La necessitat d'un nou 'paradigma de formació' per donar suport als canvis en la gestió pública

Per tal de dissenyar un paradigma de formació efectiu per a la gestió pública, els propòsits tècnics 'explícits', com a desenvolupament durador de diversos aspectes relatius al propi exercici dit de les funcions directives, s'han d'entendre des d'una perspectiva socioorganitzativa, relacionats amb el procés d'harmonització de les persones involucrades en les organitzacions de servei públic, mitjançant la creació d'una cultura compartida que vincula el compliment dels principis de legalitat i imparcialitat amb l'eficàcia i l'eficiència de l'acompliment. La influència de factors endògens que limiten la dinàmica de canvi en el sector públic poden impedir que s'escampin els marcs de competències innovadors, consistents amb el procés de reforma, la difusió del qual hauria de ser una de les prioritats de la formació. Aquest tema està molt relacional amb la qüestió de la implementació de reformes i la propagació de la lògica de gestió en el sector públic: el procés de canvi, que es va iniciar fa algunes dècades, ha afectat la dimensió interna de les unitats públiques, i ha donat com a resultat una reorganització i una racionalització progressives i, per tant (si bé el procés no s'ha acabat ni de bon tros), a relacions tant interinstitucionals com externes (Anselmi, 2003), establint contacte amb els stakeholders per tal de promoure la coordinació i la integració, a fi de proporcionar respostes adequades i oportunes als canvis sobtats de les necessitats evidents o latents.

Un altre element crític a l'hora d'encarar el tema de la gestió de la formació en el sector públic són les diverses variables socioorganitzatives dels sistemes de negoci que s'han de tenir en compte, com també una forta dimensió tecnicoformal, relacionada amb l'evolució dels models i les eines que donen suport al procés de presa de decisions, que ja no implica la difusió diferible d'un marc de competències més ampli, flexible i evolutiu per a la gestió pública (Hood i Lodge, 2004).

La formació per a la gestió pública: un enfocament estratègic per a un canvi durador

La prestació de formació per al servei públic, és a dir, el programa de formació estructurat que s'administra als directius públics per preparar-los amb vista a la seva incorporació per acomplir rols apicals o, també, les iniciatives de formació per a tota la vida, els realitzen en els diferents contextos nacionals determinades institucions públiques que varien en quantitat, organització, funcions i rols entre els diferents països.

La translació correcta de les guies en polítiques de formació té molts punts crítics intrínsecs que s'han de tenir en compte a l'hora de traçar una estratègia de formació efectiva. A partir de la definició adequada de les característiques i les necessitats de formació dels receptors d'aquestes intervencions, el resultat haurien de ser una sèrie d'objectius concrets, abastables i compatible amb els recursos humans i financers disponibles (Bloom, 1956).

El mesurament i l'avaluació d'aquests objectius és un procés difícil, a causa de la naturalesa peculiar de la formació, que mostra, entre d'altres, alguns elements de complexitat relacionats amb la contemporaneïtat de les accions de producció i consum. A més, si bé no és correcte subestimar les diferències psicològiques inherents pel que fa als continguts, els mètodes de prestació i les particularitats dels aprenents, la concepció subjacent en la formació es pot considerar que és una de les fonts principals de diversitat en el resultat real assolit (i assolible) de cada iniciativa. Aquesta concepció subjacent, coneguda com l'enfocament estratègic a la formació, influeix en diferents etapes del cicle formatiu, de la planificació a l'avaluació dels resultats, i està relacionada intrínsecament amb les característiques estructurals de les institucions responsables de la implementació de les activitats formatives. Des d'aquesta perspectiva, la formació pot ser un instrument o un estímul per al canvi, una resposta a unes necessitats contingents, o un prerequisit per difondre la 'curiositat intel·lectual' (Borgonovi, 1998).

A l'hora d'analitzar la forma de prestació de la formació, entre les variables que poden ajudar a definir la tipologia de l'enfocament estratègic latent destaquem la rellevància de dues dimensions principals:

• Planificació de l'horitzó de la trajectòria formativa: per tal de discriminar entre diferents trajectòries de desenvolupament de competències, és interessant ponderar si la formació és prestada com a part d'un procés plurianual, avaluant l'extensió i la propensió a formalitzar la planificació.
• Marcs competencials: les trajectòries formatives es poden construir sobre un marc de competències orientades a consolidar/introduir uns coneixements tècnics i especialitzats, o bé es poden basar en activitats que se centrin en la "mobilització" de competències, enteses com el procés d'adquisició i implementació de diferents lògiques i conductes, d'alguna manera més innovadores que les activitats rutinàries de les organitzacions de servei públic.

Els diferents significats de la formació, identificables observant els enfocaments estratègics a les dimensions esmentades, es poden descriure com segueix:

• La mera actualització professional: pretén donar resposta a les necessitats contingents i no és necessàriament el resultat de una planificació a llarg termini, amb un objectiu bàsic que es limita a la divulgació de coneixement o d'eines de suport a la gestió, motivada per unes lleis o regulacions que obliguen a fer unes adaptacions.
• Un punt de partida per a la curiositat intel·lectual de cada persona: una formació exploratòria, sense cap atenció especial a l'estructura del programa de formació plurianual, que es presta per mitjà de mètodes pedagògics alternatius (no tan sols la formació presencial, sinó també la mobilitat entre administracions, la investigació activa, etc.), que se centra en temes que no estan relacionats amb les eines o les pràctiques que s'utilitzen per defecte, però que té com a finalitat establir les condicions per facilitar el creixement a mans de les iniciatives individuals.
• L'estímul per al canvi: formació dissenyada per posar a prova una nova lògica i uns instruments inusuals, que es deriva d'altres contextos organitzatius i que pretén estimular la comprensió del potencial relacionat amb el canvi per tal de millorar gradualment i conscientment les rutines internes.
• Mitjans per dur a terme el canvi: la formació com el resultat d'una planificació a llarg termini, que cerca equilibrar les necessitats organitzatives internes amb les necessitats de canvi derivades de l'evolució de l'entorn circumdant i les directrius de les reformes deliberades, basades en eines educatives (pràctiques, aprenentatge pràctic) que permeten la transferència immediata dels coneixements adquirits per tal d'acomplir les funcions directives.

Condicions i perspectives del desenvolupament i la implementació del paradigma de la formació

La transició des de la definició i l'adquisició de coneixements, capacitats i habilitats fins a la 'implementació' real d'aquests recursos es basa en un procés complet que desenvolupa els continguts de la gestió del coneixement en la direcció de la gestió de competències (Horton et al., 2002).

En conseqüència, el procés de formació s'ha de centrar en la integració de les dimensions relacionades amb els coneixements i les habilitats individuals des d'una concepció àmplia de la cultura empresarial, entesa d'acord amb les peculiaritats del sector públic, expressant una alienació i una adaptació constant dels recursos incorporats en les persones a les necessitats internes de les organitzacions, que desenvolupen, amb més o menys propensió a la resistència, com a resposta a l'evolució del context. En el procés d'"institucionalització" dels canvis, la formació por permetre adoptar comportaments coherents amb la implementació de les noves tendències en la gestió del sector públic, actuant com un mecanisme de direcció (Habermas, 1987). El rol de la formació com a element d'acord harmònic entre les accions i les institucions, tanmateix, implica que determinades condicions essencials per a l'activació del procés de convergència són recurrents, com ara establir el cicle de formació per tal de conciliar, a cada fase de desenvolupament, les sol·licitacions externes amb les necessitats internes de l'organització, simultàniament i sinèrgicament, tenint en compte les directrius de les reformes i les dimensions internes de les funcions directives.