La gestió transversal pretén superar les limitacions de l¿estructura organitzativa departamental clàssica de les organitzacions públiques en la gestió de relacions amb grups de població i en la implementació de polítiques no sectorizables. A més de les ja clàssiques polítiques "funcionals" (recursos humans, comunicació corporativa, sistemes corporatius d¿informació...) apareixen noves necessitats polítiques, vinculades molt directament amb clares prioritats socials, no departamentalizables en el seu tractament. La igualtat de gènere, la sostenibilitat mediambiental, la política per combatre la pobresa o la política adreçada a la gent gran són bons exemples de nous reptes polítics que no es poden assignar a cap ministeri concret. La gestió transversal ha aparegut com la resposta adequada a aquests reptes.

No obstant això, l¿experiència sembla indicar que la pràctica de la gestió transversal no està tenint els resultats esperats. La pregunta que es formula és si aquest pobre resultat es deu a la inadequació estructural de la transversalitat, a la seva deficient conceptualització o a una inadequada implementació. Les hipòtesis que es plantegen es decanten per aquestes dues darreres raons. La gestió transversal ha assumit expectatives desproporcionades a la seva capacitat d¿aportació i la implementació corresponent sovint ha derivat en la reproducció d¿esquemes departamentalistes clàssics.

Per aprofitar les potencialitats de la gestió transversal cal aprofundir en la seva naturalesa i identificar-ne les especificitats en qualitat d¿instrument organitzatiu que es defineix com un aparell soft, orientat fonamentalment a l¿anàlisi, el disseny estratègic, la cooperació horitzontal, la relació social i l¿avaluació. No és, en canvi, una alternativa a la gestió operativa, la producció de serveis, la implementació de polítiques o la gestió de recursos, totes elles funcions necessàriament assignades a l¿estructura vertical estable de les organitzacions públiques.

La gestió operativa de la transversalitat també ha de ser dissenyada des de la seva especificitat. Els òrgans transversals, sens dubte necessaris, no focalitzen la seva funció ni se situen en el conjunt de l¿organització pública de la mateixa manera que ho fan els òrgans verticals. D¿una adequada comprensió d¿aquesta naturalesa distinta es deriva la possibilitat d¿aconseguir un ajust adequat en l¿organització o de tendir a la generació de confrontacions internes entre òrgans transversals i verticals, cosa que condueix a la neutralització de qualsevol avantatge i a la generació de costos organitzatius insostenibles. Els directius responsables de la gestió transversal necessiten establir amb precisió quins són els seus objectes i mètodes de treball per tal d¿assegurar que la seva aportació serà netament beneficiosa per al conjunt de l¿organització i també per als mateixos departaments bàsics de les corporacions públiques.

Més informació a: http://www.clad.org.ve/reforma.html

Albert Serra és professor de l¿Institut de Direcció i Gestió Pública (IDGP) d¿ESADE i coordinador acadèmic del 2on cicle del Màster en Direcció Pública (EMPA).