L'economia és una ciència que tracta d'administrar uns recursos que són escassos i que tenen usos generalment alternatius. Per això, l'objectiu principal de qualsevol sistema econòmic és donar resposta a tres preguntes molt simples: què s'ha de produir, com s'ha de produir i per a qui s'ha de produir. Les dues primeres qüestions analitzen els mecanismes d'assignació dels diversos recursos a la producció d'aquells béns i serveis que, finalment, han de satisfer les necessitats que els ciutadans han expressat que els són prioritàries. Per tant, són dues qüestions que fan referència a l'eficiència. La darrera qüestió fa referència a la distribució dels béns i els serveis produïts i, per tant, està relacionada amb l¿equitat.

La teoria econòmica ens diu que, amb certes condicions, el mercat dóna una resposta raonablement adequada a les dues primeres qüestions, és a dir, assigna els recursos de manera eficient. No obstant això, també sabem que, quan el mercat presenta imperfeccions (per exemple, monopolis), quan certes activitats productives produeixen efectes col·laterals, coneguts com a externalitats (per exemple, la contaminació), o quan hi ha alguns béns que el sector privat difícilment pot proveir (per exemple, algunes grans infraestructures), quan algun d'aquests casos passa, aleshores el mercat assigna els recursos de forma ineficient, i la intervenció de l'Estat pot estar justificada.

En tot cas, la intervenció pública en l'economia té una justificació normalment més clara per raons d'equitat. Efectivament, el mercat pot assignar els recursos d'una forma eficient, però alhora tremendament injusta. El mercat només satisfà les necessitats d'aquells que ho poden pagar i, per tant, és incapaç, per ell mateix, de fer arribar la seva producció a la demanda no solvent des del punt de vista econòmic. En alguns casos, aquest fet és totalment inacceptable. Estem parlant d¿aquells béns socials (els merit goods, segons la terminologia del professor Musgrave) als quals qualsevol persona ha de tenir accés pel sol fet de ser ciutadà d'una societat avançada i, per tant, cohesionada. Concretament, estic parlant de serveis com ara l'assistència sanitària universal i l'educació pública. Penso que el finançament generalitzat d'aquest tipus de béns i serveis ha de ser responsabilitat primera del sector públic. Confiar exclusivament en la provisió privada d'aquests béns (per mitjà del mercat) derivaria en una societat injusta i fragmentada, cosa que acabaria tenint unes conseqüències molt negatives també per a l'economia productiva.

Dit això, una cosa és que sigui absolutament desitjable que el finançament d'aquests serveis sigui públic, i una altra de ben diferent és que la provisió i la gestió d'aquests serveis també ho hagin de ser. M'explicaré. El nou paradigma de la globalització planteja un gran nombre de reptes a les empreses, però també als països. Reptes que es poden transformar en veritables oportunitats de progrés i desenvolupament, si es fan els deures adequadament. Avui més que mai, conceptes com ara esperit emprenedor, innovació i competitivitat tenen una rellevància cabdal. A més, el factor temps és més important que mai: el que s'ha de fer, s'ha de fer de pressa.

La mateixa dinàmica de les empreses fa que la majoria siguin molt conscients d¿aquest nou model, de manera que, amb més o menys encert, intenten prendre les mesures necessàries per respondre als nous reptes i no ser escombrades per la força dels vents de la globalització. L'Administració pública, en canvi, té unes dinàmiques que, molt sovint, dificulten l'adaptació ràpida que els nous temps requereixen. El problema, tanmateix, és que la competitivitat de les empreses i del país també depèn, i de forma molt important, del marc establert pel sector públic, és a dir, de les infraestructures existents, de la qualitat del sistema educatiu i sanitari, o de la flexibilitat de la mateixa Administració. Ras i curt, no podem aspirar a tenir empreses innovadores i competitives, si la nostra Administració pública no ho és.

Per això, crec que hi ha molts espais de millora de la gestió de la nostra Administració que s'haurien de tractar sense apriorismes ideològics. Sóc conscient que les solucions no són fàcils, ni són a curt termini. Però el model de gestió pública s'ha de guiar, cada cop més, per criteris d'eficiència, i això significa, entre altres coses, definir un conjunt articulat d'índexs d'eficiència, que haurien de ser públics i transparents i servir per avaluar (per retre'n comptes públicament) els resultats obtinguts amb els diners públics. I també s'hauria de crear un sistema d'incentius que tingués com a objectiu millorar els resultats obtinguts amb un pressupost determinat.

No es tracta de privatitzar ni l'educació, ni la sanitat, ni cap altre bé social. Res més lluny d'això. Es tracta de reformar el model, per tal de poder fer un ús més eficaç dels recursos públics, encara que això comporti una gestió privada. Es tracta que les eines, els mètodes de gestió i els sistemes d'incentius del model privat es puguin utilitzar per produir de forma més eficient uns béns i uns serveis que, en definitiva, són finançats públicament. Tot això ens ajudaria a trencar motlles del passat i a fer un pas molt important que seria bo de fer, tant per a aquells que simplement (i equivocadament) suposen que l'Estat pot solucionar qualsevol problema econòmic com per a aquells altres que pensen (també equivocadament) que no hi ha cap problema que els mercats no puguin resoldre.

L'evidència ens diu que els països que avancen més ràpidament i de forma sostinguda són aquells en què el sector públic actua de catalitzador de les energies, els entusiasmes i les complicitats de la societat civil. Això només s'aconsegueix, òbviament, treballant conjuntament i creant espais de confiança i de coneixement mutu que permetin una relació fluida entre l'àmbit públic i el privat. No és fàcil, però és l'únic camí possible.

Adolf Todó és director general de Caixa Manresa i professor d'ESADE.