Reduir l’escala i l’abast de l’estat requereix lideratge públic. Els polítics hi estan al capdavant –fent-se ressò de les preocupacions públiques i del sentir dels contribuents, però també liderant una sortida de la situació de fort endeutament en què es troben avui molts governs occidentals. Però els polítics no actuen sols –tots els servidors públics s’han de replantejar els seus rols de lideratge per contribuir a reduir el cost de l’estat redissenyant els serveis públics, de manera que es puguin continuar prestant a les generacions futures a un cost inferior. Els professionals de la política i els gestors públics han d’ajudar els polítics a descobrir formes menys costoses de prestar els serveis públics –formes que siguin més rellevants per als usuaris dels serveis públics i que, a més, resultin més barates per als contribuents que les financen (totalment o en part). Això vol dir que hem de reinventar els rols del lideratge públic, de manera que puguem reinventar també el govern mateix.

Per governar bé es requereix una cultura política oberta i competitiva; es requereixen polítiques i estratègies efectives, dissenyades per resoldre problemes socials de forma rendible, i es requereixen plantejaments eficaços per prestar els serveis públics. Així doncs, un govern eficaç es teixeix ordint els fils de la bona política, les bones polítiques i la bona gestió. Un bon lideratge s’ha d’exercir en els tres àmbits interrelacionats de la política, les polítiques i la gestió. Polítics molt ben intencionats poden rebre el millor assessorament i seguir el procés correcte de presa de decisions i, tanmateix, elegir l’estratègia errònia. Però fins i tot les bones intencions i la bona estratègia no eviten el fracàs si les institucions públiques estan mal organitzades i compten amb pocs recursos i si els gestors públics no tenen la competència, l’habilitat i la confiança suficients.

Els tres àmbits de la política, les polítiques i la gestió se solapen però impliquen distintes activitats i requereixen diferents estils de lideratge. Això és així perquè parteixen de diferents tradicions de recerca i utilitzen diferents formes de reflexionar i actuar. Més encara, les persones que exerceixen aquests rols tendeixen a ser estrets de mires –creuen que les bones decisions són vitals, o que una gran estratègia (com els instruments específics de les polítiques) és clau, o que l’únic que importa és una execució eficaç. La veritat és que els polítics invoquen el canvi; els professionals de les polítiques articulen el disseny del canvi que es necessita, mentre que els gestors públics són els responsables d’executar el canvi necessari.

El repte dels polítics en diverses societats modernes és trobar formes d’honorar el passat de tots, captar el millor esperit del moment i després intentar cristal·litzar esperança en històries sobre el futur. Així, cerquen fer-se ressò dels resultats col·lectius –sobre el creixement econòmic futur o el benestar de la comunitat. Els professionals de les polítiques i els assessors (inclosos els assessors polítics, els experts dels temes, els professionals, els assessors de les polítiques generalistes i els consultors de gestió) tenen unes mires més estretes. Tendeixen a treballar més estretament amb aquests polítics i intenten dissenyar estratègies o polítiques per obtenir els resultats desitjats. Per contra, els gestors públics actuen en un món pràctic, fent simplement que les coses funcionin. S’asseguren que es realitza el que es pretenia inicialment, i que els números quadrin –amb relació a les persones, els diners i els resultats.

Naturalment, hi ha solapaments i fins i tot moviments entre aquests tres rols. Alguns polítics esdevenen gestors. Alguns gestors esdevenen assessors de les polítiques, i alguns d’aquests assessors s’introdueixen en la política. Més encara, normalment és possible detectar un cert grau de transvestisme. Alguns gestors rutinàriament acaparen les decisions d’interès públic que haurien de prendre els polítics; alguns professionals de les polítiques tracten els seus temes com fanàtics, i alguns polítics no poden evitar immiscir-se en la gestió operativa.

En un recorregut brillant a través de les humanitats, les ciències socials i les ciències naturals, el professor de Harvard Jerome Kagan suggereix que hi ha tres cultures distintives que utilitzen enfocaments fonamentalment diferents per entendre el món.[1] Sosté que cada una d’aquestes tres cultures segueix diferents criteris a l’hora d’establir la veritat, interpreten els fets d’una manera diferent, utilitzen models mentals diferents i tenen vocabularis diferents. Al meu entendre, es podria fer una argumentació paral·lela respecte dels polítics, dels assessors de les polítiques i dels gestors públics.

Els polítics tendeixen a utilitzar un enfocament imbuït en les humanitats. Componen els seus arguments mitjançant la retòrica i la metàfora. Utilitzen la semàntica per buscar sentit als assumptes humans i també tracten d’imposar un sentit al món. Molts polítics concrets evidentment provindran de les ciències, però el que practiquen a la seva vida política diària és més semblant a les arts. Exerceixen el lideratge a través de la semàntica, no a través de les ciències. Per contra, els assessors de les polítiques públiques utilitzen models esquemàtics o diagrames causals per entendre els problemes del món i intentar posar ordre representant el teixit de la realitat econòmica i social. Els seus diagrames intenten mostrar la relació entre factors i variables per tal d’assenyalar què caldria fer per millorar els resultats econòmics i socials. Exerceixen el lideratge desenvolupant constructes polítics que pretenen que el món sigui millor: noves formes de fomentar el creixement econòmic; noves formes d’abordar els crims més greus, i noves formes perquè les societats puguin afrontar la fractura familiar i la dislocació social. Per contra, els gestors tendeixen a adoptar un enfocament més matemàtic i pragmàtic. El seu treball és assegurar-se que els recursos són els adequats i estan ben organitzats, i que es produeixen els resultats. Resumint, procuren que les coses “quadrin”.

El paral·lelisme amb les humanitats, les ciències socials i les ciències naturals no és, òbviament, del tot ajustat: la política és un art, l’assessorament polític és més aviat una pseudociència, mentre que la gestió pública és un ofici. Amb tot, és un instrument útil per explicar la importància d’aquestes tres contribucions diferents per a la construcció d’una bona governança.

En aquest recorregut per les humanitats, les ciències socials i les ciències naturals, Jerome Kagan se serveix de la metàfora memorable de “tigres, falcons i taurons” per descriure i resumir aquestes tres tradicions. Semblantment, aquesta metàfora es podria aplicar als polítics, als assessors de les polítiques i als gestors públics. Els polítics són tigres: busquen millorar el món utilitzant la semàntica. Els assessors de les polítiques públiques són falcons –a través de diagrames i esquemes, intenten mostrar com es podria millorar el món. Per contra, els gestors són taurons –actuen en el món concret de la pràctica. Aquesta metàfora suggereix que, mentre els tigres, els falcons i els taurons són poderosos en els seus territoris respectius, cada un d’ells és impotent en el territori dels altres.

Però això no és exactament així en el cas dels polítics, els assessors de les polítiques i els gestors públics. Alguns polítics poden arribar a ser assessors o gestors, però la majoria no se sentiran còmodes en aquestes ocupacions per poder satisfer els seus instints. Alguns assessors poden arribar a ser polítics o gestors, però probablement preferiran el relatiu anonimat que caracteritza el món de l’assessoria. Igualment, alguns gestors poden arribar a ser polítics o assessors, però segurament trobaran que el món de la semàntica i de l’esquemàtica és massa abstracte per al seu gust.

Els problemes públics presenten múltiples facetes, són multidimensionals i usualment són pertinaços i persistents. Estan oberts a múltiples interpretacions. És per això que difereixen les opinions sobre la millor manera de fer créixer l’economia, d’afrontar el deteriorament del medi ambient, de fomentar comunitats cohesionades. Avui que el cost del govern i el cost de l’estat s’han de reduir radicalment, els governs necessiten lideratges eficaços però distribuïts en la política, les polítiques i la gestió. Cal un fort lideratge públic per reinventar el govern mateix. Els polítics, els assessors de les polítiques i els gestors públics no competeixen per un territori, sinó que aporten diferents veritats, diferents interpretacions i diferents formes d’actuar en el món. Més que discutir sobre les veritats dels uns i dels altres, pot ser profitós reconèixer les capacitats distintives que cada un d’ells aporta per resoldre problemes en els àmbits de la política i el lideratge de la comunitat, el desenvolupament de les polítiques i el lideratge de la gestió.