1.                  La democràcia i els seus reptes

Parlar de democràcia ens ha de portar necessàriament a discutir quin tipus d’institucions volem, és a dir, quin és l’objectiu i la raó per apostar per un model d’estat democràtic. Sens dubte, hauríem de parlar dels requeriments morals que constitueixen la base i, alhora, la proposta de convivència per als ciutadans. Potser ens podríem plantejar la qüestió llançada per Samuel Huntington a El xoc de les civilitzacions i el nou ordre mundial:[2] la democràcia, serveix com a model de govern per a tothom? Si no, probablement hauríem de perfilar com les diferents cultures, no necessàriament filles de la tradició liberal, es poden apropiar d’un concepte que neix a Grècia, però que sobretot es desenvolupa a Europa i als Estats Units. En resum, el debat sobre la democràcia té moltes qüestions associades, i no totes són fàcils de precisar en unes quantes ratlles.

Una primera afirmació per refermar un model de govern que considero tan positiu com universalment vàlid és que la democràcia és, sobretot, un ordre moral, una proposta d’humanisme que genera i sol·licita uns valors pels quals apostar. Una democràcia desenvolupada, de perfil alt, que probablement encara està allunyada de la realitat de molts països, és fonamentalment una proposta de llibertats per a l’home, una defensa de la igualtat intrínseca entre totes les persones, un model de convivència i fraternitat; un model que hauria d’afavorir sobretot l’home honest,[3] que no té capacitat directa d’influir en el poder polític.

L’alternativa ja la coneixem. Es tracta de l’aristocràcia platònica, segons la qual els que són pretesament més savis governen en nom de la resta. També hi ha una versió molt més moderna, els autoritarismes d’una ideologia o d’una altra, que continuaran considerant els ciutadans com a menors d’edat incapaços de defensar una proposta política, o el que és pitjor, incapaços de formar-se democràticament per tal que, algun dia, s’assoleixi un govern de tots i per a tots. La democràcia, per als bolivians hauria de ser precisament això: una escola d’educació per a la ciutadania, una assegurança contra els autoritarismes i una garantia de relleu davant dels governants incapaços.

La literatura política requereix igualment uns mínims que servirien com a indicadors del nostre desenvolupament polític democràtic. En aquest sentit, una democràcia de qualitat hauria de promoure governs que actuessin segons les preferències dels ciutadans; en què tots els ciutadans poguessin articular la seva proposta política i en què, finalment, es donessin les garanties següents: elecció de funcionaris polítics; dret de vot i dret a celebrar unes eleccions; llibertat d’expressió, crítica i associació; llibertat d’accés a una informació plural, i respecte a l’estat de dret.

Aristòtil, en la seva obra Política,[4] ja avança alguns dels reptes amb els quals avui s’enfronta la democràcia a Bolívia, uns reptes i unes amenaces que, per al lector contemporani, es converteixen en obstacles que cal superar. La democràcia necessita ciutadans que s’hagin format en democràcia, capaços d’escoltar, de respectar els altres i de defensar els valors que s’han especificat més amunt. La democràcia troba dificultats respecte de l’heterogeneïtat cultural, ètnica i lingüística, que promou cosmovisions i sentits diferents que, tot i que no ho vulguin, dificulten la comunicació i l’acord. La democràcia, per acabar, necessita una mínima igualtat socioeconòmica que permeti convergir en propostes i plantejaments, que vinculi drets polítics i econòmics i que, finalment, eviti l’ascendència exclusiva dels més rics sobre l’agenda política.

2.                  Del ciutadà a l’Estat (i viceversa)

Malgrat el paper central que ha d’acomplir l’Estat per enfortir la democràcia, el paper més important, sens dubte, correspon al ciutadà. El bolivià del carrer ha d’aprendre a no deixar-ho tot en mans de les institucions públiques; ha de ser conscient del reduït marge d’actuació d’un país petit en un món globalitzat. En el context internacional actual, els estats-nació s’acostumen a dissoldre en macroestructures continentals i, en particular, en divisions departamentals internes que augmenten l’eficàcia de les institucions, però, sobretot, fan que siguin més fàcils d’auditar. Aquest també és el cas de Bolívia.  

L’Amèrica Llatina, en paraules del sociòleg peruà Guillermo Nugent,[5] ha viscut des de l’època del Virregnat fins ara en un ordre tutelar que ha identificat els governs com a pares rigorosos i, els ciutadans, com a dèbils mentals incapaços d’articular cap proposta política, ni cap tipus de vida, al marge de la voluntat del pater familias. En el cas de Bolívia, aquestes estructures institucionals no es poden imputar exclusivament a models històrics que, com que formen part del passat, ja són inalterables, ni a sistemes econòmics internacionals que, per molt injustos que siguin, són els que hi ha. Els ciutadans de Bolívia no s’haurien de recrear en l’increment de les diferències de renda entre països, ni en els residus institucionals de l’època colonial. Els bolivians haurien d’estudiar els factors que han permès que uns altres països del món redueixin la pobresa i, alhora, enforteixin les institucions democràtiques.

A l’antiga democràcia directa grega (s. vi-iv aC), els ciutadans atenesos disposaven d’una paraula per designar el ciutadà sense sentit d’estat, absort en els afers individuals i desinteressat per la política: aquesta paraula era idiotés. La democràcia, en qualsevol part del món, necessita això precisament: la participació, la implicació dels ciutadans en l’enfortiment de les institucions democràtiques. El futur de la democràcia a Bolívia rau, doncs, en la defensa d’un model determinat de ciutadà: un ciutadà informat, associatiu, que protesti i molesti el poder polític; però, sobretot, un ciutadà que equilibri la defensa legítima dels seus interessos individuals amb la supremacia de l’interès col·lectiu.

Els cabildos, els bloquejos, les marxes i les manifestacions d’un sentit i de l’altre posen de manifest aquesta frase que tan bé ha recollit Alfredo Barrenechea:[6] “un país és ingovernable quan té una energia política més gran que la que poden governar les seves institucions”. Així doncs, els bolivians haurien d’aprendre a canalitzar políticament les seves aspiracions, per mitjà de partits polítics que, després d’un procés important d’autocrítica, han d’aspirar a regenerar-se i a enfortir-se.

Per a un estat d’onze milions d’habitants, deixem-ho ben clar, no hi ha cap altre model de democràcia que sigui viable tret del representatiu. Només quan aquest model deixa de funcionar es pot entendre una situació de sobrerepresentació dels interessos individuals en el terreny polític. El ciutadà, per tant, ha de supervisar l’acció política del govern, ha d’exigir funcionaris lleials i ben retribuïts; uns funcionaris que, sens dubte, estaran vinculats amb uns estàndards de qualitat professional que, majoritàriament, ara no tenen. Els bolivians han de creure en el paper enfortidor imprescindible de les institucions democràtiques, paper sense el qual (una democràcia d’idiotés, en grec clàssic) no hi ha democràcia i no hi ha supervisió ciutadana del funcionament dels òrgans de l’Estat.    

3.                  Notes sobre un país heterogeni [7]

L''actualitat política de Bolívia sembla passar per un període de canvis ràpids, fins i tot bruscos, que podríem dir que intenten vèncer alhora moltes traves que els diferents governs del període republicà no van saber afrontar o no van voler afrontar . El Govern d''Evo Morales, d''acord amb els reptes autoplantejats, apareix primer com un govern revolucionari que no pas com un govern reformista.

D''una banda, aquest Govern ha aconseguit una cosa necessària, legítima i gens fàcil: tornar la dignitat a l''àmplia majoria de pobles indígenes, integrar una massa ingent de persones en el procés de ciutadania plena i, amb això, les seves cultures, oblidades i minoritzades durant segles. També ha incorporat un nombre important de persones, procedents de sectors camperols, sindicals i socials, a l''àmbit de la gestió pública, amb la qual cosa s''ha enfortit un model democràtic encertadament qüestionat per la baixa representativitat ètnica i social.

Així mateix, el Govern Morales ha accelerat la intervenció estatal en el sector energètic i pretén aplicar la reforma agrària més enllà d''on van arribar els governs anteriors. Renegociar contractes elevats, garantir el subministrament energètic i arribar a un acord just amb les multinacionals del gas o del petroli també semblen una base sòlida per avançar en la millora dels serveis públics, una de les promeses del president.

En un sentit ambivalent, és sorprenent el gest popular i populista d’un governant que decideix reduir-se el sou i també el dels alts càrrecs de l’Administració pública; un governant que es mostra convençut de la importància de lluitar contra la corrupció, tot i que sembla desconèixer que els sous dels quadres dirigents de l’Administració pública han d’estar d’acord amb els preus del mercat.[8]

Malgrat tot, el Govern d’Evo Morales sembla haver obert la capsa de Pandora amb la reforma constitucional. Aquesta reforma ha donat lloc a una assemblea no tan participativa com es preveia, que ha estat creada sense pactar ni mètodes, ni terminis, ni procediments, cosa que ha despertat un sentiment d’autèntic enfrontament en una societat i un país que ja estan prou polaritzats. Sembla que el plantejament de la qüestió autonòmica per part del Govern tampoc no respon a les necessitats reals del país. Respecte d’aquesta qüestió, identificar la descentralització administrativa i l’autogovern amb la secessió significa continuar ancorats en el model centralista, anacrònic i ineficient, alhora que es perd l’oportunitat de treballar per a la reconciliació entre les províncies i, paradoxalment, en favor de la unitat d’un estat.

L''abús de cabildos, bloquejos, marxes i manifestacions també s''ha de situar en el deure del projecte polític encapçalat pel senyor Morales. Confondre la mobilització social amb les manifestacions democràtiques implica donar carta blanca a la desestabilització social i, sobretot, precaritzar encara més una base econòmicament feble i que apareix regulada per unes ànsies de reforma social que són tan urgents com majoritàriament inassolibles. Aquestes mobilitzacions, com ja he indicat, ometen el paper central que exerceixen els partits i els seus representants en la mediació entre l''interès individual d''un grup i d’un sector i el del col·lectiu, representat en una democràcia per l''Estat.

Per acabar, m’agradaria subratllar dos aspectes que són dignes de ser esmentats. El primer, que el Govern Morales sembla haver oblidat la importància del pacte, de buscar acords. Allunyat de la moderació d’altres països del seu entorn, amb les seves actuacions sembla repetir allò de “girar la truita” tan típic dels governs llatinoamericans. Governar obeint, tal com ho ha plantejat sovint el president, no hauria de significar impulsar reformes que dobleguin una part o un sector del país respecte de la resta que ara és conjunturalment majoritària. Davant del plantejament de reformes que no s’han aplicat mai anteriorment, una mica de dret internacional comparat podria fer veure al president quins camins són viables i quins s’han de quedar fora d’allò que és clarament ajornable.

Finalment, en política exterior, la democràcia boliviana està cridada a posicionar-se en un costat de la balança o en l’altre: o bé aposta per un model d’integració amb l’economia de mercat i amb el món, o bé continua un conegut procés de nacionalització, de dependència exterior i d’ostracisme voluntari. En definitiva, els bolivians decidiran si aplaudeixen l’actuació política del seu president o si, per contra, corregeixen les passes que, suposem, s’han fet en la direcció equivocada. Del resultat de tot plegat, en darrera instància, en dependrà la qualitat democràtica del país i de les institucions.

[1] El text següent és un extracte del discurs que va pronunciar l’autor el juliol de 2007, en el marc del cicle de conferències impulsat pel Centro Cuarto Intermedio a Bolívia, amb el títol “El futuro de la democracia en Bolivia”.

[2] Huntington, Samuel P. (2006) El xoc de les civilitzacions i el nou ordre mundial. Barcelona: Edicions Proa.

[3] En aquest apartat, em baso en Robert Dahl (1999) La democracia: una guía para los ciudadanos, Madrid: Taurus. Aquesta obra és molt present en gran part d’aquest text.

[4] Aristòtil (1998) Política, Madrid: Alianza.

[5] Nugent, Guillermo (2005) “El orden tutelar: una clave para entender y para entendernos”. A: Revista Envío, UCA-Managua, núm. 282, pàg. 38-51.

[6] Barrenechea, Alfredo (2005) El edén imperfecto: Sudamérica a principios de milenio. Lima: Fondo de Cultura Económica.

[7] Vull manifestar el meu agraïment a les persones que van participar en els diversos tallers, seminaris i panels que vaig fer durant la meva estada a Bolívia (14-29 de juliol de 2007), els quals em van ajudar a precisar i a corregir els plantejaments que resumeixo en aquesta secció. També vull donar les gràcies al Centro Cuarto Intermedio, organitzador de les jornades desenvolupades des de Cochabamba fins a La Paz, passant per Tarija i El Alto, i realitzades sota el títol “¿Qué democracia queremos l@s bolivian@s?”. Aquest article es nodreix de les dades recollides fins ara.

[8] Sota pena de fuga o, encara pitjor, de prevaricació. Per a una reflexió global sobre el tema, vegeu Hirschman, Albert O. (1970) Exit, Voice, and Loyalty: Responses to Decline in Firms, Organizations, and States, Cambridge, MA: Harvard University Press.