Els anys noranta es van caracteritzar, en gran part, per una àmplia experimentació en la creació i la gestió de mercats per als serveis del govern, i pel recurs a la contractació a l¿hora d¿establir relacions. Aquestes reformes de la ¿nova gestió pública¿ (NGP) van ser impulsades, en gran part, per un argument d¿eficiència econòmica que es derivava de la perspectiva d¿elecció pública, que defensava un govern reduït i un ús extensiu dels mercats.[1] Hi havia un enfocament clar a favor de ¿comprar¿ més que de fer. Les reformes es basaven en la idea de fracàs del govern ¿és a dir, que els buròcrates individuals (i tota la seva burocràcia) es movien més per un desig de maximitzar els pressupostos que de prestar serveis adequats de forma eficient i efectiva.

Aquest enfocament del fracàs del govern està en clara dicotomia amb el seu contrari, l¿enfocament del fracàs del mercat, que sostenia el model tradicional de l¿Administració pública basada en la idea que els mercats són incapaços de proporcionar béns i serveis específics, o que són imperfectes, cosa que motiva la intervenció del govern. En molts països, aquesta idea va dur a la creació d¿amplis sectors públics que se centraven a ¿fer¿ més que a comprar, i en una producció i una distribució dels béns i serveis del govern gairebé monopolística.

Aquestes dicotomies, marcades fortament per l¿economia i adoptades per oponents ideològics i polítics, difícilment capten les complexitats de l¿Estat modern. A més, ambdues postures defensen unes posicions relativament extremes sobre quins són els tipus de contractacions ideals. És evident que les formes que s¿han desenvolupat a la pràctica s¿han apartat dels plantejaments ideals, i s¿ha fet molta atenció a les similituds i a les diferències entre països i dintre d¿ells.[2]

Un model de valor públic és un intent d¿anar més enllà de les limitacions de la dicotomia entre el fracàs del govern i el fracàs del mercat. Aquest model, formulat per Moore, posa al centre la recerca per maximitzar el valor públic ¿que és la funció principal dels gestors públics.[3] En aquest context, el valor públic és un valor consumit necessàriament per la ciutadania de forma col·lectiva i és definit per preferències col·lectives mediades políticament.[4] És un constructe més aviat multidimensional, que se centra en general en els resultats, però el valor públic també es pot basar en les dimensions del ¿procés¿, com l¿equitat en el procediment o la confiança en el govern. Encara que se¿n fa una presentació breu, és possible observar diferències critiques entre el valor públic i els models de la NGP.

Així, doncs, quines repercussions pot tenir per a la governança contractual? La idea essencial és que no hi ha una única forma correcta de crear valor públic. De fet, el que és més adequat és que depèn de diversos factors.[5] Un és si el servei es pot proporcionar millor o a un cost menor implicant-hi una part externa. Un altre és si existeix un mercat prou competitiu per inculcar la disciplina en els proveïdors. Un tercer factor és fins a quin punt contractar implica costos de transacció, com ara especificar i controlar els serveis. Distintes permutacions d¿aquests factors requereixen diferents tipus de relació externa, des de la clàssica contractació ¿del pal i la pastanaga¿, passant per acords negociats, fins a partenariats de col·laboració.

La perspectiva canvia des de la de qui suposa que sempre cal un enfocament concret, ja sigui el de contractar fora o el de produir internament des del govern, fins a la de qui reconeix que diferents tipus de valor públic i de circumstàncies contextuals requereixen fórmules diferents de prestació. En aquest sentit, aquestes representen instruments distints per a la creació, la prestació i el sosteniment del valor públic. Un punt de partida útil per localitzar aquestes diferències és l¿estructura del mecanisme de governança que descriu Williamson.[6] Si bé aquest enfocament no està exempt de crítiques, és útil per presentar una sèrie de mitjans alternatius de coordinar les relacions.[7] Des d¿aquesta perspectiva, la NGP ha presentat alguns ¿punts negres¿, sobretot a causa del predomini de la teoria de l¿elecció pública en els àmbits de la presa de decisions. Això bàsicament ha rebaixat les formes de govern eficients i ha fomentat una desviació cap al govern del mercat, que ha donat origen a una era dominada per la contractació clàssica ¿normes legals, documentació formal, recursos formals, jocs de suma zero i relacions regulades contractualment¿, a costa d¿una forma més intel·ligent d¿harmonitzar les característiques dels serveis del govern amb les estructures de govern. El contrari, segons aquest model tradicional d¿administració, era tendir a la provisió interna. En contrast amb aquests extrems, una perspectiva de valor públic resultaria menys dogmàtica i més pragmàtica amb relació a la contractació, en què la creació de valor públic és la prioritat.

Encara que la perspectiva de valor públic desplaça el centre d¿atenció del mecanisme de prestació per se a la creació de valor, té repercussions importants en la forma com s¿estructuren les relacions. Podem esperar que faci més èmfasi a harmonitzar de forma adequada les activitats amb les formes de govern per tal de garantir que es crea valor públic de forma eficient i efectiva. Això pot sostenir perfectament el desenvolupament de models híbrids, que junts aporten una sèrie de tipus de relacions i de formes contractuals que inclouen acords ¿flexibles¿ basats en la confiança i la flexibilitat per a una activitat complexa. És evident que els acords de col·laboració i de relació d¿alta confiança no estan exempts de reptes, però el fet d¿obrir espais per incloure-hi tota la gamma de formes de govern és una forma de reconèixer que determinats pactes inadequats segons la NGP han produït resultats gens òptims ¿tant per a les parts, com per als clients i els ciutadans.[8]

Conclusió

Un model de valor públic proporciona una nova manera de formular l¿activitat del govern, les decisions polítiques i les qüestions funcionals. Té moltes repercussions en la contractació del govern i, per tant, podem esperar que s¿utilitzi un ventall més ampli de contractes a mesura que ens separem del fait accompli de la NGP, que tendia a ignorar la complexitat i la diversitat de les transaccions que es produeixen en el sector públic.