En els darrers vint anys, les reformes en matèria de traspàs de competències han estat presents a l¿agenda de govern de molts països. A Europa, hi ha alguns exemples de tendències a aquest traspàs en els (antics) sistemes ¿napoleònics¿, molt centralitzats, dels països mediterranis del sud, com també en els més descentralitzats dels països escandinaus del nord; la democràcia de més llarga història del món, la del Regne Unit, i les democràcies més joves dels països de l¿Est tenen en comú una experiència recent d¿intervencions destacades a favor del traspàs de competències.[3]

Les reformes per al traspàs de competències són processos complexos, que produeixen efectes diversificats en diferents països. Els processos de disseny de les polítiques que fixen el traspàs de competències com a punt destacat de l¿agenda governamental del país i que porten a la seva implantació poden ser molt diversificats; els problemes que el traspàs de competències tracta de pal·liar varien notablement; finalment, els mateixos models de traspàs de competències que es prenen realment en consideració poden ser molt diferents d¿un país a un altre.[4]

De tota manera, és possible fer algunes generalitzacions molt àmplies sobre el procés de traspàs de competències. En primer lloc, el traspàs de competències a l¿Administració pública és una necessitat que moltes persones de les societats modernes reclamen. Un argument molt conegut a favor del traspàs de competències és que aproxima l¿elaboració de les polítiques i la prestació dels serveis als ciutadans, la qual cosa millora l¿eficiència i l¿efectivitat del sector públic (avantatges de proximitat).

Al mateix temps, el traspàs de competències constitueix un repte per als gestors i els dissenyadors de les polítiques. La descentralització distribueix els poders, les funcions i la informació a molts nivells de govern, i crea una xarxa més complexa per a la presa de decisions i la prestació de serveis. En conseqüència, la coordinació resulta més difícil i es necessiten decididament uns mecanismes més efectius de supervisió i de control. La responsabilitat potser és una tasca dura, però compartir la responsabilitat pot resultar encara més dur.

Finalment, el traspàs de competències és un problema, ja que produeix constantment conseqüències involuntàries. M¿agradaria assenyalar-ne només algunes. En primer lloc, la despesa pública es pot incrementar fàcilment, com a resultat dels processos de traspàs de competències, ja que es creen noves administracions o se¿n reforcen les preexistents. Això passa especialment durant la ¿transició¿ d¿un sistema centralitzat a un de descentralitzat. Diferents entitats públiques, a nivells diferents de govern, podrien encarregar-se d¿unes mateixes funcions o tasques i, per tant, gastar diners per dur-les a terme.

Atès que el traspàs de competències és un tema complex, com es pot avaluar? Hi ha configuracions institucionals a favor del traspàs de competències que es puguin considerar beneficioses? En determinades circumstàncies, la resposta seria que ¿sí¿, especialment si el que es pretén és una redistribució justa de poder. En altres casos, es pot suposar que tot esforç per definir uns marcs més exhaustius, o almenys més amplis, per tal d¿avaluar els processos de traspàs de competències seria beneficiós per a la recerca i per a la pràctica, com també per al disseny de les polítiques.

Els processos de descentralització, en línies generals, s¿haurien d¿avaluar comparant-ne els beneficis i els avantatges amb els possibles desavantatges i costos. Això vol dir que cal fer molt treball de recerca per tal de (i) definir millor i classificar els costos i els beneficis del traspàs de competències; (ii) establir formes significatives per mesurar-los, i (iii) avaluar i validar conceptes i mesures mitjançant una recerca comparativa més basada en dades empíriques.

Els costos del traspàs de competències, per exemple, es poden agrupar, en general, en dos grans categories, les monetàries i les no monetàries. El creixement de la despesa pública, òbviament, s¿ha d¿incloure en la primera categoria. (És la dimensió que es mesura més sovint, encara que podria resultar difícil demostrar fins a quin punt aquest creixement depèn dels processos de traspàs de competències.) Però com mesurar els costos dels conflictes que sorgeixin entre diferents nivells de govern? Les avaluacions qualitatives molt generals són una bona mesura? Com mesurar-ne els impactes?

També els beneficis requereixen una classificació i unes mesures més clares. Poden ser molt variats: des d¿un potencial més gran de participació democràtica i de responsabilització fins a una qualitat, una eficiència i una efectivitat més elevades en els serveis públics, etc.

Finalment, voldria cridar l¿atenció sobre una qüestió metodològica relacionada amb l¿estudi i l¿anàlisi dels processos de traspàs de competències. La descentralització consisteix en la transferència de funcions i de recursos de l¿Estat central a unes unitats descentralitzades: això implica que una de les condicions prèvies i un dels requisits bàsics perquè aquesta reforma sigui efectiva és la capacitat dels ens perifèrics. Les actituds i les habilitats polítiques, administratives i directives de les unitats locals són molt importants per a l¿èxit de la descentralització. Per tant, es pot suposar, amb raó, que fins i tot una reforma institucional ben dissenyada per transferir funcions i poders a nivells inferiors de govern probablement no s¿acomplirà del tot si aquests últims no són capaços de rendir a un nivell ¿suficient¿ d¿efectivitat i eficiència.[5] Potser l¿estudi del traspàs de competències requereix que hi hagi unes interaccions més fortes entre els plantejaments de la ciència política, l¿Administració pública i la gestió pública.[6]

[1] Pollitt, C. (2005), ¿Decentralization: a central concept in contemporary public management¿, a: Ferlie, E.; Lynn, L.; Pollitt, C. (ed.) The Oxford Handbook of Public Management, Oxford, Oxford University Press.

[2] Pollitt, C.; Birchall, J.; Putman, K. (1998), Decentralising Public Service Management, Londres, McMillan Press.

[3] Fedele, P.; Ongaro, E. (2005), ¿A Common Trend, Different Houses: a Comparative Analysis of Devolution in Italy, Spain and the United Kingdom¿, paper presentat a l¿EGPA Conference ¿Reforming the Public Sector: what about the citizens?¿, Berna, Suïssa, 31 d¿agost¿2 de setembre de 2005.

[4] Fedele, P.; Ongaro, E. (2005), ¿A Common Trend, Different Houses: a Comparative Analysis of Devolution in Italy, Spain and the United Kingdom¿, paper presentat a l¿EGPA Conference ¿Reforming the Public Sector: what about the citizens?¿, Berna, Suïssa, 31 d¿agost¿2 de setembre de 2005.

[5] Borgonovi, I. (2005), Principi i sistemi aziendali per le amministrazioni pubbliche, Milà, Egea.

[6] Hutchcroft, P. (2001) Centralization and decentralization in administration and politics: assessing territorial dimensions of authority and power, Governance, January, Vol. 14, No. 1, pp. 23-53.