Malgrat que la recerca ha parat molta atenció al disseny de la lògica, s'ha fet molta menys recerca sobre com les lògiques prevalents evolucionen amb el temps. En el nostre article recent 'Institutional work and accountability in public-private partnerships' (que es publicarà a la International Review of Public Administration), sostenim que el fracàs per encarar el canvi gradual en les lògiques institucionals ha deixat una gran llacuna en la recerca acadèmica en el camp dels estudis sobre rendició de comptes.

Les llacunes són tant empíriques com teòriques. Empíricament, encara tenim pocs coneixements sobre l'evolució de la lògica de la rendició de comptes en els PPP, però gairebé no tenim gens de coneixements sobre com els diferents actors públics i privats són capaços d'influir en aquestes lògiques o com els han format amb el temps. La literatura sobre PPP està plena d'idees per dissenyar el sistema i de les possibles contradiccions en aquest disseny, però inclou poques anàlisis sobre com s'afronten i es gestionen aquestes contradiccions i tensions. Malauradament, la literatura sobre la rendició de comptes tendeix a trobar-se en la primera categoria.

En termes teòrics, la llacuna existent no tan sols és igual de gran, sinó que encara ho és més. No hi ha hagut intents rigorosos per tractar la qüestió de la rendició de comptes en els anomenats esforços de treball institucional. Per treball institucional s'entenen els processos en què els actors actuen decididament, sols o en col·laboració, a fi de crear, mantenir i alterar estructures, pràctiques o 'ordres negociades' que condicionen la seva vida institucional. La manca de recerca s'aplica tant a la rendició de comptes en el treball institucional -qui és responsable de mantenir o modificar les institucions i de quina manera- com al treball institucional sobre les lògiques de rendició de comptes -qui defineix la manera com s'ordena la rendició de comptes.

Més enllà de la terminologia de la teoria institucional, els temes per tractar són molt simples. La qüestió empírica és que no tenim gaires coneixements sobre qui són els responsables de configurar els PPP i cap a quin tipus de lògica de la rendició de comptes s'adrecen. Per exemple, són actors privats que impulsen una rendició de comptes democràtica menys eficaç? O són actors públics que defineixen uns criteris de rendició de comptes tan estrictes per a empreses particulars que deixen d'exercir el seu paper regulador neutral? La qüestió teòrica per tractar és igual de simple. Si l'actor no pot ser responsable efectivament de les seves accions, ja que és capaç de manipular el marc institucional per a la rendició de comptes, hi ha molt poques raons per no considerar-ho una qüestió de rendició de comptes. Parlant clar: si l'actor pot ser responsable de no haver retut comptes per algun tema, resulta evident per a un observador extern que es tracta d'una qüestió de rendició de comptes.

Combinades les qüestions anteriors, suggerim que els acadèmics haurien de donar un paper més actiu als processos en què es defineix la rendició de comptes dels PPP; i, de fet, també a la rendició de comptes de la presa de decisions en aquests processos. Si no ho fan, tant els PPP com els estudis de rendició de comptes resulten propensos, entre d'altres aspectes, a retre uns comptes molt escassos de les relacions de poder en el camp dels PPP.

Treball institucional i rendició de comptes en els sistemes de pensions publicoprivats: resultats de l'estudi de casos

Omplir aquestes grans llacunes en la recerca requereix temps i esforç. Hem fet els primers passos cap a aquest objectiu en el nostre article, però en una àrea que apareix poques vegades en els estudis sobre PPP: els sistemes de pensions. L'estudi de la rendició de comptes en la provisió de pensions publicoprivada es pot considerar un ordre del dia de recerca oportú. Per exemple, els sistemes de pensions publicoprivats, en què les entitats privades són les que executen els plans de pensions públics, es troben actualment a més de quinze països europeus. Malgrat que recentment ha sorgit una certa literatura acadèmica i que hi ha informes oficials sobre la provisió de pensions publicoprivada, l'organització i la governança d'aquests nous sistemes de pensions encara s'han estudiat molt poc, i no hi ha hagut estudis que tractin de la rendició de comptes en aquests àmbits.

El nostre estudi de cas aporta llum sobre les institucions de rendició de comptes en un sistema de pensions publicoprivat madur que ha estat en funcionament des de fa 50 anys: el sistema de pensions proporcional al sou finlandès, el TyEL. Aquest sistema és obligatori per a tots els treballadors del sector privat a Finlàndia. Com a PPP, l'esquema del TyEL es pot entendre millor com un acord institucional formal de franquícia. La llei del TyEL dicta les funcions de les entitats privades de propòsit especial que implementen el pla i, de manera més important, el 'producte'. Encara que hi ha diversos tipus d'entitats privades de propòsit especial disponibles, les denominades companyies d'assegurances de pensions són les que dominen el mercat.

Primerament, vam estudiar el canvi a llarg termini en les lògiques institucionals de rendició de comptes en l'àmbit del TyEL, i després vam afegir la rendició de comptes a la interpretació pel que fa al treball institucional on s'ha creat, mantingut i modificat la lògica. Els nostres resultats suggereixen, de fet, que la comprensió de les lògiques institucionals canvia de manera significativa, encara que no radicalment, quan aquesta rendició de comptes 'de segon ordre' s'inclou en l'anàlisi. Vam trobar diversos tipus de 'dispositius correctors' en el treball institucional que fan que l'escrutini extern de les decisions sigui difícil o que eliminen totes les formes eficaces de sanció quan no convé aplicar sancions sense canvis institucionals. L'estudi acurat dels principis de segon ordre també demostra rendició de comptes en el manteniment i que el canvi de rendició de comptes té un important baix grau de rendició de comptes. En altres paraules, la llacuna de la rendició de comptes no tan sols està present a escala de jugadors i regles del joc, sinó també a escala d'estructuració de les regles. Això segueix donant un avantatge institucional d'uns sobre els altres.

Debat sobre els resultats

Encara que moltes institucions de l'àmbit del TyEL en qüestió són, sens dubte, plans de pensions específics, una de les nostres troballes és probable que no tan sols sigui rellevant en un estudi més ampli dels sistemes de pensions publicoprivats, sinó també en el cas dels PPP en general. La troballa és que l'estudi de les rendicions de comptes de segon ordre pot ser útil per aprofundir la comprensió de la governança del PPP a una escala molt general. Mentre que el camp del TyEL s'assembla formalment al franquiciat publicoprivat clàssic en molts aspectes, no té el control públic del treball institucional, ni tampoc el govern pot escodrinyar o sancionar amb eficàcia el treball institucional en aquest camp. En altres paraules, l'anàlisi revela que el sistema és més un acord col·lectiu entre interlocutors socials, executat fa ben poc en forma de dret públic, que un arranjament de franquiciat públic.

Entre d'altres coses, el descobriment d'aquestes disparitats podria explicar tanta variació en l'opinió pública i les diverses concepcions de qui és el 'responsable'. Saber què esperar de la rendició de comptes té molta importància en àmbits com la provisió de pensions, el calendari operacional de les quals implica dècades i la principal virtut del qual és la sostenibilitat. Les disparitats entre les formes públiques i privades de la rendició de comptes poden posar certament en dubte la sostenibilitat. D'una banda, els fons públics de pensions sovint són objecte d'agendes polítiques a curt termini en temps de crisis financeres. De vegades, aquestes mesures poden trobar legitimitat, però ben poc sovint si la rendició de comptes en PPP s'entén en termes de governança corporativa. Per descomptat, la privatització no tan sols pot ajudar, sinó que fins i tot pot fer que sigui més fàcil dur a terme els esforços; amb tot, està lluny de ser una panacea per a la sostenibilitat de les pensions.

És evident, això no obstant, que, en cas que s'intenti mantenir els actors relacionats amb els PPP com a responsables dels seus fracassos (o èxits), la sostenibilitat de tot l'arranjament pot arribar a ser posada en dubte. És per això que ens cal conèixer molt millor l'evolució de la rendició de comptes en els sistemes de pensions publicoprivats, com també els PPP en general.