Després d’haver gestionat aquestes tensions durant gairebé un segle –sense haver-les resolt necessàriament–, l’escola de política pública s’ha mostrat, però, com una institució resilient, que ha aconseguit abordar les demandes un xic divergents de la pràctica administrativa, l’anàlisi acadèmica i el disseny de les polítiques. Amb tot, el context ha anat canviant per a les escoles de política pública i està canviant –no de manera radical en un breu període de temps, sinó gradualment als darrers 20-30 anys. Tanmateix, el més notable és que aquests canvis han passat desapercebuts o han estat ignorats i, en conseqüència, no han tingut cap efecte en els programes i en els plans d’estudis.

Més encara: atenent els avanços polítics que s’han esdevingut als Estats Units i a Europa, és possible que, en el futur, les escoles de política pública es vegin qüestionades més directament i més obertament per forces populistes i polítiques antigovernamentals i antielitistes, que ja es comencen a manifestar com una reacció general davant d’una formulació empírica de la política. Aquests desenvolupaments s’estan desplegant en un context en què els propis governs, i el sector públic en general, estan menys segurs del seu paper avui que una generació enrere. La confiança en les institucions nuclears de les societats modernes s’ha allunyat del govern per un temps, i fins i tot està minvant de forma generalitzada en alguns països (Cingolani, 2018). Moltes reformes que són necessàries per preparar els països per encarar els reptes del present i del futur es veuen frenades per interessos creats o ni tan sols s’intenten. La capacitat de governança, segons el Governance Report que va elaborar la Hertie School l’any 2018, no ha millorat en l’última dècada, i moltes lliçons que es podrien haver extret de la crisi financera global del 2008 no es van tenir en compte (Anheier, Cingolani, Hallerberg et al., 2018).

De fet, a mesura que ens acostem al primer quart de segle, observem que són pocs els governs i les societats que estan clarament millor que fa deu anys, encara que les seves economies s’hagin reactivat. Aquesta situació no és un bon presagi per a les escoles de política pública. D’una banda, aquestes escoles són vistes com a massa tecnocràtiques, aparentment mal preparades per anticipar esdeveniments polítics, i gens en sintonia amb les noves realitats polítiques. D’altra banda, són vistes com a massa acadèmiques, que només serveixen el món acadèmic com a últim recurs i es limiten a verbalitzar solucions als problemes públics i de l’administració, esperant obtenir una acceptació més gran de les disciplines essencial, com l’economia, la ciència política i la sociologia. Ja l’any 2013, el Washington Post criticava que els programes d’estudis de les “escoles” i les seves missions s’havien convertit de cop en massa amplis i massa ‘acadèmics’ (Piereson i Riley, 2013).

Cada vegada és més urgent abordar els dos principals problemes que afronten les escoles de política pública –haver-se convertit en una tecnocràcia que ha perdut el contacte amb la política actual tan canviant, i oferir uns programes d’estudis desenfocats, que no responen a les demandes dels estudiants i dels ocupadors. Per respondre-hi, aquestes escoles han de fer cinc grans reformes si volen continuar progressant com ho van fer en el passat.

En primer lloc, les escoles de política pública s’han de replantejar el nexe política-analítica i fer un pas intel·lectual necessari: introduir la filosofia política en la formació troncal per tal de compensar el buit normatiu i la falta de visió d’uns plans d’estudis dominats per l’economia política. A nivell universitari, les especialitats i les especialitzacions que combinen l’anàlisi de les polítiques amb la filosofia política (seguint el model del grau en PPE –Filosofia, Política i Economia) poden ajudar a preparar els estudiants per als estudis de màster en política pública. També poden reconnectar l’àmbit polític i les polítiques públiques a les escoles de política pública, deixant clares les seves preferències i els judicis de valor. Finalment, aquestes escoles poden revisar els plans d’estudis a fi d’observar com la docència de l’economia política i de la filosofia política/sociologia política pot complementar i informar totes dues disciplines d’una manera més profunda, que inclogui les qüestions ètiques i morals.

En segon lloc, es poden replantejar la relació gestió-polítiques fent èmfasi en l’administració i en el lideratge del bé públic, i subratllar que l’administració pública és quelcom més que una sèrie d’eines i processos estàndard, i una activitat intel·lectual exigent, especialment en vista de la digitalització. A aquest efecte, han d’actualitzar els seus mètodes docents per tal de satisfer les exigències de l’administració i la governança electròniques, i incorporar la informàtica i les ciències de la comunicació als seus plans d’estudis. Les escoles també haurien d’ensenyar gestió de sistemes i adoptar enfocaments orientats a la resolució dels problemes, introduint l’orientació a la gestió del canvi al seu currículum bàsic de gestió. Per tal de promoure més la innovació, les escoles de política pública poden incorporar laboratoris d’extensió i espais com ara incubadores.

En tercer lloc, han de revisar la relació analítica-gestió ampliant el seu abast per tal d’incloure-hi les empreses i la societat civil directament i reflectir les realitats canviants dels problemes de governança, com també els interessos dels estudiants i els seus models de carrera. Les escoles de política pública del futur són escoles que resolen els problemes de governança, que imparteixen docència i fan anàlisis polítiques per als governs, però també per a les empreses i per a la societat civil, amb programes d’estudis que reflecteixen una orientació més general cap als problemes públics, més que un enfocament limitat al sector públic o a l’administració pública. Les escoles han de posar l’accent principalment en l’administració per al bé públic i el lideratge ètic en la resolució dels problemes públics, incloent-hi el paper dels emprenedors. Aquests han de tenir un paper prominent a tot el currículum, més que ser presentats com a mers complements.

En quart lloc, les escoles de política pública han d’oferir formació executiva i contínua com una activitat nuclear, i no com una mera extensió necessària, i contemplar-la com una oportunitat per a l’aprenentatge mutu, amb el qual poder informar tant la pràctica com els currículums. Això serà de summa importància especialment en el futur, perquè la digitalització pot requerir una demanda significativa de reciclatge professional per part dels administradors públics. Les escoles de política pública també poden identificar diversos grups professionals com a candidats a la formació executiva, que incloguin membres de les professions jurídica i mèdica, directius d’empresa, especialistes informàtics i en tecnologies de la informació, i experts en comunicació. A més, perquè el seu programa d’estudis sigui rellevant i estigui màximament actualitzat, les escoles han de participar en activitats internacionals de creació de camps (field-building exercises) a fi de desenvolupar formats i estàndards comuns per a la formació executiva.

Finalment, les escoles de política pública han de desenvolupar plataformes i protocols independents que permetin acollir visions confrontades i els seus públics respectius, amb la finalitat de debatre sobre afers públics de molts tipus, especialment els destinats a incrementar la polarització entre els actors socials amb valors en conflicte i amb dades refutables. A aquest efecte, poden desenvolupar un codi de conducta per als debats públics a les escoles amb vista a fomentar la civilitat en el discurs i garantir la inclusió de totes les veus discrepants. Aquest és un primer pas essencial per facilitar la comunicació entre narratives oposades i desconnectades entre elles. A més, poden experimentar amb diferents formats per tal d’introduir les xarxes socials en l’àmbit d’un debat constructiu i cercar noves formes i mitjans per tal que els públics polítics que s’han refugiat en zones hostils puguin trobar-se de nou de forma profitosa.

Aquestes reformes seran cada vegada més crítiques en el futur, ja que és possible que les escoles de política pública es vegin reptades més directament i més obertament per forces polítiques antigovernamentals i antielitistes i per una reacció populista general davant la formulació empírica de les polítiques. En aquests contextos tan polititzats, les escoles de política pública estan més exposades que les ciències socials, que compten amb la protecció de l’acadèmia. També estan més exposades que les escoles de negocis i les facultats de dret, perquè aquestes estan emparades per unes professions de pes i pels seus interessos creats.

Amb tot, el fet de veure’s qüestionades de tant en tant per l’acadèmia i per l’opinió pública ofereix a les escoles de política pública l’oportunitat de créixer. Ara és el moment que les escoles de política pública es replantegin reconciliar la directriu quasi centenària de Weber sobre l’absència de valors en la recerca amb l’ètica de la convicció moral i l’ètica de la responsabilitat, per tal de potenciar la seva contribució a l’administració pública i, per tant, el seu rol en la societat. Lord Ralf Dahrendorf, que fou director de la LSE, ho va expressar d’una manera més directa quan va escriure que la responsabilitat fonamental dels intel·lectuals és posar en dubte tota la saviesa rebuda, qüestionar-se tot el que es dóna per descomptat i qualsevol autoritat, i plantejar-se totes les preguntes que altrament ningú no s’atreviria a plantejar. Les escoles de la nova política pública podrien esdevenir-se el lloc d’acollida d’aquests intel·lectuals que dubten i es qüestionen les coses, que es preocupen especialment pel bé comú i per l’administració pública. Si això és així, el futur de l’escola de política pública serà brillant, perquè tindrà molt per fer.

Helmut K. Anheier és professor ordinari de Sociologia de la Hertie School of Governance. Fou president de la Hertie School entre els anys 2009 i 2018. Anheier és el principal responsable acadèmic del Governance Report que publica anualment la Hertie School (Oxford University Press). A més, és catedràtic de Sociologia i director acadèmic del Centre d’Inversió Social de la Universitat de Heidelberg. És codirector acadèmic del Dahrendorf Forum, una iniciativa conjunta de la Hertie School i la London School of Economics and Political Science, finançada per la Stiftung Mercator.

Referències

Anheier, H.; Cingolani, L.; Hallerberg, M.; Kaufmann, S.; List, R.; Pisani-Ferry, J., et al. (2018): “Global Crises and Governance: Lessons, Implications, Recommendations”, a: Hertie School of Governance (ed.), The Governance Report 2018. Oxford: Oxford University Press, p. 105-118.

Cingolani, L. (2018): “A Decade-long Grievance? The Global and Financial Economic Crisis’ Impact on Institutional Trust”, a: Hertie School of Governance (ed.), The Governance Report 2018. Oxford: Oxford University Press, p. 65-85.

Piereson, J.; Riley, N. S. (2013): “The problem with public policy schools”, Washington Post. Disponible a: https://www.washingtonpost.com/opinions/the-problem-with-public-policy-schools/2013/12/06/40d13c10-57ba-11e3-835d-e7173847c7cc_story.html [Data de consulta: 20.06.2019]