L’experiència coreana ens recorda que aquests moments no són merament teòrics. Quan el president Yoon Suk-yeol va declarar la llei marcial el desembre de 2024, les institucions democràtiques van quedar sotmeses a una pressió extraordinària. El restabliment de l’ordre constitucional va dependre de molts actors, entre els quals hi havia legisladors, jutges, responsables electorals, comandaments militars, agents de policia i funcionaris de carrera. El que va resultar determinant no va ser l’obediència cega, sinó la rendició de comptes davant la constitució. Tant la crisi com les reformes posteriors poden haver sorgit d’un context polític específicament coreà; tanmateix, remeten a una qüestió que l’administració pública ha debatut durant dècades sense arribar a resoldre-la completament: davant de qui han de retre comptes, en darrera instància, els buròcrates?

Durant dècades, l’administració pública ha considerat l’obediència, la competència i la neutralitat característiques definidores d’una burocràcia professional. Els càrrecs electes tenen legitimitat democràtica perquè han estat escollits pels votants, i s’espera que els buròcrates executin les seves decisions de manera fidel i imparcial. Una burocràcia no pot funcionar si cada funcionari de carrera decideix de manera independent quines polítiques mereixen ser aplicades i substitueix les decisions democràtiques de la ciutadania o dels dirigents electes per les seves preferències personals.

Al mateix temps, les democràcies constitucionals necessiten responsables públics que entenguin que la seva lleialtat va més enllà de qualsevol persona o govern concret. Els estudiosos de l’administració pública reconeixen des de fa temps que els buròcrates han de retre comptes en diverses direccions: davant dels dirigents polítics, però també davant de la llei, l’ètica professional, les institucions democràtiques i, en darrera instància, la ciutadania a la qual serveixen. La majoria de vegades, aquestes obligacions es reforcen mútuament, però no sempre és així.

En moltes democràcies, els governs han intentat fer que les burocràcies responguin millor al lideratge polític ampliant els nomenaments polítics i debilitant alhora les garanties de protecció de la funció pública. Aquesta tendència és visible molt més enllà de Corea. Als Estats Units, els debats actuals sobre l’ampliació de la lliure remoció dels funcionaris de carrera plantegen una qüestió similar: quin grau de protecció respecte del control polític és necessari perquè una burocràcia pugui actuar com a contrapès del poder executiu, en lloc de ser-ne simplement un instrument?

Una burocràcia que s’identifica massa estretament amb el lideratge polític pot perdre gradualment la seva independència institucional i la seva capacitat professional i ètica per proporcionar assessorament objectiu i protegir la governança constitucional. En canvi, una burocràcia aïllada del control democràtic corre el risc de substituir les decisions electorals per preferències administratives.

Herman Finer i Carl Friedrich van sintetitzar aquesta tensió fa dècades en el que continua sent un dels debats més antics de l’administració pública. Finer sostenia que els buròcrates havien de retre comptes principalment mitjançant el control polític exercit pels càrrecs electes. Friedrich responia que la responsabilitat professional i el criteri ètic eren igualment essencials, perquè els controls externs mai no podrien preveure totes les contingències administratives. La crisi coreana de 2024 revela que les ordres polítiques i el deure constitucional poden divergir en la pràctica, i no només en la teoria.

El novembre de 2025, el Ministeri de Gestió de Personal de Corea del Sud va proposar abolir l’article 57 de la State Public Officials Act, que durant molt de temps havia obligat els funcionaris a obeir les ordres dels seus superiors, fins i tot quan aquestes eren inadequades o il·legals. D’acord amb la proposta, el «deure d’obediència» establert legalment seria substituït per un «deure de seguir la supervisió i les directrius», i els funcionaris tindrien dret a expressar objeccions a les instruccions relacionades amb les seves funcions i, quan consideressin que aquestes instruccions eren il·legals, a negar-se a complir-les sense por de represàlies.

Els crítics temen que aquests canvis puguin afeblir la disciplina o fomentar l’activisme burocràtic, i que l’ambigüitat a l’hora de determinar què constitueix una ordre «il·legal» pugui alentir la presa de decisions o generar nous motius de controvèrsia. Aquestes preocupacions mereixen una consideració seriosa. Tanmateix, l’eliminació de la clàusula d’obediència pretén redefinir el significat de la responsabilitat professional, no fomentar la resistència burocràtica, i aclarir que l’obediència continua sent una virtut administrativa essencial, però que no pot ser incondicional.

La crisi constitucional de Corea del Sud ens recorda que la resiliència democràtica rarament és el resultat d’una única institució. Les constitucions són importants, però també ho són els poders legislatius, els tribunals, els organismes de supervisió, els mitjans de comunicació, la societat civil i els servidors públics professionals. La rendició de comptes democràtica es construeix i s’exerceix mitjançant la pràctica administrativa quotidiana: a través de la selecció, la formació, el lideratge, la cultura organitzativa i les innombrables decisions que els servidors públics prenen al llarg de la seva trajectòria professional. Quan aquests fonaments són sòlids, les institucions estan més ben preparades per afrontar moments de tensió política.

La reforma de la funció pública posterior a la crisi coreana continuarà sent objecte de debat, ja que les democràcies han de reavaluar contínuament la relació entre l’autoritat política i l’administració professional en resposta a l’evolució dels contextos polítics. Tanmateix, les democràcies modernes necessiten servidors públics que siguin alhora receptius i responsables: funcionaris que executin fidelment les decisions polítiques legítimes i, alhora, reconeguin que, en darrera instància, han de retre comptes davant dels principis constitucionals que sustenten el govern democràtic. Uns fonaments jurídics, procedimentals i institucionals sòlids són essencials per mantenir aquest equilibri i permetre que els servidors públics continuïn sent alhora democràticament receptius i constitucionalment responsables, tot salvaguardant la governança democràtica.

Recomanacions de política pública

• Aclarir en la legislació sobre funció pública que els servidors públics deuen lleialtat tant als governs escollits democràticament com a l’ordre constitucional.

• Reforçar la formació en ètica i principis constitucionals al llarg de tota la carrera professional en el sector públic, especialment en el cas dels alts càrrecs.

• Protegir els funcionaris que denunciïn ordres il·legals o es neguin a complir-les mitjançant garanties jurídiques clares i mecanismes de protecció dels alertadors.

• Preservar els sistemes de selecció i promoció basats en el mèrit que reforcin la professionalitat, la competència i la neutralitat política.

• Fomentar cultures organitzatives que promoguin el criteri responsable, juntament amb una execució fidel i eficient de les polítiques públiques.

• Proporcionar exemples d’allò que constitueix una ordre il·legal, incloses les ordres que vulneren drets fonamentals, especialment en els àmbits militar i policial.

Implicacions per als professionals

• Reconèixer que la rendició de comptes va més enllà de la jerarquia organitzativa i inclou responsabilitats jurídiques i constitucionals.

• Crear entorns de treball en els quals els empleats puguin plantejar preocupacions jurídiques o ètiques sense por de represàlies.

• Encoratjar els responsables a donar exemple d’integritat i a reforçar les normes professionals mitjançant les pràctiques quotidianes de gestió.

• Considerar el coneixement de la constitució una competència essencial de lideratge i no una qüestió exclusivament jurídica.

• Recordar que la resiliència democràtica no depèn només de les institucions, sinó també del criteri i la professionalitat de les persones que hi treballen.

Sanghee Park és professora associada a la Paul H. O’Neill School of Public and Environmental Affairs, Indiana University Indianapolis.

Aquest article es basa en l’editorial publicat a Asian Pacific Journal of Public Administration: Park, S. (2026). From obedience to accountability: the global relevance of recent bureaucratic reforms in South Korea. Asia Pacific Journal of Public Administration, 1–5. https://doi.org/10.1080/23276665.2026.2694032