La responsabilització dels governants constitueix una de les dimensions essencials de la democràcia representativa, que es basa, d¿una banda, en el suport a l¿accés als poders públics en el dret actiu i passiu a la representació de tots els ciutadans i, de l¿altra, en la limitació de l¿abast temporal i material del poder dels representants. A continuació, la democràcia representativa disposa de mecanismes per tal que els governants utilitzin el poder que reben en benefici dels representats, cosa que, tal com ha quedat demostrat al llarg de la Història, és molt més difícil. La responsabilització, en el sentit d¿accountability, obeeix a aquesta segona dimensió de la democràcia i està formada pel conjunt de regles, instruments i dispositius formals i informals per mitjà dels quals els governants han de retre comptes de l¿exercici del poder, explicant ne i justificant-ne l¿aplicació al servei dels ciutadans. La responsabilització és l¿altra cara de l¿exercici del poder i ha de ser coherent amb la seva atribució i la seva utilització. En aquest sentit, expressa la preocupació per l¿output de la democràcia, com a producte de l¿exercici del poder, complementària a la de l¿input, que inclou els factors de producció de la democràcia o el sistema representatiu (vegeu-ne la distinció a Sartori, 1988: 521).

És indiscutible que les institucions polítiques, sobretot les que afecten els mecanismes de responsabilització vertical, són la pedra angular de la responsabilització democràtica. És important, tanmateix, tenir en compte els mecanismes de responsabilització dins del poder executiu i, particularment, els que afecten funcionaris designats i, per tant, no electes, que tenen una vinculació vertical amb els electors simplement indirecta. Aquests agents i les institucions en què s¿emmarca la seva tasca són, de fet, els principals factors de producció de l¿output de la democràcia, en forma dels béns i els serveis que l¿Estat ofereix als ciutadans. Ara bé, tradicionalment, la teoria política ha atorgat un paper secundari a la responsabilització de l¿Administració pública i els seus funcionaris. Es tracta d¿un paper secundari merament instrumental o tècnic, que l¿ha fet romandre oculta darrere de la cortina de les institucions polítiques i semblar irrellevant a l¿efecte de la responsabilització democràtica de l¿Estat.

La incursió recent del discurs de la responsabilització en la reforma de l¿Administració pública representa una manera de superar aquestes limitacions, per mitjà del reconeixement del paper clau que li correspon en la conformació i l¿exercici del poder en l¿Estat democràtic. En aquest sentit se situa l¿assumpció i el desenvolupament del concepte de responsabilització que ha dut a terme el Consell Científic del Centro Latinoamericano de Administración para el Desarrollo (CLAD) en un treball que, a més d¿oferir una definició i una tipologia de mecanismes de responsabilització, en recull una recopilació valuosa i una anàlisi a l¿Amèrica Llatina. El fet d¿associar la reforma de l¿Administració a una lògica de responsabilització democràtica dels poders públics permet superar la visió tecnocràtica i endogàmica que ha prevalgut tradicionalment i li atorga un perfil polític i institucional que està més d¿acord amb la realitat en què opera.

La responsabilització, si bé constitueix un referent ideològic i pràctic molt valuós per tractar la reforma de l¿Administració pública, és lluny d¿oferir diagnòstics clars i solucions a punt per ser aplicades, i no està exempta de riscos. No és en va que el dilema fonamental de la responsabilització és que un desenvolupament incoherent respecte a d¿altres institucions pot posar en perill la capacitat del sistema democràtic d¿acomodar interessos i de buscar-se una perspectiva a llarg termini. Aquest dilema s¿accentua d¿una manera especial en sistemes democràtics imperfectes, en què les institucions polítiques que fan d¿intermediàries entre l¿Estat i la societat (partits, sistema electoral, poder legislatiu) tenen possibilitats molt limitades de superar interessos fragmentats i amb poc marge de termini. En la responsabilització de l¿Estat es poden observar estadis de desenvolupament i modalitats que s¿han d¿articular a partir d¿una conceptualització àmplia de les seves possibilitats i limitacions. La mera superposició de mecanismes de responsabilització pot ser incoherent i, fins i tot, perjudicial. És per això que hem estat testimonis d¿una acumulació de dispositius formals que no ha contribuït gaire a impedir de manera efectiva comportaments indesitjables, amb els efectes secundaris d¿erosionar, encara més, la confiança dels ciutadans en la seva virtualitat i de reduir les capacitats d¿intervenció de l¿Estat.