boyne (a punt de ser publicat) suggereix que un procés de reestructuració que va tenir lloc no fa gaire entre alguns dels consells de comptat anglesos va comportar un augment de les despeses en aquestes institucions de l’1 % i un descens en els nivells de servei proper al 5 %. D’aquesta manera, és possible que el principal risc de la reestructuració sigui el dany als serveis de primera necessitat, més que no pas l’impacte sobre els pressupostos; els guanys en l’acompliment a mitjà o a llarg termini poden no ser suficients per compensar les pèrdues associades al procés de reorganització.

Encara que hi ha proves clares que suggereixen que les unitats de govern més grans es beneficien de menys despeses generals d’administració (Andrews i Boyne, 2009), la recerca empírica presenta unes proves incoherents sobre la mida i l’eficàcia del govern local. Un informe recent (2006) de la Cardiff Business School, en nom del Departament de Comunitats i Governs Locals, va concloure que la relació entre el nombre d’habitants i l’acompliment de l’autoritat local a Anglaterra és un mosaic complex d’efectes no significatius, positius, negatius i no lineals. D’aquesta manera, per a alguns serveis locals, més gran pot ser millor, mentre que per a altres, una dimensió més petita pot ser preferible, almenys, pel que fa a l’eficàcia. Però, fins i tot encara que les hipotètiques economies d’escala aconseguides amb les reorganitzacions del govern local fossin uniformes, entre els treballs publicats sobre el tema hi ha una altra corrent amb influència que suggereix que l’augment de l’escala es tradueix en una important pèrdua de virtuts pel que fa a la democràcia local.

Els teòrics de la democràcia participativa fa temps que afirmen que un govern a petita escala és el millor per a la participació ciutadana en la política i la formulació de polítiques. De fet, el compromís de fer que els serveis locals se centrin més en els ciutadans ha estat present en el centre de les reformes dels serveis públics en diversos països (Pestoff, 2006). Per tenir una capacitat de resposta veritablement democràtica, l’argument és que els governs locals o, més ben dit, els representants elegits a escala local, han de ser prou propers a les comunitats que serveixen per tal de desenvolupar una familiaritat sana i el respecte cap a l’altre (Sharpe, 1970). Les dades de l’estudi realitzat en diversos països de l’Europa Occidental indiquen una forta relació negativa entre la mida del govern local i els resultats orientats a la comunitat. La satisfacció ciutadana, la confiança en el govern i la participació no electoral són més altes en unitats de govern més petites (Denters, 2002; Rose, 2002). Per això, encara que és més possible que els governs locals més grans puguin dedicar més recursos a la creació de capacitat comunitària o a l’apoderament de la població local, és probable que aquests esforços se centrin en superar un dèficit democràtic que, simplement, pot no donar-se en unitats de govern més petites.

Així doncs, què significa tot això pel que fa a les perspectives de reorganització dels governs locals? En primer lloc, indica que cal una perspectiva a llarg termini per tal d’avaluar si els costos econòmics i d’acompliment a curt termini resultants de la reorganització es puguin recuperar. Les diverses reorganitzacions de les competències sanitàries al Regne Unit, per exemple, serveixen de recordatori que el canvi estructural és, massa sovint, una resposta per defecte a les prioritats polítiques de curta durada. En segon lloc, si, tal com indiquen les proves disponibles, les economies d’escala varien segons els serveis, aleshores podria donar-se el cas que calguessin unes estructures alternatives per recollir els beneficis de mida gran o petita per a cadascun dels serveis locals més importants. Finalment, i potser el més important, tot això posa en relleu que els criteris polítics sobre l’equilibri entre l’eficiència i la democràcia són inevitables. La mesura en què aquests criteris poden (i han de) reflectir la voluntat dels ciutadans locals és una qüestió de lideratge polític, tant des del centre com des de la comunitat local.