Els casos també indiquen la necessitat de desenvolupar models formals del procés polític que integrin més plenament la dimensió de transferència, tal com assenyalen Dolowitz i Marsh (1996). Hem d'entendre la transferència, per exemple, com una etapa o una part relativament discreta del procés polític, que es produeix només al principi d'aquest procés quan els responsables de prendre cerquen informació sobre aquest tema en qüestió i les seves possibles solucions? O es produeix més tard, quan es fa la cerca, normalment limitada, de solucions polítiques alternatives, guiats per la definició de la política a què han arribat els responsables de prendre les decisions? O bé es produeix en totes les etapes del procés polític, almenys de manera potencial? És que l'abast, el tipus i el grau de transferència varien segons les àrees polítiques? Aquestes són només algunes preguntes que requereixen més consideracions i les respostes que s'hi donen haurien d'ajudar a dissenyar models més acurats dels processos polítics.

Un segon objectiu del llibre era analitzar els factors que sembla que determinen les grans variacions en el grau, l'abast i el tipus de transferència que es produeix entre jurisdiccions. Les conclusions dels estudis de casos que s'exposen al llibre indiquen la importància d'una sèrie de factors. Common, per exemple, mogut per la preocupació per explicar per què en algunes àrees hi ha molt poca transferència o gens, va analitzar dos casos de transferència molt limitada en dos contextos culturals molt diferents: l'Aràbia Saudita i Geòrgia. Assenyala que un dels factors determinants més significatius en relació amb la manca de transferència era que aquests països tenien unes cultures polítiques que impedien la transferència de polítiques 'cap a l'oest', si bé l'impacte real de les seves cultures va donar diferents resultats.

Nutley et al., en canvi, se centren en un cas britànic en què, com ells diuen, 'unes comunitats polítiques, uns problemes similars i unes tendències paral·leles en l'opinió pública' es poden portar a esperar que les polítiques a Anglaterra, Escòcia i Gal·les seran similars, amb relativament poques diferències i una transferència considerable de polítiques entre jurisdiccions. Tanmateix, les seves conclusions empíriques, basades en l'anàlisi dels règims de millora de l'acompliment del govern local en cada una de les tres jurisdiccions mostra que, si bé cada jurisdicció compartia amb les altres unes finalitats similars i emprava uns instruments semblants, hi havia diferències significatives en els continguts i l'estil de les polítiques, com també en els seus resultats. Com assenyalen els autors, atès el context de la devolution relativament recent de més autonomia per a Escòcia i Gal·les per part del 'mestre colonial', tal com el veuen alguns en aquets dos països, les diferències en contingut, estil i resultats de les polítiques s'explicaven, en part, per les aspiracions de crear un règim distintament gal·lès i, en molt menor grau, també escocès, és a dir, un determinant cultural. Tanmateix, si bé el cas era certament aquest, ens preguntem fins a quin punt hi pot haver estat implicada una forma de competència burocràtica, en què funcionaris d'Escòcia i Gal·les s'han mostrat reticents a transferir d'Anglaterra perquè tenien interès d'establir i promoure els seus propis talents de desenvolupament polític?

El capítol de Dolowitz conclou que la transferència de polítiques del centre a la perifèria als Estats Units en el cas de la gestió de l'aigua de pluja fou curiosament molt limitada, i sovint es van refusar plantejaments que s'havien aplicat amb èxit. En canvi, on sí que es va produir transferència fou entre municipis d'un mateix estat, juntament amb el que es podria descriure com 'seccions' breus de la perifèria, més que de casos de polítiques més distants. Per la seva banda, Carroll, en el seu estudi històric de models de transferència de les polítiques a Austràlia, va trobar diversos exemples destacats de transferència 'entre perifèries', començant pels anys colonials i continuant fins al dia d'avui (2012).

En una nota una mica especulativa, ens preguntem fins a quin punt la transferència de les polítiques és una pràctica encara més freqüent del que s'indica a la literatura, i que ha estat subestimada, 'disfressada' amb altres exemples de transferència, caracteritzats per canvis majoritàriament cosmètics. Si, per exemple, els funcionaris es mouen pel propi interès, el motiu d'una transferència de polítiques simulada podria ser que els responsables d'aquesta simulació poguessin atribuir-se el mèrit d'una aparent innovació, i així millorar la seva reputació i les seves perspectives professionals. De manera similar, un partit que és al poder potser es vol atribuir el mèrit d'una innovació en les polítiques, i no el d'una 'mera' transferència, a fi de millorar les seves perspectives electorals, o desviar les afirmacions de l'oposició que simplement estava copiant els dissenys de les polítiques d'altres jurisdiccions, o totes dues coses. Aquests darrers motius poden ser especialment potents en els països que s'han independitzat fa poc, desitjosos de demostrar la seva independència dels imperis dels quals abans formaven part, com també les seves capacitats de dissenyar i implementar bones polítiques.

La literatura en matèria de transferència de les polítiques ha prestat molta atenció a la selecció dels responsables de les polítiques amb relació al model de política que s'ha de transferir. Si bé cap dels casos d'aquest llibre se centra únicament en la decisió o les decisions d'aquesta selecció, la seva importància la subratllen especialment Dussauge-Laguna, i Kruusenberg i Randma-Liiv. En el cas de Dussauge-Laguna, la selecció fou una decisió a deliberada dels responsables mexicans del disseny de les polítiques, que les van copiar del sistema xilè, i no dels Estats Units, el Regne Unit o d'altres països de la OCDE, perquè aquell sistema s'havia aplicat en un país, Xile, que tenia una cultura molt similar, i també altres similituds institucionals. L'estudi de Kruusenberg i Randma-Liiv sobre la transferència dels sistemes de llibertat condicional a Estònia i Letònia va descobrir que les similituds culturals tenien una certa importància a l'hora de d'elegir transferir el sistema alemany de llibertat provisional parcialment a Estònia, atès que el sistema legal d'Estònia estava basat, en gran part, en el d'Alemanya. En canvi, aquest no fou el cas de Letònia, el seu segon cas d'estudi, que va optar per transferir el sistema de llibertat provisional canadenc. Tanmateix, si s'analitza més de prop, fins i tot aquí van observar que els factors culturals i lingüístics eren importants, ja que nombrosos canadencs d'origen letó, o que havien treballat al Canadà uns quants anys abans de retornar a Letònia, van jugar un rol important a l'hora de facilitar la transferència de la política de llibertat provisional entre el Canadà i Letònia.

Tots els nostres casos tenen una dimensió cronològica per tal com rastregen un procés de transferència que s'inicia en un punt determinat en el temps i prossegueix més endavant, usualment no més d'uns pocs anys més tard, en què la transferència s'ha produït en graus molt diversos. Tanmateix, tots els casos són històricament limitats, en el sentit que els autors, per manca de temps o d'espai, se centren només en un cas o en un nombre molt limitat de casos de transferència en períodes de temps limitats, normalment de no més d'uns pocs anys, concentrats en una sola àrea política. Sorgeixen almenys dues qüestions d'aquesta limitació, una d'elles comuna amb la major part de la literatura en matèria de transferència de les polítiques. La primera és que el fet de centrar-se en un sol cas o uns pocs casos limitats en el temps fa que el grau de validesa de les conclusions dels casos d'estudi sigui molt limitat i que difícilment es puguin generalitzar a d'altres països. La segona qüestió relacionada és que les tendències en matèria de transferència de les polítiques al cap de llargs períodes de temps s'obliden, encara que puguin tenir unes característiques que desconeguem i que puguin ser molt diferents de les que s'identifiquen en els casos de transferència de polítiques de curta durada. El que és vàlid avui sobre la transferència de les polítiques potser no ho era en el passat i pot ser que no ho sigui en el futur. Necessitem entendre millor la dinàmica de la transferència al llarg del temps.

En relació amb la segona feblesa, si bé la literatura sobre transferència de les polítiques i aprenentatge ha augmentat ràpidament els darrers vint anys, hi ha hagut molt pocs estudis sobre l'experiència general d'una jurisdicció en matèria de transferència de les polítiques durant llargs períodes de temps, i la majoria dels estudis històrics es limiten a una àrea o unes poques àrees polítiques. Per exemple, quina ha estat l'experiència de les antigues colònies en relació amb la transferència de les polítiques? L'estudi de Carroll sobre Austràlia, per exemple, indica que hi ha un patró per a les transferències d eles polítiques al llarg del temps en el cas dels estats que abans havien estat dominats per un poder imperial (Carroll, 2012). Comença amb una transferència substancial i majoritàriament coercitiva del poder imperial a la nova colònia, que complementa o, a vegades, substitueix la política existent. Tanmateix, amb el temps, augmenta la innovació política en la colònia, recorrent més als recursos propis, alhora que minva la transferència coercitiva de l'estat imperial. Això ve seguit d'una lenta tendència creixent a transferir polítiques d'altres colònies que afronten qüestions semblants, i també d'altres estats. La independència ve acompanyada de noves disminucions en les transferències de l'estat imperial, però no la seva terminació, i lleus increments de les transferències d'una sèrie d'altres estats i, cada vegada més, d'organitzacions internacionals, tant regionals com globals. Si aquest és el cas per a les antigues colònies, quines han estat les tendències en els antics estats imperials, com la Gran Bretanya, França, la Xina i altres? El patró històric de transferència és diferent en aquells estats que no tenen tradició d'imperialisme i, si és així, per què?

Cada vegada s'ha estudiat més el rol de les organitzacions internacionals en relació amb la transferència de les polítiques; el capítol de Carroll se centra en aquest fenomen tan poc entès de la transferència d'accessió en relació amb l'OCDE, distingint-la de la 'transferència més rutinària', que es produeix de les organitzacions internacionals als seus membres un cop s'ha produït l'accessió. El seu estudi ens recorda que bastants organitzacions han estat creades, en part, tenint molt present un determinat tipus de transferència política, la de la convergència política. De fet, per a organitzacions com ara l'OCDE i l'Organització Mundial del Comerç, l'accessió representa un compromís a un tipus important de transferència, el de la convergència política entre els seus membres.

En definitiva, el treball que ha assumit aquest llibre ens proporciona un ventall ampli de conclusions interessants i, el que és més important, una sèrie de qüestions que caldria reprendre en ulteriors recerques sobre el tema tan fascinant de la transferència de les polítiques.

Peter Carroll és professor ordinari de Polítiques Públiques i Administració a la Faculty of Business de la University of Tasmania. Richard Common és professor sènior de Gestió Pública a la Manchester Business School.

Referències

Carroll, P. (2012a). 'Policy Transfer Over Time: A Case of Growing Complexity', International Journal of Public Administration, 35(10): 658-666.

Carroll, P.; Common R. (ed.) (2013). Policy Transfer and Learning in Public Policy and Management: International Contexts, Content and Development, Routledge.,

Dolowitz, D.; Marsh, D. (1996). 'Who Learns What from Whom: a Review of the Policy Transfer Literature', Political Studies, 44: 343-357.