El problema és que tots els nivells no són iguals, ni tenen la mateixa visibilitat, ni generen les mateixes urgències. És cert que la modernització del nostre sector públic està facilitant que s¿obri i s¿adapti en un entorn cada cop més complex, però aquesta integració sembla avançar més ràpidament en horitzontal que no pas en vertical. Així, les nostres administracions sembla que són víctimes de la mateixa deformació que patim els vianants de les grans ciutats i que tan lúcidament denunciava Terry Gilliam a la seva pel·lícula El Rei Pescador; estem tan atrafegats que avancem amb pressa mirant cap a tots els cantons, però mai ningú no es para a mirar cap al cel.

Si aixequéssim el cap enlaire més sovint, i no tan sols quan cal demanar diners, veuríem l¿imperfecte sistema de governança global al qual es referia Stiglitz en la darrera edició de PÚBLIC, format per una sèrie de blocs regionals com ara la Unió Europea i d¿institucions multilaterals on es decideixen qüestions més rellevants ¿i amb un impacte local molt més gran- del que ens podríem imaginar.  D¿entre totes elles, la gran desconeguda continua sent l¿Organització Mundial del Comerç (OMC), l¿organisme que actualment decideix quin serà l¿abast i la força que els estats tindran en el futur, sense que l¿opinió pública sembli gaire amoïnada.

L¿OMC és, juntament amb el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional (FMI), una de les tres columnes sobre les quals es fonamenta l¿actual ordre econòmic mundial. A la conferència de Bretton Woods de 1944, les Nacions Unides van impulsar la creació d¿un banc per finançar el desenvolupament, un fons per garantir l¿estabilitat financera internacional i una organització que regulés i afavorís el Comerç Internacional. De totes tres, aquesta darrera fou la columna que va néixer més torta. Els primers intents de crear una Organització Internacional del Comerç (OIC) van fracassar; en el seu lloc es va establir l¿Acord General de Comerç i d¿Aranzels (conegut com a GATT),[1] un conjunt d¿acords de liberalització comercial que, entre 1947 i 1994, van permetre reduir enormement el nivell d¿aranzels de les nacions que anaven incorporant-s¿hi.  A mesura que els aranzels baixaven, les negociacions s''anaven ampliant a totes aquelles barreres al comerç anomenades ¿no aranzelàries¿.[2]

Simultàniament, les negociacions van anar sortint del seu àmbit inicial, el comerç de mercaderies, i es van anar estenent al comerç de serveis i de coneixement. Així fou gestat l¿Acord General sobre Comerç de Serveis (conegut com a GATS),[3] que fixava l¿obertura dels mercats nacionals de serveis a la competència internacional. L¿any 1995, naixia oficialment l¿OMC.

Des d¿aleshores, les conferències ministerials que l''OMC organitza cada dos anys són l¿escenari d¿un complex i apassionant procés de negociació en què, a grans trets i simplificant enormement, els països del nord intercanvien l¿obertura dels seus mercats agrícoles contra l¿accés als mercats de productes industrials i de serveis dels països del sud. Plàtans a canvi d¿avions i serveis de telefonia.

Qui guanya per ara? Doncs, com és habitual, guanya qui fixa les regles i qui té més poder de negociació, és a dir, els països més rics. No obstant això, aquests encara no han aconseguit introduir en les negociacions els anomenats ¿temes de Singapur¿,[4] entre les quals es troba la contractació pública. En cas que fossin acceptats, el conjunt de països membres de l¿OMC haurien d¿aplicar el mateix tracte a qualsevol inversor internacional que a les empreses nacionals, i eliminar totes les mesures de suport a les indústries locals, encara que es tractés de mesures socials, mediambientals o de promoció de determinats col·lectius o comunitats desafavorides. Una administració que no tractés igual els actors del seu territori que les grans empreses multinacionals es podria denunciar per vulnerar el principi de lliure competència. Una segona conseqüència seria la privatització absoluta de la majoria dels serveis d¿un país, inclosos molts dels serveis que ara són públics totalment o parcial.

Als països del sud, aquesta perspectiva els posa els cabells de punta perquè la majoria tenen economies essencialment agrícoles i amb un sector industrial i de serveis molt incipient. La liberalització implicaria que les grans empreses del nord desenvolupessin i controlessin aquests sectors i provoquessin, com assenyalava Fukuyama,[5] l¿afebliment de les institucions autòctones. Adéu, doncs, a la protecció de certes indústries clau i estratègiques, un dels instruments que els països rics hem utilitzat per a la nostra industrialització.

A casa nostra, la desregulació absoluta dels serveis ens espanta més o menys segons si creiem que el mercat ha d¿estar regulat per l¿Estat o si, al contrari, preferim la versió neoliberal en què l¿Estat es troba clarament supeditat al mercat. Jo no en tinc cap dubte: ni l¿Estat pot pretendre substituir la iniciativa privada allà on aquesta és més eficient, ni el mercat pot pretendre gestionar amb criteris privats allò que és de tots, allò que és públic.

Sigui com sigui, no deixa de ser curiós que siguin els mateixos estats els qui estiguin autolimitant l¿abast i la força de la seva actuació. Sense la possibilitat de fer polítiques anticícliques pel famós dèficit zero i amb un policy space minvant fins a quedar reduït a l''execució de les mateixes polítiques a tots els països, caldrà continuar estudiant gestió pública?

[1] Sigla que correspon a General Agreement on Trade and Tariffs (GATT).

[2] Les importacions es poden frenar de moltes maneres: encarint-les amb aranzels, limitant-ne la quantitat que pot entrar (quotes), introduint requisits tècnics, etc.

[3] Sigla que correspon a General Agreement on Trade in Services (GATS).

[4] Els quatre temes de Singapur són: inversió, contractació pública, política de competència i facilitació de comerç.

[5] Fukuyama, F. "La construcció de l¿Estat com a nucli de desenvolupament de capacitats". PUBLIC, núm. 6 (setembre de 2005).