La mort, sobtada i inesperada, de Samuel Husenman el mes de juny passat, va commocionar la comunitat acadèmica d¿ESADE. L¿acte commemoratiu celebrat a l¿auditori va posar de manifest l¿extensió de l¿impacte i la intensitat de les emocions que aquesta desaparició prematura va causar a tots els estaments de la institució.  

Aleshores ja es va dir gairebé tot sobre la figura, tant humana com professional, de Samuel. Menys coneguda, però igualment rellevant, és la seva vinculació amb temes, activitats i programes relacionats amb el sector públic. En els darrers anys, era habitual que intervingués en els programes de formació de l¿Institut de Direcció i Gestió Pública (IDGP). Molts directius públics se¿n van poder beneficiar participant en les seves classes sobre lideratge i canvi organitzatiu.  

A més de coneixements genèrics sobre psicologia social, comportament organitzatiu i teoria de l¿organització, Husenman posseïa una comprensió del sector públic infreqüent en altres professors de management. En part, aquest fet derivava de la seva activitat com a consultor. Organitzacions públiques com el Servei Català de la Salut o la Unitat Tècnica Auxiliar de Policia del Govern basc van ser, en el seu moment, ¿disseccionades¿ per ell, amb la potent barreja de coneixements tècnics, experiència i intuïció que aplicava a la comprensió de les organitzacions i dels grups humans. Crec que en Sam trobava en l¿àmbit públic bones oportunitats per analitzar el funcionament de les burocràcies, sobretot la seva dimensió cultural i relacional, un tema que l¿apassionava. 

Ja fa uns quants anys, vaig tenir l¿oportunitat de compartir amb ell una d¿aquestes intervencions, amb motiu d¿un treball d¿assessorament per a la direcció de la policia basca, que va durar uns quants mesos. Vam treballar conjuntament amb la cadena superior de comandament de l¿Ertzaintza per dissenyar i posar en marxa un sistema de planificació per objectius, batejat amb el nom poètic d¿Egunsentia (¿albada¿, en basc). Personalment va ser molt enriquidor aprendre a combinar la meva manera de treballar amb el seu estil de consultor. Utilitzant com a instrument gairebé únic la comunicació oral ¿de la qual era un mestre¿, Samuel era capaç de crear, arran d¿un problema, un camp magnètic cap al qual les persones es veien atretes i impulsades a cercar-hi respostes per elles mateixes. Era capaç d¿aconseguir aquest efecte detectant l¿estat d¿ànim dels grups, utilitzant sàviament les preguntes i administrant amb destresa les seves opinions personals.  

Com a professor, gaudia especialment desmuntant tòpics i anant a contracorrent. Sovint les modes del management eren el blanc d¿un humor corrosiu. Vaig fer broma moltes vegades amb Samuel sobre la pràctica de la docència i la consultoria, i vaig passar bons moments provocant el seu tarannà transgressor. Un dia li vaig dir que la seva formació en psicologia clínica ¿de la qual estava orgullós¿ li havia facilitat la fórmula màgica com a consultor: convertir els clients en pacients. La cosa va quedar com una broma privada, que repetíem moltes vegades. Darrere de la broma bategava el magnetisme del personatge i la seva capacitat per influir ¿i, fins i tot, per crear addicció¿ mitjançant la comunicació interpersonal. La seva mort també representa una pèrdua sensible per a l¿IDGP, per a les persones que hi treballem i per als gestors públics que ja no es podran beneficiar de la seva particular capacitat per a interpel·lar-se i interpel·lar-nos sobre les coses veritablement importants.