El ministre va començar la seva intervenció inicial preguntant-se per què és tan difícil reformar la Justícia? En primer lloc, perquè es tracta d’una administració amb molta tradició en què hi ha un poder independent, el judicial, que, per la seva pròpia naturalesa “ser com més objectiu millor”, tendeix a marcar distància amb la resta. A més, es dóna la particularitat que un poder, l’executiu, ofereix servei a un altre poder. A això, s’hi afegeix una complexitat estructural per l’existència de diversos òrgans, cadascun amb una naturalesa jurídica pròpia: el Consell General del Poder Judicial (CGJP), la Fiscalia General de l’Estat, l’Administració de Justícia (que, en molts casos, depèn de les comunitats autònomes).

La recepta de Caamaño: feina discreta i diàleg. Va posar com a exemple el que s’està fent amb la profunda reforma organitzativa que suposa la implantació del nou model d’Oficina Judicial, la qual, malgrat que es va plasmar en una llei ja fa uns anys, calia posar en funcionament. L’objectiu és que el jutge es dediqui a jutjar i abandoni les altres tasques de direcció del jutjat. Trencador, perquè implica acabar amb l’herència de segles enrere i començar gairebé de zero (creant, per exemple, noves relacions de llocs de treball que no existeixen).

A escala macro, la reforma organitzativa important és la reordenació de la primera instància. Els jutjats actuals socials, mercantils, civils, núm. 1, 2, 3, etc., se substituiran per Tribunals d’Instància amb diverses seccions temàtiques. Hi haurà un president i una plantilla de jutges, lògicament, però els assumptes seran del Tribunal, hi entraran i aquest els resoldrà amb el jutge que toqui, suprimint aquella adscripció tan personalitzada que complica coses tan bàsiques com la gestió de suplències.

Pel que fa a la tecnologia, el ministre és conscient de la importància que té, no tant quant a “posar PCs, sinó en què implica com a canvi cultural. L’objectiu és tenir jutjats sense paper (l’Audiència Nacional gairebé està a punt d’aconseguir-ho), i els mitjans hi seran; però, per tal que ho siguin realment, les persones que hi ha dins i fora ho han d’interioritzar de debò i canviar les seves rutines. S’aconseguirà un estalvi de temps d’un 35-40 % en els processos actuals, que revertirà en l’economia (un sistema de justícia lent és un congelador econòmic). Però sorgeixen noves problemàtiques jurídiques que se solucionen sobre la marxa: per exemple, què passa si un jutge es fa una còpia personal d’un auto per endur-se’l a casa i en perd una part?

Una altra línia estratègica és aconseguir que entrin menys assumptes als tribunals. Per exemple, obrint altres vies de resolució de conflictes. A Espanya no hi ha cultura de mediació i arbitratge; canviar-la serà un dels objectius de la normativa que s’està preparant. Hi haurà mediacions obligatòries abans d’anar a un jutge i es facilitarà l’arbitratge per professionals de prestigi no necessàriament juristes. Arribaran menys assumptes al Tribunal Suprem per tal que aquest es pugui centrar en allò que li pertoca: homogeneïtzar la doctrina.

Programa

La justícia és un dels serveis essencials en un estat de dret. D’aquesta manera, es dóna la circumstància que el seu funcionament és contínuament qüestionat pels ciutadans, per la qual cosa la seva modernització s’ha convertit en un assumpte polític de primer nivell. En aquest sentit, l’Administració de justícia està immersa en un procés de reforma que ha rebut un nou impuls amb l’aprovació del nou Pla de modernització de la justícia 2009-2012, l’objecte del qual és complir amb la vella aspiració de comptar amb un sistema de justícia àgil i eficient. Un repte formidable a causa de la complexitat del món judicial, els seus problemes administratius i les seves deficiències estructurals. En aquest procés, les TIC estan cridades a tenir-hi un paper clau, però per si soles no tenen cap valor si no van acompanyades de màxims nivells de col·laboració i de canvis substancials tant en els rols dels diferents actors com en els procediments.

Benvinguda i presentació:

• Miguel Trías (MBA 89), president d’ESADE Alumni
• Oscar Cortés (MP-FGAP 07), vicepresident del Club de Direcció Pública d’ESADE Alumni
• Diego Molero (MP-FGAP 07), vocal de la Junta Directiva del Club de Direcció Pública d’ESADE Alumni

Ponència:

• Francisco Caamaño, ministre de Justícia

Francisco Caamaño Domínguez

Nascut el 8 de gener de 1963 a Cee (la Corunya). Està casat i és pare de dues filles. Des de l’abril del 2008 i fins al seu nomenament com a ministre de Justícia, el 24 de febrer del 2009, va ocupar el càrrec de secretari d’estat d’Afers Constitucionals i Parlamentaris. Llicenciat i doctor en Dret per la Universitat de Santiago de Compostel·la, ha estat professor ajudant i professor titular de Dret Constitucional en aquesta universitat. El 1993 va ser designat lletrat del Tribunal Constitucional, i a l’octubre del 2002 va obtenir la plaça de catedràtic de Dret Constitucional a la Universitat de València. L’any 2001 va ser nomenat director de la Fundació Democràcia i Govern Local i, posteriorment, codirector de la revista Cuadernos de Derecho Local. A l’abril del 2004 va ser designat secretari d’estat de Relacions amb les Corts. Com a professor universitari ha exercit la docència ordinària en l’àmbit del dret constitucional i del dret comunitari i autonòmic. A més, ha impartit nombroses conferències, seminaris i cursos de doctorat i de postgrau, així com màsters d’especialització, tant en universitats com en altres centres públics i privats, sobre temes relatius a la seva especialitat. Ha dirigit diversos programes de recerca, tant nacionals com comunitaris, i programes de cooperació jurídica amb l’exterior, principalment amb països centreamericans, i hi ha participat. Producte d’aquesta activitat ha estat la seva especialització en temes de dret parlamentari i jurisdicció constitucional.